de caminar de puntetes
sense fer soroll
i sentir com el silenci
em diu que calli,
per apreciar-lo millor.
De mirar a l'infinit
pensant que lluny res queda
i donar forma a l'aire
per deixar-hi petjada
encara que sigui,
per tornar quan em perdi
i no trobi més sortida,
que tornar enredera
i buscar-te entre els somnis
i somiar-te entre els sospirs,
d'algú que de puntetes camina.
Perquè sempre he pensat
que els instants no passen per què sí
sinó perquè algú t'espera,
repenjat en un balcó
amb la brisa del mar,
acariciant-li l'esquena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada