Tanco els ulls
i et sento.
A dins,
a la vora,
al mig,
en un sospir,
al costat de la boca,
en el millor somni
quan agafo el coixí.
No t'oblido
per que et porto lligat
a tots els instants
encara que no hi siguis,
doncs t'imagino
on el petó et busca,
la carícia et necessita
i el desig fa obrir el llit.
Ho sento,
no puc fer-hi més.
Si és pecat
no vull redimir-me,
per que un cop ja t'he provat
és com dir-li als meus pulmons
que no respirin.
Impossible.
La distància més llarga
no és la que es toca,
ni la que es pensa,
ni tan sols,
la que real mesura
els pams,
que de tu em separa.
Sols és un tros
que en la ment es fabrica
i que el cor
sempre escurça,
el desig sempre allarga,
el batec sempre imagina
i el sentiment fa créixer.
Per que quan marxes
i em deixes,
la teva olor em recorda
quan les nostres boques s'ajunten
i penso,
en el dia de tornar a tenir-te,
el de passejar pel teu cos
les meves carícies,
sentir la llengua
marcant el ritme
dels gemecs del desig
per acabar extasiats i muts,
un dins de l'altre.
Comencem
on el vermell dels teus llavis
en aroma esclata,
lligat amb cinta de setí
dels colors de la senyera.
Garbuix de gent
que puja i baixa
per una rambla plena,
on els llibres en filera
maten a dracs,
al llom de Sant Jordi(s) amb espasa.
Les princeses
porten ja la seva rosa
i els punts de llibre marquen,
aventures de fades,
ratetes presumides
i gegants i nans de totes mides.
Somriures
de petits infants
observant imatges,
llegint mil paraules
mentre dos enamorats es miren.
I jo,
començo
on el vermell dels teus llavis
en aroma esclata
per dir-te,
que el meu amor
sols necessita
que l'agafis de la cintura
i em facis teva
entre el garbuix de la gent
que puja i baixa
per una rambla plena,
on els llibres en filera
maten a dracs,
al llom de Sant Jordi(s) amb espasa.
Sí que t'estimo.
Sí que et desitjo.
Sí que et vull amb mi.
He dit que sí,
no sé si per sempre
o per sentir
el seu gust a la boca,
el somriure dels teus llavis
o la carícia en la fosca.
Serà,
que em sento bé
quan ho dic
i que de repetir no costa,
si tanco els ulls i imagino
que abraçada queda la meva llengua,
dins de la teva boca.
No sé com t'ho fas
però m'encens tota.
Serà que la nostra mirada
no sap fer una altra cosa,
encara que tinguem
la boca callada
i una taula enorme
que ens separa.
Però què ens importa,
doncs no hi haurà mai distància
prou llarga,
que nosaltres no fem propera.
I de la carícia,
en farem créixer l'espurna
que al nostre cos excita
sense poder parar,
sense poder imaginar
en res més que no sigui,
com passar per la boca
i seguir per l'esquena,
passejant per la panxa
per acabar,
on l'aigua
tot ho mulla.
Allí on el desig
encén la flama...
La flama
que em torna boja
i em desfà,
quan em fas teva.
Tots dos al mateix pas
sincronitzant batecs.
Guardant cada segon
per compartir-lo plegats
sempre,
respirant al mateix temps.
Tu saps el que jo sé
i el que sé jo
queda segellat,
allí on la mirada
es passeja agosarada,
provocant.
Respirant el mateix al·lè
potser morirem plegats,
però tant ens fa.
Per que avui
no necessitem res més
que imaginar,
que quan tanquem ulls
per anar a somiar
pensarem,
la sort que hem fet
de tenir-nos
per sempre ser,
el principi d'una història,
i el desig de la memòria
que mai ningú,
podrà esborrar.
Voldria ser aquella
que té ales a l'esquena
i vola fins a tu.
A la que abraces en nit freda
per que mai més tingui por.
A la que li eixugues les llàgrimes
amb les carícies del cor,
quan li dius fluixet a cau d'orella
que és la teva princesa,
des del primer raig de sol.
Voldria que fos tot diferent,
jo més valenta
i tu alguna cosa més.
Però sé que no potser.
I la meva imaginació
multiplica sensacions
que mudes es queden.
Per que,
tots els dies
hi ha històries que s'acaben
i d'altres que comencen
i de poc serveixen
les ales a l'esquena
si no se sap volar.
Serà,
que el voler no es poder
i que no tots els desitjos,
sempre es compleixen.
A un nou jorn
li enfilo l'agulla
i començo a caminar.
Al principi,
amb passes adormides
enganxades,
plenes de lleganyes
que no saben on van.
Si m'abraces o t'abraço
que més dóna
si el que vull es avançar.
Correrem
i segur que caurem,
però quina importància tindrà
si ens estimem,
o això diuen
totes les llàgrimes que cauen,
totes les nits estrellades,
totes les primaveres passades,
que junts ens vam donar.
Oportunitats de la vida
on cada jorn és d'una mida
i cada mida d'una profunditat.
Per que sempre
hi hauran llaços invisibles
que sense adonar-nos,
ens lligaran.
...i començo a caminar
amb passes adormides,
però que si m'abraces,
que més dóna on van.