On erets que mai t'havia vist?
Amagada en mig del temps,
on la boira fa de capell
dels sentiments desdibuixats.
Tinc por de tocar-te
i despertar-me del son més dolç.
Per que al mirar-te
vaig adonar-me,
que l'adjectiu per tu
havia sigut escrit.
Mai hagués pensat
que el cel,
per la terra es passeja.
Ni que les estrelles
s'han cansat volar
i ara caminen,
esperant que les agafin de la mà.
Més val que calli.
No em deixis parlar més
o al final descobriràs,
que la paraula que tenia a la boca
era la teva imatge.
I quan la vaig veure
en vaig quedar mut.
Preciosa és una estrella,
el somriure,
la paraula,
la carícia.
Preciosa
és ella,
amagada en mig del temps
esperant, a ser descoberta.
Tinc un secret
escrit en sang.
Que viatja per vena
sortida buscant,
resposta adequada.
No sé si avui trobaré
el que ella demana
però el cor té un batec
que s'enganxa a l'ànima,
cada cop que penso
que hi ha un secret
que d'amor vesteix,
la meva paraula.
El secret que em fa somriure
en la fosca
quan ningú em veu la cara
i penso,
quina delícia saber
tenir papallona a la panxa
volant, en carícia serena.
Per que el secret que m'enamora
és la poció que m'enverina
i em deixa sense poder
per decidir,
si vull morir o viure,
un amor a la ombra.
Tinc un secret
escrit en sang
que viatja per vena buscant,
resposta adequada.
Qui sap si la trobarà.
De moment,
té papallona a la panxa
a punt de volar
enverinada,
per un amor a la ombra.
El silenci explora,
racons de la meva ànima.
Aquells que ni jo sabia,
ni tan sols imaginava.
Els que diuen el que pensen
i son realment el que senten
papallones dibuixades
en l'estómac.
Vermells es tornen
quan la paraula ataca
i li diu a la meva ànima,
que ella,
mai estarà sola.
Dibuixada en aigua,
serà la gota
que omplirà la bassa
i regarà el desig
acumulat, en la meva boca.
Per que és ella
la que busca,
la que necessita,
la que enyora,
que la vida sigui
quelcom més
que una sortida a una entrada dibuixada.
Qui sap,
pot ser demà
s'obrirà la meva porta
i tu seràs darrera d'ella
dient-me a cau d'orella,
seré per sempre teu
estimada.
El temps allí mai va tenir edat.
Vam nedar en les seves aigües
descobrint que les rialles,
també mullaven.
La sorra de color daurat
ens mostrava les nostres ganes
d'algun dia fer-nos grans.
Teníem massa presa
per aprendre a caminar
per sobre de la pell,
que oloràvem vora el mar.
Allí no hi havia més vida
ni altra necessitat
que acaronar-te els cabells,
mirant com aquell cel
ens portava immensitat.
I respirar...
L'estiu va anar passant
i un dia,
el blau del mar es tornà gris.
Vas marxar.
No hi havien rialles,
ni carícies,
ni cel
ni immensitat per tocar.
Vaig agafar un grapat de temps
i el vaig tirar al mar,
pensant,
que qui sap si algun dia
quan seríem grans,
trobaríem el moment
per tornar-nos a estimar.
Per que allí
un dia em vas dir
que el nostre amor,
mai tindria edat.
Vaig asseurem a la sorra
i vaig plorar.
Se'n riu entre dents
pensant amb el teu engany.
La nena ja no plora.
La nena, ja s'ha fet gran.
Menjant una poma asseguda
t'espera en l'eternitat,
d'aquell dia que li vas dir
que l'espai
no es qüestió de temps,
sinó qüestió de pams.
Els pams que separaven
el tocar de la teva pell,
el que palpaven les teves mans
quan resseguien el meu cos
sense intenció de dubtar.
I allí, en mig de la calma
vaig notar el teu somriure
enmig de l'esquena.
La temptació va nua
i es passeja serena,
amb la intenció de pecar.
Alço la copa,
pensant en tu.
Els meus llavis la toquen,
pensant en tu.
Per que mentre penso en tu
ja no sé si respiro,
o si d'un glop d'aire m'alimento.
Realment un cop mai es suficient.
Però un,
va ser capaç d'embriagar-me.
I caminar borratxa
pel teu aroma,
enmig d'aquella ànima salvatge.
Que encara em recorda
les ganes de tenir-te,
d'esperar-te,
de tocar-te
i de dir-te sense veu,
que no em calen les paraules
per estimar-te.
