Darrere de cada pas
hi ha una petjada,
petits instants
plens d'instint,
colors que amb grisos
es barregen
perquè de tot hi ha d'haver
si quelcom volem tenir
per fer-ho gran
o deixar-ho petit,
la magnitud poc importa
perquè sigui com sigui,
sempre serà nostre,
si amb nosaltres ho tenim.
M'assec a la vorada del meu desig
i separo les cames molt lentament,
no cal córrer, em dic
per arribar igualment,
on la fi és el plaer.
Et miro als ulls
i més avall,
a la boca, és clar,
i penso quin gust tindrà,
amb la gana que avui tinc.
Bo, segurament
com la resta de tu
i m'assec a la vorada del meu desig
ara una mica més impacient
i separo les cames
molt lentament,
perquè la pressa no és bona
i menys en un llit,
però avui tinc gana,
no sé si t'ho he dit
i encara que no cal córrer
si et miro als ulls
i més avall,
no a la boca precisament,
separo les cames
i deixo que arribis,
on la fi és el plaer.
Un de tants
que no un de molts
vaig pensar que series,
per oblidar qui sap quan
i deixar qui sap on
fàcilment i sense problemes,
perquè si no hi posàvem el cor,
si a la passió distrèiem,
potser ens salvaríem.
De què?
De tot i de res,
dels que miren i no callen,
dels perfectes,
de nosaltres mateixos
que sense voler
o amb ganes,
vam suscitar que els desordres,
tinguessin causa i efecte.
Us podria explicar
com me l'estimo,
que els dies sense ell
ja no són el mateix
i que per sobreviure
he hagut de fer coses
com baixar del cel,
i pujar dels inferns.
He après
que el demà mai arriba
i si ho fa,
sols es queda un instant
i rodola com llàgrima furtiva
esperant ser redimida,
per la carícia de la seva mà.
Us podria explicar
com fa l'amor
i el desfà,
que llueix sense estels
i vola pel cel
encara que ell diu
que ell no és ningú,
mes què sabrà
si és o no és,
perquè per mi
el ser o no ser
no consisteix a dir,
si no en fer.
Us podria explicar
però sabeu,
millor callaré.
A vegades l'hivern s'arrapa a nosaltres,
i ens agafa desprevinguts.
El fred ens colpeja les entranyes
i no sap què dir.
Mut espera la primavera,
els colors,
la suau remor de la calor que desperta.
Temps quedarà per somniar, si encara hi som.
La resta, un dia a dia potser feixuc,
tristesa o alegria,
o qui sap si una mica de tot,
que ens fa prometre que demà,
sempre serà millor que avui.
Us desitjo un bon Nadal i millor Any Nou.
Moltes gràcies per les vostres lectures.
Els genials sou vosaltres i jo,
sols intento estar a l'alçada.
Et portaré on vulguis,
allí on tu diguis,
sense dubtar,
sense preguntar,
seré com sóc
i qui sap,
si potser
demà m'estimis
o no,
però si us plau,
avui,
deixa'm somniar els nostres somnis
perquè algun dia han de saber
que el teu nom propi
és el que dic a mitja veu
abans de tancar els ulls
i repetir-me,
que els impossibles com tu,
també respiren.
El temps,
com sabent qui el calcula
quan et tinc en braços,
tendresa s'atura
i m'obliga a rumiar
la forma,
condició
i valentia
d'enfrontar-me
al fet que no ets més que allò,
que hom alguna vegada somia
i moltes vegades desitja.
Mentre,
ballaré sola per la sala
doncs, no em queda altra,
que deturar-me
i esperar que la tendresa
em trobi als teus braços
amb la valentia,
condició i forma
de saber parar el temps
per gaudir-ne.
Ara resulta que et distrec
quan fa estona
que no et dic paraula
i que destorbo la teva pau
quan la meva llengua
resta callada
i els meus ulls miren als teus
emmudint les meves ganes
de què les teves carícies
siguin un riu,
l'escalfor de l'estiu,
de l'hivern un floc de neu,
de la primavera l'aroma
i de la tardor el fruit madur
que la teva pau mortifica
encara que fa estona
que jo,
no pronuncio paraula.
Ja no espero res.
El que hagi de venir,
que vingui.
No sé on em trobarà
ni amb qui,
perquè ja no espero res.
Potser quan tot estigui quiet
jo començaré a bellugar-me
i segur que serà tard, altre cop,
perquè sempre trigo
en adonar-me
que els moments són de vidre,
quan m'aturo a esperar-te.
