Anònima.
Entre el soroll d'una plaça
amb el cel pintat de cendra,
el caminar s'accelera.
Amb el brogit de la paraula
ningú m'escolta.
Però no em fa falta
per que anònima vull ser
aquesta tarda.
I sense ser vista
obrir la finestra,
i camuflar-me
en la transparència
de mirar sense ser observada.
Esperant que la màgia
faci presència,
m'embolcallo de la música.
El cor fort batega
i la mà escriu amb pressa
per que per desgràcia,
tot lo bo finalitza
i la tranquil·litat marxa.
Sospiro.
Tanco la llibreta
i el poema s'acaba.
No hi ha espera més ingrata
que aquella que s'imagina
enganxada a la teva boca.
Somio cada nit ser teva
d'una vegada.
I vaig comptant els dies,
les hores
i els instants,
que els meus llavis
passen fora d'ella.
I t'imagino a la vora
quan el foc em crema
i no precisament l'ànima,
sinó el desig és el que que m'abraça
quan penso,
fer l'amor amb tu
fins la matinada.
I com em despulles
i em treus la roba
i em menges tota.
No deixes cap espai
sense que les teves mans
em deixin sola
i m'acompanyes on les ganes,
amarada em posen,
embriagada,
d'uns llavis que m'ensenyen
a ser aquella que t'imagina,
enganxada a la meva boca.
Estic com el temps.
Ennuvolada.
Pensant si aquests batecs
són dels peus,
del cor o de l'ànima.
Perduda
en mig d'un sentiment que no calla
i crida molt fort
que em fas falta.
Però la teva paraula no arriba.
Sols tinc el silenci de la pantalla
i la incertesa
que m'obliga,
a tocar de peus a terra.
Amb una mica de sort,
demà serà un altre dia,
sortirà el sol,
tornarà l'aroma de la brisa
i m'eixugarà la llàgrima.
I farà callar a aquesta llengua
que sols espera una paraula
per que li torni el somriure,
fins la pròxima batalla.
Qui diu que el temps té espera?
Ara el meu ja t'imagina
tocant-me nua,
com l'onada d'una platja
enjogassada.
I m'obre la gana de tenir-te
en carícia,
vora d'aquella mar
que ens mulla,
quan el desig ens crida.
Encara que no necessito
platja per somiar-te,
ni estrelles,
ni tant sols lluna.
Amb la teva boca
vora la meva,
sols busco paciència
per esperar tenir-la.
Per que quan tastem
el que nostra ment imagina,
potser no hi haurà tornada.
Però ara no m'importa,
ja no puc oblidar
el que per tu sento,
per que ja no és sols una paraula
és un carícia
que imagino
cada nit,
com onada
d'una platja enjogassada,
tocant-me nua.
Què li diuen uns ulls
a una pintura,
que sembla que tingui vida.
Entre copes de vidre
i una oliera pintada
passejo la tarda.
N'hi ha una que sembla
que em vigila
i em diu a cau d'orella
que m'espera asseguda
a que vinguin a buscar-la.
El telèfon de la sala no sona
per que no hi ha cap veu que crida.
I no us conto pas cap mentida
si us dic,
que el temps
aquí s'atura
i deixa entre parèntesis
la il·lusió d'una pintora,
amb veritats matemàtiques.
Jo escric,
tu llegeixes.
Jo t'explico,
tu imagines.
Jo t'ensenyo,
tu em captives.
Jo et desitjo
i tu et deixes.
De lila el teu somriure
pintant el teu instint,
on els llavis es perfilen.
Sense oblidar-me un instant,
repasso cada moment
el record que a tothora em deixa
el gust de la teva boca.
Morint en una estona
per que sigui eternament meva
enganyo a la meva ànima
i li dic que algun dia,
no la deixaré escapar.
I serà per sempre meva
el lila,
la boca
i el desig que en un instant es perfila
on jo escric
i tu llegeixes.
Jo t'explico,
tu imagines.
Jo t'ensenyo,
i tu em captives.
Jo et desitjo
i tu et deixes
conquistar-te cada nit.
Allí on gemeguen les paraules
vull trobar-te,
sortejant aquells revolts
que la vida ens prepara.
On la sensació d'enyorar-te
m'esmicoli l'ànima
i el meu cor es deturi
si perd, algun dia
la teva màgia.
Però com que no hi ha mai
res perfecte,
qui sap
si l'amor ens abandona
i ens porta per altres terres.
Per que qui n'estigui lliure
que tiri la primera pedra.
L'amor és un misteri
sempre indesxifrable,
com la vida mateixa.
El temps és una trampa que mai s'atura
caminant impassible.
De tant en tant,
deixa petjada
per recordar-te que passa
i ensenyar-te,
que no torna enredera
ni per equivocar-se.
