dilluns, 30 de desembre del 2013

Un desig agosarat

Amb paraules desfermades,
a les mans 
no els hi queda altra opció
que seguir pel camí de conquesta
i deixar-se endur per l'instint
d'allò que interiorment tothom tenim
quan no en tenim prou amb la vista
i agosarats ens tornem
i el desig ens fa forat
i el forat, sentiment
que cada cop es fa més gran,
perquè de petit,
mai ho ha estat.
Però nosaltres què havíem de saber,
si prou vàrem fer
de no soltar la passió 
en el primer moviment,
d'aquell hola que tal
espero que estiguis bé.
Mes amb poc n'hi ha prou per saber
si amb paraules en tens suficient
o necessites quelcom més.
El tacte de la pell,
la carícia d'un petó,
la inèrcia d'un batec,
allò que fa diferent
el que no és diferent per ningú més,
per què ningú més 
porta el teu nom
i si avui els meus sospirs tinguessin veu,
cridarien el teu,
fins que ho sabés tothom.
Amb paraules desfermades
a les mans,
no els hi queda altra opció
que seguir i deixar-se endur
per allò,
que interiorment tothom tenim.
Un desig agosarat
que cada cop fa un forat més gran,
perquè petit,
mai ho ha estat.













dissabte, 28 de desembre del 2013

On està tot

Tu estàs on està tot.
On batega el sentiment,
on respira el cor,
on la carícia diu que sóc
quelcom més, 
que un trosset de pell.
L'estiu etern,
el Sol calent,
tancant els ulls
o obrint-los bé.
En un viatge a París
o qui sap si a New York,
en un prat florit
on la rosada, 
ha deixat de matinada
un munt de cristalls petits
per reflectir,
la tremolor de la meva ànima,
quan et té a prop.
Vora del mar
en cada onada,
mullant els dits 
amb el desig de tocar-te tota
i eixugar-te amb la boca,
fins a fer-te morir.
Tu estàs on està tot.
Allí, on un dia em vas dir,
que volies ser quelcom més

que una història imaginada,
abans d'anar a dormir.












divendres, 27 de desembre del 2013

Diuen que l'amor no et vol, però menteixen.

Diuen que l'amor no et vol
però menteixen,
perquè des que tu,
des que jo,
des que nosaltres el vam lligar
sota aquells llençols,
ja sap el camí
per la pròxima vegada.
Perquè no en dubto pas
que més en volem,
d'allò que els dits van tastar
i la llengua va resseguir per no perdre's,
no fos cas que no tornés a trobar
el punt on la màgia,
succeeix sense pensar.
I és quan llavors, 
m'entra la melangia
i et trobo a faltar
i busco en cada pam del meu cos
si et vas deixar un trosset de tu...
un trosset d'aquells, 
que llepes amb els dits
perquè ja saps,
que l'amor quan es fa amb desig
fa volar fins i tot,
als que amb esperits no creuen.
Diuen que l'amor no et vol,
però menteixen.













dimecres, 25 de desembre del 2013

Els instants, no passen per què sí...

Sempre m'ha agradat allò,
de caminar de puntetes
sense fer soroll
i sentir com el silenci
em diu que calli,
per apreciar-lo millor.
De mirar a l'infinit
pensant que lluny res queda
i donar forma a l'aire
per deixar-hi petjada
encara que sigui,
per tornar quan em perdi
i no trobi més sortida,
que tornar enredera 
i buscar-te entre els somnis
i somiar-te entre els sospirs,
d'algú que de puntetes camina.
Perquè sempre he pensat
que els instants no passen per què sí
sinó perquè algú t'espera,
repenjat en un balcó
amb la brisa del mar,
acariciant-li l'esquena.





dimarts, 24 de desembre del 2013

Nadal amb tu

Un dia et lleves
amb el cor entelat, 
i la melangia a flor de pell
pensant amb el passat.
Mires per la finestra
i creus que tot és igual,
però any que passa
any empeny
i aquest, 
porta somnis nous
que ens fan cavil·lar,
amb el que ens queda per fer.
I llavors ve la màgia
quan l'impossible succeeix,
començant per un somriure
i sabent, que et tinc a prop
encara que lluny estiguis
i em tremolin les cames
i les llàgrimes caiguin
perquè l'enyor és molt gran.
De sobte,
algú et tapa els ulls
i reconeixes el seu batec
i l'aroma de la pell,
que mai oblidaràs.
Perquè no hi ha mai prou lluny
que a prop no estigui,
quan el desig és molt fort.
Des del caliu sempre us penso
quan les paraules diuen
que tots,
sou part del meu cor.

