No goso,
i em quedo a les portes
de qui sap què,
i qui sap on
amb les sabates molles
de trepitjar tantes llàgrimes,
i la llengua esparracada,
cansada de dir mots.
Esperant que el món canviï
i algú en trobi el desenllaç,
perquè res no sigui pitjor
que el molt de tenir por.
I així, serrant les dents,
m'empasso l'enyor,
em canvio les sabates
i torno a caminar,
cosint els forats de la meva llengua
encara que aquesta estigui cansada
d'esperar que el món canviï,
i algú, en trobi la solució.
No vulguis saber tant.
Si et dic
tot el que penso
sabràs tant com jo,
i llavors,
no hi haurà misteris
què somiar
quan tanquis els ulls,
aquesta nit al dormir.
Així, que millor
no vulguis saber tant,
i et deixis sorprendre,
doncs, avui la insinuació
li diu al tacte
que tot el que penso
i tot el que sé,
és el que vull tenir
aquesta nit,
quan jo tanqui els ulls,
per anar a dormir.
No vulguis saber tant,
perquè si et dic
tot el que el penso,
sabràs tant com jo,
i llavors,
no hi haurà misteris
què somiar,
ni somnis on anar a dormir.