Un dia,
quan tots els dubtes s'esvaeixin
i ens obliguin a caminar
amb pas ferm
i els porucs
lluitin com els valents,
no serem millors,
ni pitjors,
ni tampoc diferents,
serem una mica de garbí
que neda en un trosset de cel
i s'enfonsa en qualsevol desert
on les llàgrimes ens faran de coixí,
per poder passar l'hivern.
Hem de parlar.
Ho saps,
ho sé,
ho sabem.
Les nostres distàncies són crues
i encara que de tant en tant,
es vesteixen de vermell
i es toquen la carn
i fan saltar llàgrimes
dormint arraulides,
hem de parlar.
Perquè som
uns malalts d'amor
que solament ells entenen
com poden sobreviure dos cors,
veient-se sense veure's.
El potser és un saber,
que mai deixa de sorprendre'ns
Diuen que a boca tancada
no entren mosques,
però a vegades,
aquesta s'obre
per rebre alguna cosa més.
Segur que una
entre un milió,
però no me la deixaré perdre
i com que jo no sé comptar
i sóc més de carícies,
comença per on vulguis.
Jo tanco els ulls
i em deixo portar.
Ja saps,
sempre gaudeixo del que fem,
si tu et deixes.
I si mes no
tot arriba,
com la claror i la foscor
que sovinteja cada dia
sense haver-li demanat que torni,
tot just en obrir els ulls
o en tancar-los,
allí on nosaltres
sols som algú
que respira entre somnis
i que prega a Déu
o al dimoni
que quan arribi el moment
sigui el més planer possible,
per emportar-nos d'aquest món,
quelcom més que silenci.
Un dia,
quan el prop i el lluny
no tenien distància
i la pell era llaurada amb carícies
treballades de sol a sol,
quan el motiu era més que l'afany
i la intenció la millor cobdícia,
recordo que érem lladres
i ens preníem llibertats
amb totes les llicències,
perquè no necessitàvem res més
i res més volíem
que passar pel nostre cor
amb allò que et permet estar exempt
i ser del tot lliure.
No sé si em correspon pensar-te,
ni tan sols imaginar
que m'agafes de la mà
i em dius que avui,
marxem plegats de viatge.
On molta gent no sigui ningú
i la resta sols algú
que passeja com nosaltres
sense nom ni adreça fixa,
sols dos com qualsevol
que es descuiden de la resta
amb tot el temps del món
ficat a les butxaques
per oblidar-nos de tothom
en carrers estrets
on els petons,
sempre juguen a trobar-se.
No sé si em correspon pensar-te
però si m'agafes de la mà, avui,
marxem plegats de viatge.
Jo sols sóc
una persona normal
que es mulla amb la pluja
i camina descalça
esperant al destí,
a la que li agrada la lluna
i somieja desperta
que potser algun dia,
els somnis,
la trobin dormint.
Jo sols sóc
la que compta deu
per no enfadar-se,
la que plora sense cap motiu,
aquella que al Nadal
se li escapa una llàgrima
i sempre pren el sol a l'estiu.
Una més o una de tants,
un bocí d'un gran pedaç,
el sud d'algú que està al nord,
la dona,
la filla,
la mare,
l'esquitx,
a vegades l'onada
que mor sense fer soroll,
i d'altres, l'huracà que fent l'amor,
no en té prou amb el llit.
Una personal normal
que camina descalça
i es mulla amb la pluja
esperant al destí,
a la que li agrada la lluna
i potser aquesta un dia,
amb una mica de sort,
la trobi amb tu dormint.
Jo sols sóc...
L'instant m'ensenya
que la impaciència
és la pressa desfermada,
però quan et miro als ulls,
a aquests ulls que tot ho diuen
sense pronunciar paraula,
no puc d'eixar d'esguardar-te
i romandre a l'espera
que el temps ens faci més propers
per compartir plegats
tots els bocins que el demà
ens vulgui donar,
entre un trosset de cel
i un polsim de terra.
Et vull per postres,
amb cirereta inclosa
i sols de pensar-ho,
la boca es nega de saliva
imaginant com seria això de tenir-te,
entre la cullera i la llengua.
Vine vestida,
el joc de mans
serà cosa meva,
perquè encara que no t'ho creguis,
encara que pensis
que et dic una fal·làcia,
avui tinc ganes
de menjar-te tota.
Jo no estic a dieta de coses dolces
i avui et vull per postres,
amb cirereta inclosa.
D'entre tot el que es trenca,
d'entre tots els bocins i retalls
trobo els teus llavis
en records impossibles
on l'oblit juga a fet i amagar
en cada corba de carícies,
perquè oblidar-te és infactible
tant com dir-li al destí,
que em penedeixo de saber-te.
Siguis on siguis
entre muntanyes, rius o planes,
entre camins petits
o grans galàxies,
entre la llum o la foscor,
entre anades i vingudes,
dies, mesos i anys,
al mar o en terra ferma,
et buscaré
i et trobaré,
siguis on siguis.
Arrecerats en la foscor
busquem les cantonades
perquè els nostres llavis es trobin
i les nostres mans s'aferrin
sense deixar escapar cap pam
de desig, fal·lera i gana,
aprenent de cada carícia
el camí de retorn,
per tornar a començar
si mai s'esgarria l'amor
entre la roba
i aquell farcell de petons,
que avui ens pengen de l'ànima.
Un dia,
quan m'oblidis,
tornaràs a escoltar el meu nom
i dintre de la teva boca
tindràs el gust agredolç
dels records que s'amunteguen,
però jo no en tindré la culpa,
perquè al no ser-hi
no podràs dir que recordes
a algú que ja no existeix.
Una porta vella grinyola
reptant al silenci
i li diu que el temps no passa
si ella el tanca
amb pany i forrellat
dins la memòria
de quan érem petits
i ens mullàvem els peus
en aquella bassa
on l'aigua era sempre freda,
i els estius feien olor de poble
amb cadires a la fresca
on la gent gran et deia,
per fer-te gran
no vulguis córrer.
Per als meus avis allà on siguin.
T'he volgut dir
i tu has entès
una paraula escrita
a la que li falten ulls i boca,
per explicar-te'n el sentit.
I aquí comença el malentès,
on no hi ha cames per córrer cap a tu,
ni mans que eixuguin llàgrimes,
ni mot que toqui l'ànima
perquè sense voler,
hem construït una paret
que atura tots els batecs
i no els hi deixa dir,
que som un per l'altre
encara que a vegades
apareix, un t'he volgut dir
i tu has entès
una paraula escrita,
a la que li falten ulls i boca,
per explicar-te'n el sentit.
Perdona'm.
Aquí comença l'acord
entre la teva boca i la meva
i el silenci que sols es trenca,
per un profund gemec.
Jo imagino petjades
en escales de marbre,
amb cels amb estels
que mai s'acaben,
onades de cotó
que no mullen
i dolços petons
que sols de pensar-te
em deixen sense oxigen.
Imagino que el temps mai finalitza
quan em tens al teu llit
enmig de flassades
petons i somriures,
amb el gust que mai ens cansa,
perquè som nosaltres mateixos
els que volem repetir
després de fer màgia.
No importa qui som,
sinó què som un per l'altre.
No són els cossos,
bé, potser si a estones
i d'altres,
la carícia,
l'ànima,
el desig i sobretot,
una pell que em conec de memòria.
Perquè us penseu
que imagino petjades
en escales de marbre?
Per què amb tu
els cels amb estels,
sempre es queden sense paraules.
No és sempre el motiu
el que ens empeny a viure,
a vegades, és una inèrcia
que ve amb els anys
que l'experiència dóna
després de riure i plorar
i deixar les nostres mans
plenes de la terra
on es treballen els sentiments
on existir,
és sempre el motiu
que ens empeny a viure.
I si tot no fos res
o res ho fos tot.
Miratges enmig
d'un desert d'enyor
assedegat d'actes.
Impulsos aturats
que busquen l'impacte
de trencar amb un dia qualsevol
i transformar-lo,
amb una caixa de sorpreses,
amb coets que omplen el cel
de llums i colors.
Però, i si tot no fos res,
o res ho fos tot.
Llavors l'enyor seria anhel
i l'anhel un dolç petó
enmig d'un desert.
Odio ser,
la dissortada sort d'una mentida
que ataca amb l'estaca,
d'una lleialtat disfressada de fal·làcia.
Tant costa de dir,
que ja no m'estimes?
Dues paraules
i després, marxo de la teva vida
encara que en plori llàgrimes.
Tot passa,
fins i tot aquesta angúnia
que em sacseja l'ànima
després de dir-me,
que ja no sóc aquella
per la que sospires.
No pateixis
quan giri cua
faré màgia
i desapareixeré per sempre,
si és que el sempre existeix
després d'estimar-te.
Hem conegut la nit
enmig d'agrestes tempestes,
bassals d'aigua
plens de plors,
el gust amarg de l'oblit
i l'avidesa del que el temps
passi en un sospir
i s'aturi altra vegada
si no és molt demanar,
allí on la nit ens va presentar
i les rialles ens van deixar nus
en aquella petita habitació,
per fer l'amor un i mil cops.
