Direm la veritat
i algú es pensarà que és mentida.
Com sempre això,
no és cap novetat.
I allí, on ningú entén res,
hi ha sempre quelcom
disposat a dir
veritats a mitges,
que guareixen ànimes,
que necessiten subsistir.
On no tot és negre
ni tampoc blanc,
on les estones passen lentes
fins al punt d'ofegar
i desitjar que les boques callin
i tot s'esvaeixi,
per tornar a començar.
Allí, on les llàgrimes són salades
i es converteixen en oceà
negant terres estranyes,
que algú, qui sap,
si mai conquerirà.
Però quan de sobte,
un dia ens pensem morir
i la vida sols és un petit sospir
apareix la llum,
la mà que ens guia,
el petó que ens estima
i sempre, ens fa sentir vius.
El motiu és seguir
perquè el camí mai s'acaba,
fins que no es tanquen els ulls.
Direm la veritat
i algú es pensarà que és mentida
però com sempre,
això, no serà cap novetat.
diumenge, 12 de gener del 2014
Amb el vermell pujat a les galtes, i el silenci cosit a la boca
M'embriaga quan em mires,
així com de reüll
intentant fugir
de la foscor dels meus ulls sabent,
que no hi ha escapatòria possible.
Et fixes amb els meus llavis
i em dius sense vergonya
que avui,
desitges saber-ne el gust,
que fa dies que somies.
I jo,
amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca.
Tu continues.
I passeges la mà per la meva
tocant els cinc dits,
el palmell,
el canell,
el braç
tot pujant al coll
i jo,
començo a desfer-me.
Ara, ja actua la boca
i segueix coll avall
buscant la meva sina.
Jo muda,
amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca.
Però tu no et canses
i passeges la teva boca
per la meva panxa
i t'atures
i em mires
i jo amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca.
Tu segueixes,
on el melic s'acaba
i la meva boca
no pot restar més muda.
Allà, on en mig de les cames
crido per demanar ajuda,
però tu no cedeixes
i deixes que la teva llengua
em desfaci tota
i jo amb el vermell pujat a les galtes
però sense silenci,
perquè aquest,
ja ha fugit de la boca.
Aquella que et diu que en vol més
d'allò que la teva llengua
li dóna a provar,
a la meva cuixa.
així com de reüll
intentant fugir
de la foscor dels meus ulls sabent,
que no hi ha escapatòria possible.
Et fixes amb els meus llavis
i em dius sense vergonya
que avui,
desitges saber-ne el gust,
que fa dies que somies.
I jo,
amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca.
Tu continues.
I passeges la mà per la meva
tocant els cinc dits,
el palmell,
el canell,
el braç
tot pujant al coll
i jo,
començo a desfer-me.
Ara, ja actua la boca
i segueix coll avall
buscant la meva sina.
Jo muda,
amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca.
Però tu no et canses
i passeges la teva boca
per la meva panxa
i t'atures
i em mires
i jo amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca.
Tu segueixes,
on el melic s'acaba
i la meva boca
no pot restar més muda.
Allà, on en mig de les cames
crido per demanar ajuda,
però tu no cedeixes
i deixes que la teva llengua
em desfaci tota
i jo amb el vermell pujat a les galtes
però sense silenci,
perquè aquest,
ja ha fugit de la boca.
Aquella que et diu que en vol més
d'allò que la teva llengua
li dóna a provar,
a la meva cuixa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)