Al punt mig d'un plaer

Per la gent que mai té temps
ens hauria de veure per un forat,
com fem del nostre un xiclet
que estirem
i estirem  fins a un llit,
la cantonada més propera,
una cuina embolicada
amb els estris de menjar
i no ens importa,
si al cel hi ha lluna
o encara és matinada
quan la fam de pell,
ens ve a visitar.
I comença pel coll
i segueix pel braç
i torna a la boca
la gana d'endrapar,
els pits, 
la panxa
i et deixo seguir
on l'esquena ja no és,
per tornar 
al punt mig d'un plaer
que sempre es fon,
quan el toques amb els dits.
I et demano més,
per què no puc parar
aquella necessitat que tinc
de fondre'm amb tu per arribar,
on es tanquen els ulls
i de les boques surt
el crit,
que no es pot ofegar.
Però menys mal 
que la gent no ens pot veure, 
perquè els hi hauríem d'explicar
com ens ho fem 
per fer l'amor,
quan el desig té pressa
i més, no es pot estirar.