dimecres, 29 de desembre del 2010

On els somnis comencen

Un dia vaig tancar els ulls,
i et vaig somiar a tu.
El teu somriure,
les teves mans,
els teus llavis...
Eterns paranys.
I no en vaig voler despertar.
Tot era massa fàcil
allí on es podia somiar.
Somnis d'infant,
que es fan reals,
encara que passin els anys.
Vas desaparèixer,
i ara no sé on buscar.
En dolça son 
vull tornar a caure,
per tornar-te a trobar.
El cap al coixí poso,
cada nit...
Però tu ja m'has deixat.
Un dia un somni vaig tenir.
I amb tu va començar
el desig del prohibit.
On comencen serà la senyal,
que he de seguir.
Com estrella fugaç
guiam on ets tu.
No vull seguir somiant,
la realitat al teu costat.
Vull començar a compartir.
El tenir-te no vol ser somni
si no el que sempre he desitjat.



dilluns, 27 de desembre del 2010

Paraules màgiques

No em cal obrir la boca,
si tu em mires als ulls.
Els meus llavis et diran a cau d'orella,
que t'estimo si t'ho vols creure.
Seran les paraules màgiques,
que ens ajuden cada dia,
a pensar que en la nostra vida,
no hi ha cap desig per complir.
Te les creus?
Digues-me que sí.
Són les millors que puc sentir.
Recorda't del que et dic,
quan em vulguis deixar.
Les muntanyes,
mai poden ser una vall,
ni el sentiment es pot oblidar.
Sempre queda,
el que pertoca,
pel temps que ha passat.
Difícil és, de no pensar,
el que em crida l'atenció.
Menjar-me en temptació,
de viure al teu costat.
Algú pensa,
que sempre vol,
el que desitja tothom.
Paraules màgiques vull sentir,
tocant-me els llavis.
Serà que el millor que sé fer,
és voler el que no puc tenir?
Sentir els teus llavis a prop
pronunciant la paraula amor,
em farà desitjar,
el que potser no és per mi.
Del teu cos robaré,
el pecat dibuixat:
un t'estimo,
un vull,
un desig...
Seré per a tu?
Qui sap...





















diumenge, 26 de desembre del 2010

De passions vestides

Vermell intens, 
pujat de to.
Com el color dels teus llavis
i també del meu cor.
El que penses tu de mi,
simplement,
el meu desig.
No es pot enyorar
el que no es té...
mes que hem de fer 
amb el que es vol tenir?
Encén el meu foc 
amb el teu llumí.
La llum et guiarà, 
per no perdre't
en cap bocí de pell,
que tu vulguis descobrir.
Sensació d'intensitat,
en mig metre quadrat.
Si tu vols seré el teu llaç.
La teva olor.
El sabor que recordaràs,
per molt que passin els anys.
I tan segura estic
del que et puc oferir,
que tancant els ulls et puc dir:
menja'm amb dolcesa
i potser descobriràs,
el que en mig metre quadrat,
et soc capàs d'estimar.
El que va ser,
mai morirà,
si per sempre restes amb mi,
i jo amb tu,
al teu costat.











dimecres, 22 de desembre del 2010

El Nadal amb tu

Sols de pensar que ja no hi ets,
se'm dibuixa esgarrifança,
en el moll del pensament.
La tristesa se m'escapa.
Una llàgrima cau.
Una copa de cava.
El desig de sentiment,
que el proper Nadal sigui,
més a prop teu.
Repartint alegries,
el meu cor creix,
si m'envolto dels qui estimo,
i tu, 
i ets amb ells.
Deixaré que el món rodi,
a veure on va...
Quan amb tu el Nadal viu
com cosa dolça
que neix i vola,
riu i diu...
Jugarem a estimar-nos,
i potser aquest serà,
el teu desig complert.
Demanar no sols és de nens,
si no del que té cor d'infant.
El Nadal amb tu pot ser,
el que sempre he volgut tenir,
i mai m'he atrevit,
a gosar demanar.
Simplement,
per sempre així,
de tenir-te al meu costat.





















Amistats perilloses

Tot serà el que nosaltres,
voldrem que sigui.
Dissimulat o enganyat,
en petits fets o paraules.
Vestit de misteris i petites intrigues.
Amistat que desitges,
es transformi en realitat,
d'aquell que sempre espera,
que l'amor truqui a la porta,
en un moment inesperat.
El que no entén de distàncies,
si no del batec del seu cor.
Estimar-te és més fàcil,
que dissimular-ne l'estat,
després de transmetre emocions
quan estic al teu costat.
Quan penso que el temps s'escapa,
més ràpid del que jo vull,
sento que ja t'enyoro,
des del primer minut.
L'amistat és disfressa,
i es posa una cuirassa,
per no tornar a patir.
Tenir-te és un instint,
que camuflat en amistat,
ha començat a créixer en mi.
Les trampes cacen, 
a qui es deixa caçar.
Atrapa'm.
La presència ja no és suficient,
per tenir-te al meu costat.






