Bon Nadal i feliç 2014!!! 
Gràcies per estar, per ser i sobretot per sentir.











dijous, 19 de desembre del 2013

Tu i jo

Qui sap 
on s'amaga aquella por,
que a vegades surt
i no pregunta si es pot quedar,
perquè quan el món trontolla
sols busquem respostes
sovint, difícils de trobar.
I és llavors, quan de sobte,
un dia qualsevol,
el vent torna a bufar
i ens porta noves carícies
i nous petons per provar,
barrejats amb papallones
que lliures sempre volen
sense preguntar,
si es poden 
o no quedar.
Perquè l'amor té això,
que quan t'esquitxa,
mullat en quedes
de cap a peus,
de peus a cap,
passant per llocs
on millor que callem
perquè així està escrit,
que tu i jo,
ens hem d'estimar.











dilluns, 16 de desembre del 2013

Tinc un àngel petit

Tinc un àngel petit,
que porto sempre a la butxaca
per quan el dubte m'atrapa,
i les forces perdo
i les llàgrimes,
estan a punt de sortir.
Ell em diu a cau d'orella
que mai em deixarà caure
i em buscarà coixí 
entre els seu braços
si en ells,
mai necessito dormir.
Tinc un àngel petit que vola
i no està acostumat a enganyar,
però que per mi
farà qualsevol cosa,
perquè diu que m'estima
i sé que és veritat,
doncs, 
quan em mira amb els seus ulls 
l'impossible no existeix
i fins i tot jo,
sé volar.
Tinc un àngel petit
que sempre porto a la butxaca
i gràcies a ell,
he aprés a estimar
doncs, m'ho dóna tot a canvi de res
i jo l'únic que puc fer
és deixar-me atrapar.







diumenge, 15 de desembre del 2013

Et necessito ara

Et necessito ara,
perquè el demà es desespera
si no et té
i enveja al temps,
que en carícia et deixa nua,
quan la nit vetlla dels teus somnis.
Perquè, qui no voldria ser,
el coixí de les teves ganes,
el mocador de les teves llàgrimes
i allò que l'anhel t'escriu en la pell.
Cec s'hauria de ser,
per no tocar amb la mirada
el que amb les mans,
no està permès encara
però que sempre es desitja.
No culpis a les meves ganes
si et necessito,
doncs, el demà es desespera
i se li acaba la paciència
si ara,
sols pot imaginar-te,
quan la carícia et deixa nua.





dijous, 12 de desembre del 2013

Sempre sóc jo la que...

Sempre sóc jo la que perdo,
la que s'equivoca,
la que transparent es torna
quan no t'interessa
i la que en els racons,
perd la seva ombra.
La que diu t'estimo
amb la boca,
amb el cor,
amb allò que sospira
quan amb tu pensa
però, sempre sóc jo,
la que va enredera
i veu com el seu món trontolla,
quan més segura es troba.
No sé que ho fa
que quan la felicitat 
entra per la porta,
aquesta, marxa corrents per la finestra
i ja estic cansada,
de valer poc,
d'estar perduda,
de no sé jo
la que decideix si vol,
si marxa,
si perdona
o et fa fora
de la seva vida.
Perquè jo no sóc qualsevol
ni qualsevol pot tenir-me,
doncs, les coses més grans sovint,
són les més petites.







dimecres, 11 de desembre del 2013

Ni que fos per una vegada

Com voldria,
ni que fos per una vegada,
que la teva nit fos meva
i dir-li a la teva carícia,
que avui dormirà bressada
entre el teu pit i la teva natja, 
entre el meu desig i la meva boca
on guardo la llengua
que entremaliada s'espera,
a què li donis la llibertat 
de conquistar la paraula.
Aquella que sempre calla
quan el cor batega,
doncs, no et vol interrompre
si avui ets agosarada
i em demanes de fer l'amor,
amb una mirada.
Perquè les oportunitats,
sols passen una vegada
i la vida és tan curta,
que ara ja no respira
sinó que et sospira,
cada cop que et treu la roba.
Com voldria,
ni que fos per una vegada
que la teva nit,
fos meva.







