dissabte, 27 d’agost del 2011

Captiu

On estic no hi ha reixes.
Però en sóc presoner.
Captiu d'un somriure
i d'uns ulls color de mel.
D'uns sentiments que creixen
i no deixen lloc a res més.
Qui és el valent,
que lluita contra els sentiments?
No hi ha espasa prou afilada
que talli el temps que no hi és,
per fer-lo més curt 
i cosir-ne els trossets.
Què he fet jo,
per així perdre el seny?
Sols la seva presència,
fa moure tots els vents,
portant el seu aroma
per recordar-me el que no és meu.
Si segueixo totes les pautes,
deixaré se ser-n'he captiu?
Crec que un cop ja t'han robat el cor
és difícil d'oblidar
el gust que sempre et dona
el desig de voler estimar.























El combat de la vida diària

Et deixo la porta oberta.
Per què entris i surtis
a la teva conveniència.
Encara que no vull
que pensis que sóc teva.
Els títols són lligams de sang, 
que és guanyen en batalla.
Tot té un preu.
Fins i tot,
la més petita tireta.
El fàcil és acostumar-se a guanyar
i no, a lluitar per la supervivència.
Hi ha poques coses úniques en aquest món.
La resta
per aconseguir,
s'ha de barallar.
Un t'estimo.
El dolç pessic de la saviesa.
Un moment de lucidesa
en mig de l'estupidesa...
El combat de la vida diària
necessita pocs ingredients.
Respirar.
Gaudir.
Estimar i ser feliç.
Res més a afegir
si tu no vols,
es clar,
fer-ho amb mi.