divendres, 28 de desembre del 2012

Serà per alguna cosa

Si a la vida hi ha gent com tu
és per que la resta tinguem força.
Per ensenyar-li a la foscor
que quan arriba la por,
la llum ens acompanya.
Per contagiar-nos de somriures
sols amb la teva presència
i pintar estrelles al cel
per que la lluna,
no estigui mai sola.
Si a la vida hi ha gent com tu
serà per creure en la màgia,
doncs no necessites dir cap paraula
i sols de parpellejar,
aquesta ja m'inunda.
Un passeig per la platja.
Un t'estimo cada dia.
Una petó en la fosca
que m'obre sempre el desig
de tenir-te de companyia.
Per que si a la vida 
hi ha gent com tu,
serà per alguna cosa.









dimecres, 26 de desembre del 2012

En les distàncies curtes

En les distàncies curtes
ja hi tinc presa la mida
i les meves mans es mouen àgils
sense poder aturar-me.
Et trec la roba amb parsimònia,
no sigui cas que la pressa
s'oblidi d'assaborir-te.
Malaguanyades serien doncs
les hores d'espera
si després de tot,
no sóc capaç de tenir-te.
Els botons,
poc a poc perden la paciència
i necessiten obrir-se
per deixar pas al tacte.
Serà que la vista
tossuda,
necessita tocar-te.
I acariciar-te l'ànima
fins que el meu nom
en els teus llavis
es desfaci,
per deixar el rastre 
d'allò,
que es guarda eternament en memòria.
Per que un cop es comença
impossible d'aturar-me.
Quan el desig toca la pell
és una foguera encesa

que en les distàncies curtes,
és quan més crema.
Serà difícil esperar
fins la pròxima vegada
a tenir-te sense camisa.
Però no pateixis,
en les distàncies curtes
ja hi tinc presa la mida
i les meves mans es mouen àgils
sense poder aturar-me.
Serà que la vista
tossuda,
necessita tocar-te.

















dilluns, 24 de desembre del 2012

El Nadal és...

El Nadal és una estrella lluent,
el somriure d'un nen
i la llàgrima del record,
per qui ja no hi és.
El fred a la cara,
els torrons a la taula,
i el cava ben fred.
Esperar en una estació
l'emoció del retrobament,
el caliu d'una abraçada
i el pessebre vivent.
La neu a la muntanya,
els Reis vinguts de l'Orient,
el tió amb la seva manta
i l'àvia,
explicant contes als néts.
El Nadal són les rialles,
dels petits les nadales,
i la inesperada maleta a la porta
d'algú que no s'espera
i arriba,
en el millor moment.
Perquè el Nadal és un instant
que m'agradaria,
que s'allargués tot l'any
i tornar-me a fer petita
i trobar-me
amb els que ja no hi són,
per brindar en taula llarga
i abraçar-los de tot cor.

BON NADAL A TOTHOM!












diumenge, 16 de desembre del 2012

Tota per a mi

A palpentes
on el tacte dissimula la falta d'aire,
seràs per mi.
I la seguretat de l'afirmació
no en serà motiu.
Seran els meus actes
els que et portaran al camí,
del que mai voldràs sortir-ne.
Cap paraula 
brollarà de la meva boca.
Ni falta que en farà
per que es tornaran mudes,
en un ball de carícies.
El desig,
una caixa de sorpreses
per obrir.
El temps,
la impertinència 
que no es pot aturar.
La teva pell,
una terra per explorar
on perdre'm seria un plaer.
El plaer de tenir-te,
tota per a mi.
















divendres, 14 de desembre del 2012

La meva llengua

Quan crida el cel
tothom calla
i quan crida el poble,
el cel què conta?
Que plora llàgrima
en sentir,
com la gent perd la paraula
i li fan esborrar la seva ànima
a cop de porra.
L'arma més potent
no és la que pega,
és la que fa silenciar 
el que ens surt per la boca.
Però el que no saben,
el que no entenen
és que no som poca cosa.
I encara que castells més alts 
hagin caigut,
nosaltres sempre farem pinya.
Perquè la força 
com la llengua,
sempre va dins de l'ànima.









dimecres, 12 de desembre del 2012

L'autèntic desig

He de practicar més
per caminar sobre el teu cos
i que la inèrcia,
no em faci caure
en les temptacions.
On les noves textures
tenen ganes de nous sabors
que al paladar es fonen.
Quan la pell
no porta additius
que la transformen,
arriba l'autèntic desig.
Aquell que es desperta aviat
i sempre en té ganes
de contemplar-te nua
al meu costat,
quan la nit no té pressa
i ens ensenya a sospirar.
Saps que et dic?
Què fer l'amor 
em dona gana
i la gana sols marxa,
quan ja s'ha menjat.