divendres, 6 de desembre del 2013

El gust salat, d'un tros de cel

Un vell somriure
enganxat a la sola d'una sabata
gastada de tant caminar,
petits batecs 
que a penes s'escolten
amb adéus marcats 
en calendaris separats
d'aquells que abans,
assenyalàvem amb vermell
i ara, el temps,
a poc a poc va esborrant.
Sinceritats venudes
a preu d'engany,
amb paraules buides
sense significat.
Sospirs perduts
en carícies d'estranys,
que desitgem que omplin
aquells forats,
que de negre es pinten.
Crits sostinguts
per no espantar 
els que sempre ens estimen,
sense preguntar.
I com no,
el gust salat
d'un tros de cel,
que llàgrimes plora.
Viure és un cabdell
on entra i surt la gent
i de tant en tant algú,
sense saber perquè
s'hi queda atrapat
i ens enamora.













dijous, 5 de desembre del 2013

Emmudeix

Habito 
i no evito
passar com huracà
pel mig de la teva ombra
i deixar sense al·lè
al sentiment que despulla el teu desig,
doncs, hi ha vincles
que deixen d'estar units
per ser inseparables
i provocar rodones concèntriques
dels sospirs que s'enganxen
en les boques d'aquells,
que no sols respiren.
I per més que sobrin
sempre faltaran batecs,
perquè les hores es fan curtes
i no saben créixer
si lluny et tenen,
atrapades en la teva veu,
el teu somriure
i uns ulls que diuen,
que no necessiten dir res
si amb la teva presència
qui et contempla,
ja emmudeix.









dimecres, 4 de desembre del 2013

Maldestres les hores on...

Estic,
sospesant les maldestres hores
on no en vaig saber més
d'aturar la meva llengua
i dir-li que callés,
que no t'ensenyés totes les cartes
perquè no cal mentir
però tampoc suïcidar-se al dir,
que sense tu no podria viure
i s'acabaria el meu destí,
quan ja no pogués tenir-te.
Però que vols si sóc així,
no estimo mai a mitges
ni en sé dissimular el desig
si algú,
com aquell que no vol
passa pel meu costat
un dia qualsevol,
i mirant-me als ulls em diu,
el meu món roda per tu.
Maldestres les hores
on no en vaig saber més
d'aturar la meva llengua
i dir-li que callés.





dimarts, 3 de desembre del 2013

Serà que diuen

Necessito.
Et necessito.
Em necessito.
Perquè dues parts 
en una es transforma
si la que dóna,
es divideix
i no li importa,
afrontar els reptes
d'anar a cegues
perquè sap,
que amb tu 
les normes són dolces
com els petons que regales
encara que de vegades,
pensi que els he somiat.
Serà que diuen
que els miratges existeixen
i no sols en els deserts,
doncs,
jo sé d'un lloc 
on la calor crema com el foc
si et miro als ulls, hi veig,
que el desig té un cos de dona
que a les nits,
es vesteix de vers.









dissabte, 30 de novembre del 2013

Després és un ara que...

Després,
és un ara que t'imagina
a tocar d'uns dits que cremen
i una llengua que no calla
repetint la mateixa lletania,
la que voldria tenir-te a la vora
i contemplar-te en silenci,
perquè res més em fa falta.
Però no hi ets
i m'he de conformar
amb pensar-te 
i desitjar-te d'esperit
mentre el temps passa 
i jo sóc aquell
què li diu al rellotge,
que no té 
tota l'eternitat per esperar-te,
però al que no li importa morir-se
mentre espera,
si després d'un ara que t'imagina
a tocar d'uns dits que cremen,
hi ha una llengua que no calla
i es passeja per una boca,
que és la meva.







