diumenge, 29 de setembre del 2013

Digues-li als teus llavis...

Digues-li als teus llavis
que no em mirin,
doncs, avui,
no sé del que sóc capaç.
Perquè a vegades,
les distàncies es fan curtes
sense poder-ho evitar
i em torno valent
i em deixo portar
si el desig té el teu nom
i creix.
No hi ha paraules,
perquè totes es queden
en la teva boca enganxades,
somrient entremaliades,
esperant atacar.
La rendició seria el plaer
si fos capaç de lluitar,
però sé que en sóc covard.
Perdona.
Espero que puguis entendre
que la humanitat busca àngels
que es deixin estimar
i si no,
baixar amb tu als inferns
crec,
que també m'agradarà.
Digues-li als teus llavis,
que avui no em mirin.




















dissabte, 21 de setembre del 2013

Diferent de tot

No et buscava i t'he trobat,
allí on l'atzar 
posa la paraula.
Diferent de tot
el que la imaginació somia
i allí on el destí
broda el desig,
a cada puntada.
Somiant, 
que el més 
sempre amb tu és possible
i anhelant que ho sigui,
no em puc treure del cap
el teu somriure,
que mut em va deixar
la primera vegada 
que allí ens vam veure.
Perdona,
però així va ser
i així la meva ment 
encara ho recorda,
com si mai 
volgués oblidar,
cap detall de la nostra trobada.
Quina llàstima,
que no es pot tornar mai enrere 
per què si es pogués,
jo em quedaria 
per sempre més,
enganxat allí on l'atzar
broda el desig,
en la teva boca.






dijous, 19 de setembre del 2013

Molt més que res

Si al mar li dius
que arriba tard
i ja no mulla cap sentiment,
buit queda el pensament
i assedegat reclama
aquella nova oportunitat
que atrapa i conquereix
l'oasi de la imaginació,
on fa que siguis
molt més que res
que un sospir que tremola
a la punta dels dits
de dos,
que sense conèixer-se 
imaginen tenir,
el món als seus peus
i que poden volar per aquells cels 
on la llibertat,
mai té cadenes.





dimecres, 18 de setembre del 2013

Els batecs tenen memòria

Esperant,
passa el primer minut que comença
i s'encarrila la vida,
intentant mirar endavant.
Però a vegades,
els batecs tenen memòria
i molta tossuderia
i tornen a recordar
que va haver-hi un dia
marcat com especial,
amb papallones a la panxa
que entremaliades,
volien volar
cada vegada que a prop estaves
ple de sentiments a batzegades
que no sabien on anar,
si a dalt o a la vora,
sota la faldilla
o a tocar,
o qui sap si endins
d'una mà enjogassada
a qui li sobrava la roba,
la mateixa que aquell dia
va voler desitjar
ser aquella papallona
i la fal·lera,
de deixar-se agafar.
Els batecs, tenen memòria.














diumenge, 15 de setembre del 2013

No fa falta

Per què hi ha coses que es noten
i no fa falta donar cap explicació.
Sempre hi haurà
preguntes sense resposta,
resposta sense paraula,
paraula sense boca
i boca que sempre bada,
si és amb la teva
amb què pensa
i voldria estar enganxada,
l'eternitat sencera
i respirar d'allò que ens ofega,
per morir plegats.
Doncs, 
si la mort s'encaparra
i en som el seu esquer,
no m'importa
acabar en tu ofegada,
de desig i de plaer,
per què hi ha coses que es noten
i no fa falta donar cap explicació,
a ningú més.




















dimarts, 10 de setembre del 2013

Al punt mig d'un plaer

Per la gent que mai té temps
ens hauria de veure per un forat,
com fem del nostre un xiclet
que estirem
i estirem  fins a un llit,
la cantonada més propera,
una cuina embolicada
amb els estris de menjar
i no ens importa,
si al cel hi ha lluna
o encara és matinada
quan la fam de pell,
ens ve a visitar.
I comença pel coll

i segueix pel braç
i torna a la boca
la gana d'endrapar,
els pits, 
la panxa
i et deixo seguir
on l'esquena ja no és,
per tornar 
al punt mig d'un plaer
que sempre es fon,
quan el toques amb els dits.
I et demano més,
per què no puc parar
aquella necessitat que tinc
de fondre'm amb tu per arribar,
on es tanquen els ulls
i de les boques surt
el crit,
que no es pot ofegar.
Però menys mal 
que la gent no ens pot veure, 
perquè els hi hauríem d'explicar
com ens ho fem 
per fer l'amor,
quan el desig té pressa
i més, no es pot estirar.











dilluns, 9 de setembre del 2013

Batejaré el teu nom

Batejaré el teu nom
amb el silenci dels meus llavis,
rodejaré el teu cos
amb l'abraçada dels meus ulls,
li diré a les meves mans
que del teu cor 
en compti els batecs,
per respirar-los al mateix temps
i que siguin, 
sempre per mi.
Deturaré el temps
metre et faig l'amor,
perquè no vull que mai t'oblidis
de qui et fa 
els millors petons 
i qui et va ensenyar a dir,
en vull més
cada cop que, 
la necessitat t'esgarrapa l'ànima
i te'n recordes
de què algun dia algú
va decidir que tu, 
series aquell sentiment
enganxat a un nom
batejat per un silenci,
que no necessitava paraules.















diumenge, 8 de setembre del 2013

Identitat

D'aquell remolí
d'aigua fresca,
on el meu pensament es perd,
on el meu cap guanya força
en trec la mà molla
i em fa sentir que en la vida,
puc ser quelcom més
que una petita espurna,
que encén una gran flamerada
de la foguera que em crema.
I així,
contagiada d'esperança,
camino amb la cara ben alta
cap un futur incert
però amb la valentia,
de no quedar-me mai sense veu
i cridar quan més faci falta
que encara que jo tingui por
aquesta no m'espanta,
per què en sóc forta
i decidida
que la meva llengua,
sigui coneguda arreu.
Més enllà de la meva terra,
on els meus ulls ja no fiten
però el meu pensament vola,
allí on dir que sóc catalana
sigui un orgull
i no una pena,
on la sardana i el pa amb tomaca,
el mar i la seva brisa,
la "Moreneta" i l'ou com balla,
siguin la identitat i l'energia
d'un poble que brama,
que necessita independència.












dimecres, 4 de setembre del 2013

Avui sembla que...

Avui sembla
que tingui el cos mig adormit,
que les cames estiguin molt cansades
i la llengua 
no vulgui parlar.
I m'assec al sofà per recordar,
les carícies que ahir a la nit
es passejaven per l'esquena
d'una dona valenta,
disposada sempre a lluitar.
On sense por s'endinsava
a un amor desconegut,
abraçant-se al desig 
de tornar a sentir-se estimada,
després de tant patir.
Es mira al mirall,
té les galtes rosades
i el somriure dels seus llavis,
li delata la felicitat.
La felicitat 
que ahir a la nit,
en forma de carícies,
passejaven esquena avall.






dimarts, 3 de setembre del 2013

Sempre endavant

Per què res ens atura
quan tot camina i batega
i en energia es transforma,
lligada a un moviment
que mai es para
i sempre desitja,
seguir endavant.
Per què qui no respira
no sap el que és viure,
on patir i somriure
es lliguen les mans
per subsistir a les penúries
en cas que l'ànima, 
en pateixi fam.
Endavant
sempre endavant,
com un triomf que a vegades costa
i d'altres, 
ens arriba 
com un gran regal.
La màgia no té explicació,
la vida tampoc.
El plor d'un infant,
el primer raig de sol,
la força que ens impregna
pensar,
que per molt que caiem,
ens acabarem sempre aixecant
perquè lligada al moviment
la vida va passant,
afortunadament.