Jo sols alço la meva copa
esperant,
que un dia siguis al meu costat
brindant,
pel que els meus llavis
ara toquen.
Per que no tinguis por,
passaré de puntetes pel teu cor.
Així, qui sap,
potser no en marxaràs mai
encara que sols,
hi estiguis a estones.
Un dia em vas preguntar:
Sospires quan t'emociones?
I et vaig contestar
amb paraules blanques
per no fer-nos mal.
Els horitzons són diferents
depenent de les mirades,
en alguns hi surten Sols
i en d'altres, hi neixen ganes.
Mes quan tu marxes
quan allí em deixes,
en el meu racó del pensament
papallones volen
a flor de pell,
buscant qui sap
la boca de qui
un dia em va preguntar
sospires quan t'emociones?
La meva va callar
per no explicar,
que cada cop penso més en el teu mar.
Però no tinguis por,
passaré de puntetes pel teu cor
i les meves ganes.
Sola.
Sí, sola en una taula rodona.
Petita o immensa,
què importa.
Bellugant idees,
remenant la copa,
pensant, que estic sola.
De fons,
la cançó d'una melodia
picada en un piano
que s'imagina.
La gent parla,
crida.
Però jo estic sola.
Ja has marxat fa estona
i la cadira m'ensenya
que ja és morta.
La gent del carrer
no m'escolta
i camina a corre-cuita.
Li he fet una foto
a la teva copa
però tu no hi ets.
Jo
ara,
estic de nou sola.
Als llavis,
a cops en porto
del teu gust.
I em recorda a matinades
on sols diuen veritats
els llençols que ens tapen.
A estones impossibles
sempre imaginades,
a foc i agua salada,
al mar que ens ofega
les nostres ganes.
Allò que es diu
dolcet a l'orella
per no despertar a ningú.
Als llavis,
a cops en porto
del teu gust.
I m'imagino
retallant poemes,
escrivint paraules
i fent l'amor amb tu.
I pensant que lo meu
és de tots dos,
on no importen les petjades
dibuixades en l'horitzó,
per que l'abans no és l'ara,
el demà qui sap l'avui,
l'instant és un somriure
pintat en els teus ulls.
Als llavis
m'agradaria
avui,
portar-ne del teu gust.
Em vaig marcar una fita
arran de mar coberta de sal
i sorra fina.
Les ones mullaven
el que quedava de la meva vida.
L'escuma feia dibuix
marcant territori
del que si no se sap nedar
mes val no tocar.
De sirenes ja no en queden
que em puguin salvar.
Però jo no tinc por,
doncs l'aigua sols mulla
el que no es deixa ofegar.
I vaig provar
de caminar sobre teu el mar.
De passar les onades turquesa
fins l'infinit desdibuixat
i sentir que puc ser
el que mai havia pensat.
I quan a la platja vaig tornar
amb meus peus mullats
hi havia una paraula escrita.
Intrèpida.
La vida no la va tardar en esborrar
però sempre recordaré,
que aquella tarda
fins l'infinit desdibuixat,
vaig poder sobre el teu mar,
caminar.
Encara no t'he mirat als ulls,
però m'encantaria.
Perdre'm sense paraula
on s'amaga la teva ànima
i desxifrar el teu misteri
tot ple de màgia.
Intentar reconèixer
en el teu tacte sentiment
ni que fos,
per una vegada.
I viure intensament
el que l'oportunitat en ofereix
tota descarada.
Ser valenta un instant
per aconseguir quelcom més.
Qui sap,
la necessitat sempre comença
en una ratlla de temps
que encara que no veiem,
ja fa temps era marcada.
Ara vull creuar-la,
tirar-me a la piscina
encara que no tingui aigua.
Sentir que el vuit m'atrapa
i el desig és un intent
de mantenir-me viva.
Per que no sé si ho saps
que encara no t'he mirat als ulls,
però m'encantaria.
Sé una cosa que tu no saps
i la por es menja els teus actes.
La vigiles des des lluny
per no enamorar-te,
quan realment
ja ho has fet,
sense adonar-te'n.
La imagines ben prop
on l'espai no pot tocar-se,
i la paraula sobra
si els actes parlen.
I revises les seves passes
gaudint cada segon
del que segurament,
ràpid s'esgota.
Doncs els caramels
sempre s'acaben
a la porta de l'escola.
I el que el cor diu sí
el teu cap diu no.
Molt valent aquest que batega
quan menteix i explica
que no passa res,
en cas de derrota.
Més qui sap
si ella t'està esperant
a que donis el primer pas.