dijous, 28 de novembre del 2013

Quan em mires així

Qui no es quedaria atrapat
en el blanc dels teus ulls
quan em mires així,
si sols de fer-ho,
oblido qui sóc
i com em dic,
perquè qui podia pensar
que creaves addicció sense dir res
si en callar,
no és la boca la que parla,
sinó la teva mirada la que diu,
allò que els dos sabem
però tu millor expliques,
amb una caiguda d'ulls.
Aquella que em fa pensar
que em sento desprotegit
en mig del silenci,
però també atrapat pel misteri
de llegir en la mirada,
si la pròxima vegada
desfer-se en el blanc dels teus ulls,
portarà aquells petons
que s'enganxen en l'ànima
i que són, 
impossibles d'oblidar.
Perquè sempre,
hi ha gent que mira
i d'altres,
que es fan mirar.






dilluns, 25 de novembre del 2013

Mentre imagino fondre'm

Regalima 
i deixa camí en la pell
quan els ulls es tanquen
i les boques s'obren.
Inquietant moment aquell,
on bado desitjosa de ser,
la que prova carnada
i deixa sempre al descobert
aquella nuesa
que ni jo mateixa pensava
que era meva,
mentre imagino fondre'm
on el desig em palpa
i em fa cridar de plaer.
Perquè mai s'oblida 
la intensitat d'una mirada
que sense oblidar els seus actes,
sempre, en necessita més.
Serà que és curiosa,
com la naturalesa humana
per saber,
si els pams que la llengua toca
són els mateixos,
que aquells que de saliva vesteix.
Recorda'm com es comença
i deixa que la resta 
passi sense pressa,
sospirant a prop teu.
L'anhel és una trampa
i tu,
el meu esquer,
mentre imagino fondre'm
on el desig em palpa
i em fa cridar de plaer.











dissabte, 23 de novembre del 2013

Avui, es dispara en bala

Atenció
tanqueu els ulls,
que avui,
es dispara en bala.
Lligats i sense poder dir res,
petits i grans
perquè no hi ha diferència,
avui toca que la vida s'acabi
per parlar una llengua,
per no callar una mentida,
per lluitar per una terra
o simplement 
perquè sí,
perquè els hi dóna la gana.
Lligats de mans,
de peus,
lligats en l'ànima
un dia darrere de l'altra
sense importar el que han fet,
perquè la justícia no existeix
si el que els jutja,
és la vergonya i la covardia,
la mà alçada i el puny enlaire
com a símbol de poder.
El temps passa 

però l'escena és la mateixa,
una filera de persones
que l'únic que han fet,
és néixer 
i ara moriran,
en un escamot d'afusellament.
Atenció,
tanqueu els ulls
que avui,
es dispara en bala.




divendres, 22 de novembre del 2013

Però si pogués, et diria

No sé si et puc dir
però si pogués, 
et diria,
que tots teus
són els meus instants,
quan et miro de reüll
perquè no sàpigues 
que t'estic mirant,
doncs no goso ser
res que et pertorbi,
que et canviï la vida,
però em permetràs que et digui
què quan et veig,
surt aquella papallona
que la màgia, sempre,
converteix en guspira
i ho encén tot
i em fa tremolar els dits
pensant com seria,
recórrer el teu cos nu.
Però ja sé que no t'ho puc dir,
però si pogués, 
et diria,
que vius en els meus pensaments
des del matí,
fins que s'acaba el dia
i allí, 
és quan et miro als ulls
i et dic sense vergonya,
que per mi seria un plaer,
desfer-me de gust amb tu.







dijous, 21 de novembre del 2013

On es frega la pell

El valent explica
que sempre viu,
sense la necessitat de sentir,
però la realitat li tanca els ulls
quan s'imagina la carícia,
la dolçor de la mirada
d'aquella per qui diu,
que sols en vol distància
per què sap que si s'apropa,
caurà per sempre en la seva boca
i no en tornarà mai més viu.
Però com que el desig
no es compleix si no s'actua,
decideix treure's l'armadura
i prova de ser mortal,
perquè pensa, que total,
d'alguna cosa ha de morir.
Mes no sap,
que aquesta mort,
és d'aquelles que deixen ferida
que sempre necessiten guarir-se
amb la mateixa intensitat
i que no serveix qualsevol,
doncs la seva ment ja té el nom
d'aquella on vol morir,
per tornar a ressuscitar.
El valent explica
que sempre viu
sense la necessitat de sentir,
però al final,
cau com tothom
on es frega la pell,
amb un petit sospir.