A estones,
la basarda de la fosca
em grinyola al cor
com una porta vella
que em du
als abismes més profunds
on salvar-me penja d'un fil de seda
que m'escanya el cor
i em fa bategar l'ànima,
encara que sigui per inèrcia.
Darrere d'un pas
sempre hi ha un camí per recórrer,
glopades d'aire
que ens vesteixen
o ens despullen,
o totes dues coses
perquè darrere d'un segon de llàgrimes
venen aquells instants,
abillats de rialles.
Aquelles torxes
que encenien fogueres
tornessin voldria,
per ensenyar
que dins de la foscor
sempre hi ha guia
i que els anys
no guarden sols silencis
sino oportunitats per cridar
en el moment oportú
que no estem a ningú lligats,
encara que així ho pensin.
Serà que en són cecs
d'aquells que no hi volen veure
per molt que hi cremi el foc
i que hi hagi una gran xera,
perquè ells no entendran mai
que el meu cor batega
perquè tinc un país petit
que l'únic que vol,
és la llibertat de la seva terra.
Aquelles torxes
que encenien fogueres,
tornessin, voldria.
Deixa'm que sigui l'arbre
de les teves fulles,
les arrels que subjecten branques
i es bresen al mateix compàs,
l'oxigen de primaveres verdes
i els ocres de tardors madures
viscudes al teu costat.
Deixa'm que sigui natura,
el cel amb la seva pluja
i la neu gebrada
coberta de glaç,
estius de sal amb la pell núa
que no necessiten altra cosa
que tenir-te on la riba es fa més curta,
per poder-te estimar.
Deixa'm que sigui.
El record
pot ser un temps que fuig
o aquell que s'acomoda
entre coixins de punxes
a vegades imaginats entre somnis
d'altres, somniats desperts,
vestits amb imatges nues.
Silencis engalanats de mirades
on els cecs,
veuen més que nosaltres,
perquè hi ha pensaments secrets
que s'escolen encara que hi hagi silencis,
disposats a callar entre paraules.
Estar.
Agafar la lluna i bressar-la.
Tothom té son encara que sigui lluna,
encara que sigui blanca.
La nit s'amaga a vegades,
d'altres, es mostra sencera
com aquesta lluna presonera
de l'amor que estima,
de l'amor que calla.
Estar.
Com el silenci que ens envolta,
subtil, punyent i clar.
Com la intensitat
de l'obscuritat més fosca
que no es pot explicar en paraules
i que sols mirar-te canvia
del negre al brillant més intens,
perquè això és el que té
estar entre els teus braços
i sentir-se independent.
Obstinats a créixer
fem farcells amb les paraules
i ens emportem la nostra llengua
aquesta que a part d'escriure's
i parlar-se batega, on sigui,
perquè no ens fa mandra
i menys por
cridar amb força,
amb la mateixa força
que ens neix de dins
i surt en fora
perquè ja està cansada de callar
tantes injustícies.
Però arribarà el dia
que el silenci serà dels altres
mentre nosaltres,
els hi explicarem als nostres fills
que la terra que trepitgen
serà per sempre seva,
com la llengua que parlen.
Dels bocins esmicolats
en surt un rebrot verd
que encara que fràgil,
valent és d'ànima
per arrelar i fer-se gran
i sobreviure a les ventades
d'un hivern trist i llarg.
Però a vegades
li entra la por i s'amaga
dins d'una closca de llàgrimes
que un cop eixutes,
fan entrar primaveres
per l'ampit de les finestres
on veu passar la vida,
entre plors i rialles.
No hi ha secrets per viure.
Tot comença a ser record
quan ja no es pot oblidar
com és de gustós el desig
mentre m'embriaga la pell
el fet de pensar que et vaig tenir
on la llengua no pot parlar
perquè ocupada està a ballar,
per sobre del que no està escrit.
Callarem o millor direm
que volem tornar a memorar
tots els segons viscuts?
Qui sap.
Rúbrica o segell
tot té el mateix sentit,
quan el gust és compartit
i comença a ser aquell record
que sense voler,
sempre ens embriaga el tegument
que ens embolcalla l'esperit.
No cal dir-ho tot,
quan tot ja se sap.
La dreta sempre estarà
a l'esquerra de l'altra mà
i no es mourà d'allí
perquè així està escrit
com tot el que no cal dir
quan tot ja se sap,
i encara que ens quedi temps
per sorprendre'ns d'un simple instant
on les paraules no voldran dir
i el cor callarà
no passarà res,
doncs, la importància és escoltar
sense dir-ho tot,
perquè tot ja se sap.