dimecres, 5 de desembre del 2012

Amor

Sempre tinc 
un raconet per tu.
A vegades ets a prop,
a vegades massa lluny
però sempre present,
sempre viscut.
Quan apareixes,
no em deixes indiferent
i em remous per dins,
com brúixola al vent.
Perdent el Nord,
perdent el Sud.
Amb papallones a la panxa,
amb la vena als ulls,
però que més dóna
si viure ha de tenir ingredients
per assaborir-ne el contingut.
Quan truques a la porta
tothom et deixa passar
per que ets el convidat estrella,
el convidat més especial.
I quan marxes,
t'acomiaden amb tristes llàgrimes
d'aquelles, 
que pesen massa per recordar.
Per que ets tu l'amor,
el que ens va ballar el cap 
i ens fa trontollar.
No li diguis a ningú
però quan et torni a tenir
t'agafaré tan fort,
que no et deixaré marxar.
Ai l'amor, 
el que ens fa fer.
Sospirant ens tens
fins que et decideixis,
tornar-nos a visitar.









diumenge, 2 de desembre del 2012

Fes-ho

Que res t'aturi.
Que res et pari.
Si és el que tu vols,
fes-ho.
No hi ha permisos
per que l'ànima no voli.
Agafarem impuls 
i junts,
arribarem on calgui.
A prop del cel,
a ran de mar,
tocant estels
i dibuixant camins,
plens de somnis.
En silenci
o cridant,
que no som deus
però tant ens fa.
Que ens importa molt
o poc,
el que l'altra gent ens digui.
Fes-ho
i trencar-ho tot,
les regles diuen
que s'han fet per això.
Vine a somiar
on la realitat es difumina,
on neix la veritat
a cada carícia.
La que no es pot amagar
que pel desig s'anima
i es deixa atrapar
sols per la cobdícia
de saber que tenir-te,
és un pecat.




diumenge, 25 de novembre del 2012

Engrunes

Quan encara no sé
si tancar la porta o obrir-la,
si respirar o ofegar-me,
si viure o morir-me,
recullo les engrunes 
per intentar sobreviure.
I posar un peu darrera l'altre
per caminar tornar a aprendre,
i a buscar el meu somriure
on les ganes de viure,
volien acabar-se.  
Esperant voldré córrer
i desitjaré que el dolor 
sigui mentida,
per pensar que potser així,
la pròxima vegada
em faré invencible.
I com que sé 
que és més fàcil dir que creure,
li ensenyaré al meu cor
a valorar-se
i et mostraré com puc renàixer 
de les meves pròpies cendres.
Tot és qüestió 
de tornar a estimar-se.
Per que encara que ara de mi
en quedin engrunes,
et demostraré
com les petites coses
poden tornar a viure,
si les deixen.











dissabte, 24 de novembre del 2012

La solitud em recorda

Esperant,
marxes com el fum
entre les meves mans
i desapareixes.
Ara ja no compto les hores,
ara sols deixo 
que els meu sospirs
m'acompanyin
i em vesteixin. 
Que em diguin si saben
on puc buscar-ne les restes
d'allò que no fa molt,
n'eren parts senceres.
I no es riguin 
d'algú que va a palpentes
per que li han apagat la llum
i ara,
va a cegues.
Jo no vaig tenir la culpa
d'estimar-te
i ara la solitud em recorda,
que sóc una petita brasa
de la teva foguera, 
que abans cremava.
Consumit el desig
sols em queda marxar
intentant no recordar,
el que deixo enredera.
















dimecres, 21 de novembre del 2012

A l'esguard de mar blava

A l'esguard de la mar blava
reposa la meva mirada.
Serena.
Assossegada.
Esperant que brogit d'onada
em mulli l'esquena
i la salabror em dibuixi vestit,
en pell de seda.
La fredor manté viu
el desig de conquistar-la
allí on la roca esquerpa,
es sent esgarrapada.
Ella arriba i marxa,
sempre amb pressa.
Sols quan hi ha calma,
es transforma
amb el mirall de l'ànima,
que mulla la terra.
Llavors imaginar no costa,
poder passejar-la
i sentir sota els peus,
pessigolles de sirena.
La seva immensitat
la vista no l'avarca 
i mentre la contemplo asseguda,
somio que en sóc
perla de la seva escuma.
Allí on descansa
en secret deixa 
la porta oberta,
per que en pugui passar
si alguna nit
en necessito carícia
tot esperant,
a que l'esguard de mar blava
em mulli l'esquena.