dimecres, 20 de novembre del 2013

En una espiral de dubtes

Els records s'amunteguen
en una espiral de dubtes,
que barreja passat i present
entre allò que va ser
i les restes que encara queden.
I sospiro fluixet,
perquè no em quedi sense aire
no sigui cas que m'ofegui
i ningú em salvi
de morir com tothom,
un dia qualsevol,
cansada d'esperar-te.
Perquè a vegades,
no és la quantitat
sinó no veure-hi,
que no es necessita molt
per què estimar,
no sigui un deure
sinó un impuls,
les ganes que tot
sigui perfecte,
aquelles papallones
que a la panxa trapelles volen
mentre el cel sempre és blau
tot i que hi hagi tempestes.
A poder ser,
deixaré de ser
i qui sap si tal volta tornaré 
amb les butxaques plenes,
d'allò que en diuen il·lusió
per compartir-la amb tu,
com aquell dia de novembre.











dilluns, 18 de novembre del 2013

Quan et miro i tu no em veus

M'encanta
quan et miro i tu no em veus,
allí, de boca terrosa,
despentinada,
feta un manyac 
tota còmoda,
sense importar-te res més,
amb els ulls clucs 
deixant que l'aire,
es passegi per on els meus
sempre es perden
i mai obliden,
on les meves mans t'enyoren
i la meva boca
assaboreix el teu nom
mastegat per la paciència,
on el temps no té hores,
i la setmana no te dies,
on els mesos passen 
a petites passes o llargues
depenent de les carícies,
per què l'eternitat pot esperar-se
mes jo,
quan et miro i tu no em veus,
tinc pressa,
pressa per tenir-te.







diumenge, 17 de novembre del 2013

A vegades

No en sé més.
Sóc sols un petit bocí 
que intenta sobreviure,
a vegades a batzegades
i sovint sense destí,
però sempre, 
amb la mateixa fita,
ser jo mateixa
encara que em pugui perdre
i necessiti que algú em trobi
perquè el més important 
en aquesta vida,
és compartir
i deixar volar la imaginació,
aquella que ens junta 
amb una bona copa de vi
i un somriure als llavis,
aquella que ens porta a pensar
què no importa on
ni quan
sinó amb qui,
perquè a vegades,
sols una mirada atura el temps
i la resta,
deixa d'existir.









Un joc de mans

Hi ha gent que no sap 
que té entre mans
fins que ho toca,
mentre d'altres 
sols imaginant,
en descobreixen la seva màgia.
Perquè totes les respostes
no estan entre les paraules,
sinó en els silencis que les callen
i ens fan ser
quelcom més savis, 
doncs, suposadament,
les escoltem abans de dir-les.
Però tot canvia 
quan l'amor entra en revel·lia
i agosarat ataca,
per què ningú para un batec
en mig d'una lluita. 
Aquella,
que ens deixa ferida
encara que no sigui mort immediata,
perquè estimar,
és un joc de mans
d'on pot sortir,
la millor victòria
o la pitjor fugida,
tot depèn de les mans,
del que toquin
o qui sap,
del que imaginen,
perquè les carícies,
sovint comencen amb somnis,
fins que es materialitzen.
Qui fa màgia
mai ho conta,
sols ho practica.
Perquè hi ha secrets,
que sempre, 
es porten a la tomba.






dijous, 14 de novembre del 2013

Sexe s'escriu amb ix

Sexe s'escriu amb ix
i amb la inicial del teu nom
i la teva boca enganxada a la meva.
Amb la roba que sobra
i el desig que batega,
i amb una llegua que es passeja,
entre el pit i la natja,
el clatell i l'orella
i s'atura,
per agafar confiança
on la pell batega.
La nuesa,
deixa pas a l'esclat de màgia
on no importa el què,
sinó qui la fa
i amb qui es cuina
allò que algú diu que és,
pura delícia
sols d'olorar-la,
de sentir-la on els llavis
busquen tendresa
i sempre troben 
aquella varietat de sabors,
que mai atipen.
Per què ja saps
que sexe s'escriu amb ix,
amb ix de sexe
on la llengua, 
sempre té gana d'aventures
i les mans,
ganes de perdre's.






