Et recordaré per sempre més

Els vitralls esmorteïts
de finestres brutes,
retallats al compàs
de feixugues converses.
On el blanc i negre del cel
desdibuixa les ombres
i el temps arraulit en un racó
veu passar les hores mortes.
La pluja a regat els carrers
i ha deixat les flors molles,
mentre el silenci sepulcral 
ens deixa sentir el compàs
de les agulles brodant amb les mans,
d'algú que conta històries.
A la vora d'un foc 
que de llenya s'alimenta
m'expliques que en la vida
no tot són clavells i roses.
I em somrius amb la mirada
enganxada a unes ulleres
que ha vist fam,
guerres i penúries.
Qui pogués tornar enredera 
a resseguir 
de les teves mans les arrugues...
Et recordaré per sempre més,
per que un trosset de tu
sempre serà viu en mi
fins que jo mori.
Quan em somrius amb la mirada
enganxada a unes ulleres
a la vora d'un foc
que de llenya s'alimenta,
escoltant,
feixugues converses.