Sé que potser no té sentit
però en exaudir la teva veu
m'entren ganes de ser
el primer pas de l'infinit
d'un temps que sempre creix,
d'un temps que sempre diu
que la passió és més que un sentiment
que es porta enganxat al cor
i es passeja per tot el cos
amb el pressentiment que amb tu,
puc tornar a tenir emocions
i papallones de colors
jugant trapelles a fer-me petons
des dels cabells,
fins a la punta dels peus.
Sempre m'agradaria
que fos diumenge
i donar-te la ma
on ningú pregunta
qui és qui,
o qui és tal.
M'agradaria menjar-me
els teus llavis de maduixa
amb xocolata fosa
enmig d'un llit en penombra
i sentir el regalim
de saliva enganxosa,
plena de fam.
M'agradarien tantes coses
que sé que mai seran,
que a vegades penso,
que ja no vull seguir somiant.
Sempre m'agradaria
que fos diumenge,
però festa,
no pot ser tot l'any.
A contracor escoltes mentides
que retronen com bales
que s'esgolen de la veritat,
dites per boques
que es creuen jutges
de sentències absolutes
úniques i irrefutables
signades amb sang,
la mateixa sang vermella
que corre per les venes
d'aquells que mai es cansaran de cridar,
que les mentides són miratges
que un dia s'esvairan.
Tinc un mirall que em contesta
sense preguntar,
sols de mirar-li als ulls
em llegeix el pensament
em deixa muda
i em diu
que el que veig és el que tinc,
petit o gran,
de mil colors,
primaveres o tardors,
hiverns i estius,
amb les cames a punt de córrer
i dues mans per tocar
allí on l'ànima disserta
i l'esperit no deixa de dir,
que la sinceritat no és una moneda
si no una llengua que no pot callar
quan aquesta
ens crida des de dins.
Romania quieta,
deslligada de les ombres.
No li importava anar nua
o despullada,
tant era si el tacte
ja la vestia
en les hores fosques.
La vida, li havia donat camins
però també laberints on perdre's,
i ara,
ja no buscava impossibles,
sols el tacte de carícies
que li diguessin
que tothom podia respirar,
en l'obagor
de les tenebres.
El record
comença en un lloc qualsevol
on qualsevol riu o plora,
on l'edat no és un nombre concret,
on els instants s'enganxen a la vida
i allí resten per sempre
encara que, a vegades,
els vulguem esborrar.
Entre la multitud
espero sentir la teva veu
aquesta nit
i si no,
me la imaginaré
a cau d'orella
xiuxiuejant mots
que s'arrapin al meu coll
com el millor collar de perles,
per lluir-lo quan no hi siguis
ensenyant-li a tothom,
que el millor vestit que porto
són les teves carícies
enganxades al meu cos dient-me,
que quan tu em toques,
tot es torna possible.
Encara es deixaven sentir
perquè tenien força per dir,
i estones per callar.
Tot tenia el seu temps
com el va tenir ahir,
i el tindria demà.
Així seria sempre.
No hi ha mesura en el fet de donar
quan es dóna perquè sí
i amb el perill de l'aventura
ens endinsem al desconegut
amb ulls clucs
i mans nues
però plenes,
de possibilitats infinites.
Sols cal deixar-se anar,
i de tant en tant,
obrir les ales
i enlairar-se.
Ni un polsim,
ni un pedaç.
En vull més.
Entre dies,
setmanes,
i anys.
A batzegades,
sacsejada
de cap a peus
i dels peus al cap,
de l'indret
i del revés,
per sempre,
perquè sí,
encara que hagi de tornar a començar
i acabar mil cops
dins del mateix forat,
en vull més.
Ni un polsim.
Ni un pedaç.´
La pietat té ales de seda
embolcallades en paper fi
d'aquell que cruix quan l'arrugues
i de tant en tant es fa sentir
dient paraules que abans tenien camins
i ara sols són records
que riuen a les orelles
i fan plorar als ulls,
humides llàgrimes trapelles.
A estones
busquen el refugi
que un convenciment humà
s'esdevingui diví
per poder assegurar,
que l'impossible ja s'ha fet,
el possible s'esdevé
i el que no és,
no pot ser.
Però,
com sempre,
l'error no és de ningú
o ningú se'l vol quedar
i ara sols resta,
que la pietat
amb les seves ales de seda,
ens deixi tornar a volar.