dilluns, 20 de desembre del 2010

Ensenya'm el cel

M'agrada el plaer que em dones.
Com caramel, 
en la teva boca 
em desfaig.
I no m'importa ensenyar-te,
ni que sigui a mitja llum,
el que em deixaré per tu menjar.
El desig és compartir,
el que no tindrem demà
i el que vull tenir per mi,
en aquest precís instant.
Ensenya'm el cel,
el que puc tocar amb la mà.
Ningú sap com caminar,
si no li han ensenyat abans.
Compartir sempre és millor
que pensar,
amb el que hauria pogut passar.
Ensenya'm el cel i veuràs,
com potser,
la lluna i sol,
viuen el mateix instant.
L'amor és per valents,
que no tenen por de lluitar,
i posar-se després tiretes,
que l'ànima potser curaran.
Si no és diu no és sap.
Ensenya'm el cel i veuràs,
com amb tu, 
segur,
que puc aprendre a volar.











dissabte, 18 de desembre del 2010

Podríem dir....com un miracle

Saps, ets increïble...
podríem dir com un miracle.
Com brisa nova
i aigua fresca.
Dolcesa de nen
que enamora, 
per naturalesa.
El complement perfecte
del meu jo inacabat,
que busca mestre que li ensenyi
a obrir el cor que té tancat.
Amb por per no espantar-te
el meu desig no he pronunciat.
No sigui cas, que les paraules,
es tornin en contra meu
i em tanquin la teva porta, 
amb clau i forrellat.
Et miro en la penombra,
dibuixant el meu gust per tu.
Saps, que menjar-te l'ànima
no em provoca cap disgust.
Increïble és la paraula,
d'un sentiment que neix
i busca no morir.
Agafant-te de la mà m'ensenyes,
el recorregut de la teva pell.
La lliçó ja tinc apresa
i ara no puc oblidar,
que els desitjos potser algun dia,
es poden tornar realitat.
La felicitat té un camí,
i tu ets la meva excusa,
per seguir-lo caminant.







divendres, 17 de desembre del 2010

No puc sense tu.

Vaig llegir-te als ulls,
el que deia el teu cor
i els teus llavis callaven.
El que el temps havia enfonsat,
i no et deixava respirar.
El remordiment d'una ànima exhausta,
que cridava socors,
buscant qui la salvés,
d'aquesta por solitària,
que no el deixa lluitar.
Ja saps,
que no puc sense tu...
El que marca el camí,
m'ajuda a caminar.
El que em somriu, em fa riure.
Tu em fas pensar,
que un i un fan dos 
si el que volem és sumar.
He tingut temptacions,
de donar-te la mà,
i dir-te que no puc sense tu
continuar caminant.
La vida és un cabdell,
embolicada en un farcell,
lligat amb llaç daurat.
Deixat guiar,
segur que junts podrem.
L'aventura d'estimar,
és motiu suficient
per voler-ho intentar.



















dijous, 16 de desembre del 2010

Cupido ja no té ales

El meu amor s'ha cansat de viatjar,
de fer maletes i deixar-se emportar.
De demanar perdó,
i oportunitats.
El meu amor ja s'ha gastat
i Cupido ja no té ales,
per poder seguir volant.
Es va deixar les fletxes,
i la punteria ha perdut.
Ja no es mou res dintre meu,
quan algú anomena el teu tu.
La brúixola del meu cor,
ha perdut el nord marcat,
el que de petits vam dibuixar,
en els somnis d'estimar.
Ja no sóc el teu àngel,
ni tu el meu cel.
On vam deixar aquells petons,
dolços com la mel?
El meu Cupido ja no té ales
i és un simple mortal,
que camina per la terra,
plorant llàgrimes de sal.























dimecres, 15 de desembre del 2010

Vols venir?

Aquí t'espero.
Tinc tot el temps.
El que és per tu
i potser serà per mi.
Miraré al cel esperant,
que em vinguis a trobar.
Vols venir?
Vull tenir-te al meu costat.
Ja no sé com t'he de dir,
que el meu plaer,
en tu,
es vesteix de vanitats.
Ara, no em serveix ningú més.
Ara, ja no vull seguir buscant.
La teva atracció és tant forta,
que la terra m'ha demanat permís,
per poder seguir voltant.
Mira si ets especial,
que si sé que et tinc a prop,
la ment, 
ja no em permet pensar.
Aquí t'espero.
Vols venir?
Una promesa em vas fer.
Que et deixaries estimar...
Esperant-te em trobaràs,
si tu a mi vols venir.
Et deixaré quedar,
per sempre al meu costat,
amb una sola condició.
El teu amor serà el meu jo,
que m'ensenyarà a caminar,
si et perdo mai a tu.
Vols venir?
T'espero, per sempre aquí.

















dimarts, 14 de desembre del 2010

Tot el que em regales...

