i el temps s'atura per mirar-te
mentre les boques imaginen,
com seria això de passar
la seva llengua per tastar-te,
i deixar,
que la luxúria fes acte
per potser entendre,
com poden tenir pecats les cames
i caminar com camines
i mai oblidar,
de la teva pell el tacte.
Concentrar-se amb l'olor
que deixa el rastre
del teu cos
i dir-li a la memòria,
que és impossible oblidar-te.
Perquè ningú és tan valent
de sortir d'aquesta vida,
sense estimar-te
i encara que,
tot són ulls quan passes,
el que voldrien ser,
són boques per provar-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada