Què difícil és sempre oblidar-te
després de tenir-te
on el pensament té el tacte
d'allò que ens deixa nus,
i s'entossudeix a dir-me
quin gust tenien els teus llavis
quan jo sóc la primera
que fa callar a la llengua,
dient-li, que ets massa lluny.
Perquè,
encara que les distàncies
mai són perfectes
jo prefereixo aquelles,
que sempre et fan tancar els ulls,
i et diuen a cau d'orella
si recordes primaveres,
i caloroses nits d'estiu.
Serà que somio desperta
o qui sap si ara,
ja no ho puc fer sense tu.