De llàgrimes trobades...
Sensacions que trenquen l'ànima,
en paraules regalades
en mig d'una conversa.
El que t'abriga en carícia,
quan et toca la mà amiga,
i desitges que no s'acabi,
el que poc a poc comença.
És la màgia de l'instant,
de tot el que em regales...
el sentit de la justícia,
el que dius,
el que m'inspira.
L'olor que no conec,
i descobreixo com respira,
intuint entre paraules,
l'home que s'abriga.
Les pors,
les ironies,
el sentit de la família.
La teva veu a cau d'orella,
que em diu que soc estrella,
del teu cel inesperat.
Perdona si he agafat,
tot el que em regales...
Jo necessitava amor
i tu,
a mi,
m'has donat ales.





























dissabte, 11 de desembre del 2010

Esperança

D'aquella boira espesa,
en voldria retallar,
els moments d'incertesa,
difícils de passar.
M'agradaria fer el cor fort,
i dibuixar-ne un somriure,
dels que es pinten indefinits.
El més fàcil seria tancar els ulls
i deixar de pensar,
que tu, el que algun dia vas sentir,
jo no ho vaig imaginar.
Esperança és la bufanda,
que aquest hivern m'han regalat,
per cobrir-me el cor,
perquè no agafi refredats.
Potser si és veritat,
que de segones oportunitats
creixen amors segurs i grans.
La recepta inacabada 
que no vaig poder tastar,
el dia que vam decidir
el principi del final.
Esperança és un estel
que ha baixat del cel,
per tornar-me a il·luminar.






Menjant-te els llavis

Fem el que tu vulguis.
La imaginació amb tu,
té un grau d'experiència.
Els teus sentits em desvetllen
i no puc deixar de pensar,
que menjar-te els llavis seria,
una fantasia a realitzar.
Sense que t'adonessis,
com aquell que no vol,
la sorpresa seria el factor,
que desencadena l'acció,
on tots dos volem acabar.
Embriagat per la dolcesa,
la meva llengua busca
resseguir-te l'esperit.
Difícil em queda
doncs, 
i no sé per on començar,
si sols de mirar-te als llavis
no puc deixar de somiar.
Les paraules sobren.
La mirada guia.
El sentiment s'impacienta,
al que es vol i desitja.
No vull començar,
per no haver d'acabar.
Els teus llavis són per mi,
un desig permanent,
i si els tasto pot passar,
que no vulgui abandonar,
el que se'm ha deixat provar.
No importa,
pagaré el preu,
de perdre el que no tinc
per un desig realitzat.
Qui sap,
pot ser tu després seràs,
el que no podràs oblidar,
el gust que se t'ha donat.





























divendres, 10 de desembre del 2010

La vida és una vena, dividida en artèries.

De camins anem 
i de camins tornem,
doncs la vida és una vena,
dividida en artèries.
On arriba el meu camí,
allí et trobaré.
Esperant-te amb mà oberta
i desitjos encesos.
Els teus ulls em faran de guia.
Doncs sols tu,
marques per on trepitjo.
La força be de lluny,
i ningú em pot aturar.
No és que vulgui córrer.
És que no vull parar.
L'embranzida s'agafa amb el primer salt.
Agafaré el que em pertoca
i m'ho enduré ben lluny,
on ningú m'ho pugui prendre.
Quan tinc el meu cor 
entre les teves mans,
començo a entendre les teves pors
i compartir-les.
Estimar-te m'ha ensenyat a ser humil.
Doncs sols dona el que res a canvi espera.
Com més sucre més dolç.
Llepat dels teus llavis,
mai en tinc prou.
I sempre serà,
el que tu vulguis que sigui,
per descomptat.
Un trosset de mi,
una part de tu...
Un sentiment comú.
El desig compartit
d'aquell que viu amb passió
cada batec 
que destil·la el seu cor.
De camins anem 
i de camins tornem,
doncs la vida és una vena,
dividida en artèries.



dijous, 9 de desembre del 2010

La meva lluita

De sol i lluna,
de pluja fina,
d'amor sorprès
que s'endevina.
Del que no amaga,
i sempre mostra.
Del que diu el que pensa,
encara que obtingui derrota
i hagi de tornar a morir
per qui estima.
No donem per perdut,
el que encara no s'ha lluitat,
si el cor és l'arma,
que tenim afilat.
Les sensacions perduren
de per vida,
si el que es sent,
mai s'oblida.
Recordar-te és el meu instint
quan no et puc trobar.
La meva porta d'emergència,
als sentiments atrapats
que no volen marxar.
De sol i lluna,
de pluja fina,
d'amor sorprès
que s'endevina.
Transparent com el cristall,
i dur com el diamant.
El meu amor per tu s'inclina
depenent del vent on li arriba.
Et seguirà i mai descansarà,
doncs en la vida sempre es camina,
mirant endavant.
Jo soc d'aquelles que lluiten,
i no tenen por al fracàs.
Però això ja ho saps.
Sempre et dic veritats
quan tu em vols escoltar.