Qui tingués tots els instants
per comptar-ne estrelles
a la vora del teu mar,
quan la nit ens atrapa.
Amarats entre tenebres
t'explicaria fantasies
encara per somiar,
on qui sap si el temps
posarà de la seva part
per fer-les realitat
i plegats tastar-les.
No en tinc pressa
però el desig em crema
i no em deixa pensar.
Em pararé a respirar.
Si vols ja saps on em pots trobar,
enmig del no res
on de tant en tant
el temps s'atura,
i ens ensenya a somiar.
El nostre país
fa temps que clama una paraula
que algú en una altra època,
va enterrar sota terra.
N'hi ha que li diuen fal·lera,
d'altres rauxa
però jo crec,
que sols té un nom
i se'n diu independència.
El desig d'un sol cor que batega
i que crida amb boca plena,
que la memòria mai oblida
a aquells,
que van donar la seva sang per ella.
Per que les llàgrimes i la suor
són llavors de conquesta,
d'una terra que brama
que no vol,
estar mai més sotmesa.
Gravada a foc sempre queda
i encara que soterrada per la terra,
arribarà un dia
que sortirà amb força
i cridarà per sempre:
JA TENIM INDEPENDÈNCIA!
Catalunya és terra i llàgrima,
fal·lera i rauxa
d'una llavor de conquesta
que brama,
que no vol,
estar mai més sotmesa.
Ara, és un temps que no té espera.
Un ja que s'impacienta
quan les ganes tenen pressa
i necessiten de sortida,
entre la teva boca
i la meva.
No es pot enganyar
a la carícia que et fa créixer ,
i el desig que augmenta
quan és la teva pell
la que toca,
una estrella a ras de terra.
Per que amb tu
sempre hi ha màgia
i no necessito de parafernàlia.
Quan dos ànimes s'uneixen,
elles són,
la seva pròpia trampa.
On el mar sempre mulla
i la terra sempre és seca,
vull saber que m'estimes
encara que sigui,
per última vegada.
Ara és un temps que no té espera.
Un ja que s'impacienta
quan les ganes tenen pressa
i necessiten de sortida,
entre la teva boca
i la meva.
Una dia la nena creix
i es veu davant del mirall
vestida de núvia.
Tants anys imaginant
i diuen que en un instant
el dia passa
sospirant,
per una vida nova que comença.
El nuvi l'espera.
Està tremolant sentint gola seca
i la veu aparèixer.
Esgarrifança en la pell,
per aquella que s'estima.
El futur és va marcant
a cada passa de l'altar
on cada llàgrima que s'escapa,
sempre n'és d'alegria.
Envoltats de la família
i dels éssers estimats
comença la màgia d'un dia,
on el sí vull sempre esperem
que ens sigui,
per tota la vida.
Un dia la nena creix
i es veu davant del mirall,
vestida de núvia.
Si quan li dius al meu cor que escolti
es deturés el temps,
potser em faltaria l'aire
per respirar-ne les ganes
que de tu em sobren.
Recorrent la teva pell
series el pecat
que voldria tastar la meva boca.
Per que en somnis ja he imaginat
tenir-te, on les carícies
trenquen les normes
i ens ensenyen el compàs
dels sospirs que ens esgoten.
On no hi ha motius,
sinó ganes.
On no hi ningú,
sols nosaltres
esperant,
a que passejar pels nostres desitjos
ens obri les portes
a l'infern més gran.
Allí on el cel
es toca a palpentes
i no es necessita veure-hi
per estimar,
sempre et voldria tindre.
Aturant el temps
per que l'eternitat,
fos la nostra còmplice.
Si quan li dius al meu cor que escolti
es parés el temps,
segur que seria menjant un sospir
de la teva boca imaginant-me,
que n'és fruita madura
a punt de provar-te.
Allí on el cel
es toca a palpentes,
no es necessita veure-hi
per desitjar-te.
Els vitralls esmorteïts
de finestres brutes,
retallats al compàs
de feixugues converses.
On el blanc i negre del cel
desdibuixa les ombres
i el temps arraulit en un racó
veu passar les hores mortes.
La pluja a regat els carrers
i ha deixat les flors molles,
mentre el silenci sepulcral
ens deixa sentir el compàs
de les agulles brodant amb les mans,
d'algú que conta històries.
A la vora d'un foc
que de llenya s'alimenta
m'expliques que en la vida
no tot són clavells i roses.
I em somrius amb la mirada
enganxada a unes ulleres
que ha vist fam,
guerres i penúries.
Qui pogués tornar enredera
a resseguir
de les teves mans les arrugues...
Et recordaré per sempre més,
per que un trosset de tu
sempre serà viu en mi
fins que jo mori.
Quan em somrius amb la mirada
enganxada a unes ulleres
a la vora d'un foc
que de llenya s'alimenta,
escoltant,
feixugues converses.