dilluns, 11 de novembre del 2013

Qui no en sap més, desesperadament et busca

Qui no en sap més, 
desesperadament et busca
perquè necessita 
un tu que li doni,
allò que mai està escrit,
però sovint ens fa falta
sense tenir un motiu,
ni una ratlla marcada,
quan l'instint és la coartada
per continuar encara viu.
Perquè de sobte,
les hores tornen a tenir importància
i ràpides fugen 
sols d'imaginar-se que existeixes,
mentre el meu cap encara es pregunta,
on estaves,
on erets,
mentre jo respirava
i tu potser reies
i passejaves per la vida.
I jo, sense saber-te...
i ara que et sé,
sols vull tenir-te,
perquè tothom 
necessita un tu que li doni,
aquell motiu sense coartada,
per seguir encara viu.
Qui no en sap més,
desesperadament et busca.





  

dissabte, 9 de novembre del 2013

Ningú en sap tant com tu

Ningú en sap tant com tu
i per això,
ningú més em fa falta,
perquè ningú com tu,
pronuncia tan bé aquesta paraula
i l'abandona als meus llavis
sempre despullada,
directa, 
planera,
vestida de ganes
i fent somiar a la que l'escolta.
Xiuxiueig de síl·labes
encadenades de carícies,
on la llum s'apaga 
i la penombra deixa de ser,
allò que ens desabriga
per acalorar la nostra llengua
quan la diu,
enmig d'una follia incontrolada
de sensacions
que sols criden,
que no t'oblidis mai d'estimar-me.
Torna-la a dir!
Ja saps com m'alimenta
sentir-la,
perquè ningú,
en sap tant com tu,
de dibuixar-la en la meva pell
i deixar-la allí tatuada.
T'estimo fins a l'infinit
d'anada i tornada.















dijous, 7 de novembre del 2013

Potser no sóc res més

Potser no sóc res més
que algú que busca
qui sap,
on té la vida
guardada la veritat
i amb el cor es pregunta
si realment existeix el motiu
que el faci bategar per instint
i no sigui una màquina qualsevol,
que qualsevol pot tenir
i destruir amb un sospir
quan ja no en tingui més necessitat
de fer-la servir.
Potser no sóc res més,
qui sap,
que un instant oblidat,
un moment perdut,
un record esborrat.
Sentiment o engany,
desig buscat
o imaginat,
un petit bocí de res
que algú un dia es va trobar,
entre el seu cor
i el seu cap.




dilluns, 4 de novembre del 2013

Aquest, va per tu.

Ets aquell punt 
del no retorn,
des del primer dia 
que et vaig veure
i el cor em batega fort,
encara que tu no ho sàpigues
perquè en silenci,
jo t'observo
i faig que la meva imaginació voli
i pensi com deu ser,
poder besar els teus llavis.
I sense voler, 
m'aprenc el teu nom
fins al mateix deliri,
on les lletres formen un tresor
que en secret bateguen
i se'n riuen de mi,
doncs ja sé que jo,
sols sóc aquella imatge
a qui no li coneixes la veu,
potser a tot estirar, el somriure,
aquella que sempre escriu
i pensa el que diu,
encara que no t'ho digui.
Aquest, va per tu.











diumenge, 3 de novembre del 2013

Sospirs

Diguem una paraula,
aquella que crida el teu cor
i la teva boca ha de callar.
Aquella que ningú sap
però que no fa falta,
perquè en cada sospir,
quan penses amb mi,
se te'n va l'ànima
i et recorda,
que hi ha un forat a la teva vida
que d'alguna manera,
has de tapar.
I encara que sigui per sobreviure,
marques la meva inicial 
en un paper
i signes amb sang aquella promesa,
la d'estimar-nos encara què,
la distància i les llàgrimes
facin d'un pam tota una vida
on el silenci ens marca la pauta
on de moment hem de callar
fins a esperar que arribi el dia
on l'amor,
ja no s'hagi de disfressar.
Sempre no hi ha temps per cridar,
però nosaltres l'esperarem
i sospirarem plegats,
fins que el rellotge ens digui
que el nostre temps,
acaba de començar.