Recorda,
en cas de dubte,
camina.
No et quedis mai pensant
que les oportunitats eren
sols, el que vas imaginar.
La vida és un instant
massa petit,
per oblidar
per que estem vivint-la.
Sé una cosa que tu no saps
i la por, es menja els teus actes.
Entra corrents dins de la sala.
Llavis vermells.
Ulls de gata.
De lluna plena,
mascarada.
Ningú la coneix
aquesta nit,
disfressada.
Fuma amb sensualitat innata
i li pinta a la seva boca
el misteri,
de voler fer-la seva
per qui la mira.
Amb delicadesa camina.
Vaporosa
amb ales de fada,
alça admiració per on passa.
Tots volen seguir,
l'estela que deixa
amb el seu aroma.
De lluna plena,
mascarada.
Venècia en té la màgia
i ella,
llavis vermells
i ulls de gata
vaporosa amb ales de fada
alça admiració per on passa.
Sento en la llunyania
el silenci d'algú que calla
per no explicar de paraula,
el que al cor,
fa temps que tapa.
Els té dibuixats en la memòria
i els ressegueix quan el sol s'amaga,
somiant que potser algun dia
provarà, si el que fa temps que desitja,
té el gust que ell pensava.
I no pot deixar de meditar
perquè va deixar escapar
la oportunitat que se li brindava.
Maleirà sempre el moment
de no haver tastat la seva boca,
i dels seu llavis provar
el que el seu esperit ara enyora.
S'imagina que els té a tocar
i en té el gust del seu aroma,
delectant al paladar
de dolcesa altra volta.
El temps enredera no pot tornar,
més el que té
no té que ser el que toca.
Potser el pròxim dia serà
el que no s'ho tornarà a pensar
i li farà, el que sempre ha desitjat,
un petó a la boca.
Començo
però no et deixo del tot.
Serà que no puc fer-ho.
Serà, per que cada cop desitjo més
el que m'estàs ensenyant.
El que dibuixes entre línies
perfilat, amb l'estalzí
del teu llapis.
Negre.
Profund.
Com aquesta nit
que avui, no vull que s'acabi.
Insinuant un trosset més
del que penses,
dibuixat en paraules.
Embriagat de les notes
amb música embruixades.
Necessitant de nou
que la teva boca busqui sopluig
de l'enyor del desig,
i ens ensenyi a córrer nus
sense problemes.
Per que quan et vegi
et miraré als ulls
i sabrem que el que veurem
fa temps que ho desitjàvem.
Dibuixat en negre
per donar llum
allò que no et vols creure.
Hi ha sentiments
que no es poden amagar,
sobretot, quan aquests neixen.
No dic el que sóc
més sóc el que escric
encara que mai dic,
si vaig ser
o seré mai
alguna cosa de mi.
Encara no sé
si sé el que dic
per que a falta de,
no us diré
el que jo sé.
No us penseu que
potser no us entenc,
doncs entre el que us dic
i escric,
potser mai
ni jo mateixa sabré,
si el que escric és
o no existeix.
Jo sóc el que sóc
i per sempre seré
la que estima amb el cor
i escriu sense por,
del que sempre us diré.
Em perdo en el teu cos,
de natura salvatge
quan el silenci de la fosca
ens acompanya.
I ens diu a cau d'orella
que ni l'aire necessitem per viure
doncs sols de mirar-te,
el temps voldria
aturar-se
per contemplar-te,
nua sense ànima.
Sense pors,
sense malícia
sols,
amb desig i ganes
de que l'amor
sigui una constància
nova cada dia.
No em cal obrir el llum
per imaginar-te,
doncs ja sé el que toco
hi ho recordo,
quan a la vora no et tinc.
És la teva pell
en virtuosa presència,
assedegada
la que busca calmar-se
i hem tria,
per fer el dibuix
d'allò que ens guia.
En el teu cos,
sempre s'escriu poesia.
Sostinguda
escrita en pedra
la longitud i la mida.
El que el temps camina
res ho perdona.
Enredera es mira
però mai es torna.
Hi ha una línia
que separa la nit del dia
l'estiu de l'hivern,
la tardor de la primavera.
I se'n diu paciència
de l'espera que desespera
allò que un no, marca.
Per que el temps ja s'encarrega
de passar fulla,
de canviar de dia,
de fer arruga,
encara que aquesta
sigui bella.
Res ja no torna
en el camí que la mort ensenya.
Per tant,
no hi ha prou segons
per evitar que no s'aprofiti
el que ella ens regala.
La vida és una,
i en res es queda
quan una marxa.
