divendres, 3 de febrer del 2012

Sempre s'escriu poesia

Em perdo en el teu cos,
de natura salvatge
quan el silenci de la fosca

ens acompanya.
I ens diu a cau d'orella

que ni l'aire necessitem per viure
doncs sols de mirar-te,
el temps voldria

aturar-se
per contemplar-te,
nua sense ànima.
Sense pors,
sense malícia
sols,
amb desig i ganes
de que l'amor 
sigui una constància
nova cada dia.
No em cal obrir el llum
per imaginar-te,
doncs ja sé el que toco

hi ho recordo,
quan a la vora no et tinc.

És la teva pell
en virtuosa presència, 
assedegada
la que busca calmar-se
i hem tria,
per fer el dibuix 
d'allò que ens guia.
En el teu cos,
sempre s'escriu poesia.