diumenge, 30 de març del 2014

Sense alè

Ja tinc ganes de llegir-te
em vas dir
i un calfred em va recórrer l'esquena
despullant tota vergonya,
si és que mai va existir.
Sense alè,
guspira als ulls
i molt desig,
moviments perfectes a mitjanit
que no tenen horari fix
quan et toco a les fosques
amb els meus dits
i penso,
que ningú en sap tant com tu
de portar-me a tastar
on l'anhel és el principi,
que mai, hauria de tenir fi.
Perquè el temps ja pot passar
que nosaltres allí ens quedem,
on els llençols diuen amb carícies
que l'infinit no és un espai,
si no tot el que sentim.
Ja tinc ganes de llegir-te
em vas dir
i jo així em vaig quedar,
sense alè,
guspira als ulls,
i molt desig.





dijous, 27 de març del 2014

A l'escalfor dels teus braços

Entro i surto,
faig giragonsa
i deixo que la millor part de mi
sigui teva,
per una estona.
Tanco els ulls i sospiro
consentint que la son en dugui
a l'escalfor dels teus braços
i em quedo quieta sentin,
com el teu cor batega.
Perquè res es pot comparar
a la tranquil·litat que dona,
quedar-se arraulida
quan el teu cos em fa de cova,
quan em vetlla dels malsons
i de les feres més ferotges
per despertar l'endemà,
envoltada de tendresa.
Amb tu,
mai hi ha nit fosca,
perquè, amb l'escalfor dels teus braços
em quedo quieta,
consentint que el son em dugui,
on el teu cor batega.
Entro i surto,
faig giragonsa
i per una estona,
sóc tota teva.








Tot són ulls quan passes

Tot són ulls quan passes
i el temps s'atura per mirar-te
mentre les boques imaginen,
com seria això de passar
la seva llengua per tastar-te,
i deixar,
que la luxúria fes acte
per potser entendre,
com poden tenir pecats les cames
i caminar com camines
i mai oblidar,
de la teva pell el tacte.
Concentrar-se amb l'olor
que deixa el rastre
del teu cos
i dir-li a la memòria,
que és impossible oblidar-te.
Perquè ningú és tan valent
de sortir d'aquesta vida,
sense estimar-te
i encara que,
tot són ulls quan passes,
el que voldrien ser,
són boques per provar-te.










diumenge, 23 de març del 2014

Respirar-te

A glops et beuria
i deixaria una part de tu
en la copa,
per observar com regalima,
la gota, pel teu cos de seda.
Passaria els meus dits
mossegant-me la llengua,
doncs, diuen que el plaer, 
del silenci s'escapa.
Escoltaria els teus gemecs
sense mirar-te,
perquè no necessito ulls
per guiar-me,
on la memòria mai oblida.
I buscaria la manera
de fer-te per sempre meva
per no haver d'enyorar-te
quan no et tinc a la vora,
però jo,
l'únic que puc fer ara,
és respirar-te.





Espera'm on el dia s'acaba

Espera'm on el dia s'acaba,
allí, on no hi ha més ulls que els nostres,
on els llençols
despullen les ganes,
i les carícies es vesteixen.
Enmig de llunes i estrelles,
de rellotges que no marquen hores,
on sobren les paraules,
i de somnis,
que sempre es compleixen.
On les petjades deixen marca,
encara que els ulls no les vegin
i oblidar costi
no el nom,
si no l'ànima,
pensant que un futur és possible,
mal que d'entendre costi.
Perquè, qui en sap del teu tacte

mai podrà oblidar,
que hi ha coses que passen
i d'altres,
que són eternes.










dimarts, 18 de març del 2014

Un present, que de somiar mai deixa

Diuen que el temps s'escapa
perquè no hi ha xarxes
que l'agafin,
ni mans que el subjectin,
ni pensaments que el deturin,
ni tampoc ànsies,
que el facin tornar enrere.
L'ara, ja és un abans
amb el demà amb perspectiva,
que torna a ser passat
d'un present,
que de somiar mai deixa.
I imagina que el temps s'atura
mentre l'eternitat passa
entre batec i batec,
d'allò que més s'estima.
Però de somiar,
també és desperta
i sols em queda esperar
a què algun dia torni
allò que, a part de l'aire,
em faci volar.
Diuen que el temps s'escapa
i que sols els teus petons,
el poden atrapar.





dissabte, 15 de març del 2014

Abraça'm

Ets aquell delit
que desitjo que els somnis
facin realitat algun dia,
allò, pel que el meu cor s'atura
de sentir-te la veu
allí en la llunyania,
on la distància es fa massa gran
encara que sols siguin dues passes,
per transformar-la en carícies
d'aquelles que et treuen el vestit,
quan el sol s'amaga.
I et deixen la boca seca
i la llengua humida
i la intenció vestida
esgarrapant-li al temps,
aquells segons
que oloren la teva flaire.
Abraça'm,
no cal que diguis res més.
El que passarà després,
tothom s'ho imagina.


dijous, 13 de març del 2014

Salva'm aquesta nit

Potser demano massa
qui sap,
però m'agradaria tant
tenir-te al meu costat aquesta nit
i endinsar-me en desitjos,
que s'abandonen per no creure
que les possibilitats existeixen,
sense necessitat de somiar.
No pregunten on comencen
ni saben, on acabaran,
sols intueixen sàvies,
per on passaran
i que deixaran el seu rastre,
per voler tornar.
De segur que ho faran,
perquè oblidar-te,
seria pecat mortal.
I encara,
que la llengua muda es torni,
i el cel no sigui de color blau,
que la lluna s'equivoqui
i el que fem
pels altres sigui pecat,
salva'm aquesta nit,
si us plau.






diumenge, 9 de març del 2014

L'olor de la nostra pell

No tinc la clau 
que obre totes les portes
ni la vull,
perquè no espero res de tu,
mes no desaprofitaré
el que em vulguis donar
quan el moment arribi
i l'instint ens digui,
que ens hem de tocar.
El de treure la roba,
ja fa dies que ho vam fer
encara que vestits anàvem,
doncs, al carrer no és el millor lloc
per a perdre el camuflatge
de la lluïssor de quatre ulls,
que es morien per despullar-se.
O negaràs pas,
què no és, el que volies fer?
Per què mentiries
tant com jo
i no estem en situació
d'enganyar a les nostres ànimes,
quan el que realment volem
és fer-nos l'amor per saber,
l'olor de la nostra pell,
després d'estimar-se.










divendres, 7 de març del 2014

Aquell que va dir, s'equivocava

Aquell què va dir 
que seria fàcil,
s'equivocava 
o encara no sabia,
com cou una llàgrima
i rodola per la galta, 
d'aquella que més estima.
Que no es pot pronunciar paraula
quan l'adéu l'ofega
deixant-la muda 
i que el temps sols anestèsia,
però que mai, cura la ferida.
Qui deixa petjada,
ja no s'oblida,
perquè el seu record
és molt més que una carícia,
que en un moment precís es dóna.
Mes, em nego
a què sigui llei de vida
això d'oblidar-te
i demano per una vegada,
no ser una de tantes que estimes
sinó aquella per la que moriries,
una mica cada dia.
Aquell que va dir,
s'equivocava
o encara no sabia
que no calen paraules,
quan de veritat s'estima. 










dissabte, 1 de març del 2014

Diuen que...

Diuen que ningú
ha aconseguit,
separar-se de la seva ombra
quan realment se l'estima,
perquè en té sempre el record
de la dolçor de la seva boca,
en la cantonada més fosca.
Allí, on ningú mira,
perquè tothom s'imagina
els jocs de dos
on les mans saben que toquen
i també el que respiren,
perquè coneixen cada pam,
del que fa dies que somien.
Sols un trosset de pell
que des de lluny, 
a prop es pensa
i amb això n'hi ha prou
per encendre foc,
de la brasa més petita.
Diuen,
que ningú ha aconseguit 
separar-se de la seva ombra,
qui sap...
Potser és que hi ha molt cec
que en la foscor no mira
o potser, és que encara no ha trobat
l'ombra que l'acompanyi
a la cantonada, 
on el record li fa memòria,
que la dolçor porta el seu nom,
en la punta de la boca.
Diuen que...

i jo,
em deixo portar,
com si el demà no fos res més,
que un avui que s'acaba,
abans de començar.