dimarts, 13 de novembre del 2012

En sóc una víctima

No em queixo per ser petita,
ni grassa,
ni tampoc per prima.
Ni per ser guapa
o ser lletja.
Em queixo,
si em tapes la boca,
si no em permets pronunciar paraula,
si m'esborres el somriure 
d'una bufetada,
si rius de la meva llàgrima
i em fas mossegar la llengua.
Se'm trenca l'ànima
i se m'esborra la vida,
per cada senyal que tu em deixes
i que ja no s'amaga.
Sóc una ombra
dins la meva pròpia casa,
en la foscor més perpètua.
Somio amb la mort
com a única sortida
a tots els malsons
dels que tu,
omples la meva història.
Tanco els ulls
i em faig la morta
si es que mai he estat viva.
Qui sap,
potser així deixo de ser
jo mateixa
i en sóc una altra,
més forta,
més decidida
per parar-te
quan dius que sóc teva
encara que en realitat,
en sóc una víctima.














dimarts, 6 de novembre del 2012

Sota de l'aigua

No he tingut
sempre allò que volia,
qui sap si el que necessitava,
potser el que sentia,
mai el que demanava.
Sempre he pensat
viure la vida
com si s'acabés ara,
però hi ha quelcom que em detura
i encara,
no sé de que es tracta.
Intento seguir la filosofia
que el cor em dicta,
però sempre troba
alguna pared aixecada.
Llavors em curo la ferida,
agafo la paraula
i la poso a la motxilla.
Mai se sap 
el que et pot fer falta,
en aquesta vida.
Procuro no mirar mai enredera
per que no m'enxampi la tristesa,
però no sempre sóc valenta 
i  de tant en tant,
cau alguna llàgrima.
No he tingut 
sempre allò que volia,
però al no tenir-ho,
no ho he trobat mai en falta.
Per que no sé com respira,
ni del color que es pinta,
ni com es menja,
ni quan sospira.
Sols sé,
que mentre hi ha vida
hi ha esperança,
de sentir que el cor batega
encara que sigui, 
sota de l'aigua.







divendres, 2 de novembre del 2012

Ratlla i creu

Ja està tot dit.
Ja està tot fet.
Ratlla i creu
en mig d'un paper sense paraula.
De blanc immaculat 
mullat en llàgrima,
es va desfent
de poc en poc,
la meva ira.
No hi ha res més.
Un punt i apart
on la veu ja no crida
per que muda queda,
simplement.
Quin sentit té 
esperar resposta,
d'algú que ja no et sent
per que mai t'escolta.
Silenci,
hi ha algú que plora
amargament
però la seva llàgrima
resta callada i transparent.
Ratlla i creu
enmig d'un paper sense paraula
de blanc immaculat
que poc a poc,
es va desfent.









diumenge, 28 d’octubre del 2012

La paraula és una trampa

Estic cansada
de repetir-me a mi mateixa
que sols necessito passar fulla
i que la veritat,
pot ser una mentida disfressada
esperant ser descoberta.
Estic farta de ser valenta
i eixugar-me les llàgrimes
de la meva tristesa
i enganyar a la meva ànima
i dir-li que res no passa,
quan tu,
no ets a la vora.
Que fàcil és pensar,
que el món sense tu igual roda
i que no necessito
de la teva carícia,
quan per ella moriria.
Però faig callar la veu que crida
i li dic que no sóc teva
i que l'amor no és moneda,
ni tarja de visita.
M'eixugo la llàgrima
i li dic al que batega
que algun dia,
no en sortiré vençuda
sinó amb un somriure,
i amb la cara ben alta.
La paraula és una trampa,
cada cop,
que en la teva boca
es dibuixa
i jo,
com sempre,
la tonta que t'estima.



















divendres, 26 d’octubre del 2012

Segueix-me

Has de dir la paraula màgica.
Aquella que obre totes les portes.
La que rellisca per l'esquena
com si fos aigua sagrada.
La que bateja l'ànima
quan la necessitat la crida
i li diu a cau d'orella, 
que sempre,
sempre,
en serà font de vida.
Segueix-me i seré el que vulguis.
Un sospir.
Una mirada.
Una carícia.
Un punt de partida
d'alguna cosa que batega.
Allò que s'imagina
però mai afirmar es gosa, 
per no trencar la màgia
que l'embolcalla. 
Seré teva
sense cap pregunta en la boca
i sense esperar cap resposta.
Per què jo sóc 
la que un dia arriba
i qui sap si marxa,
sols sé que allà on deixo
el meu sospir,
la meva mirada,
la meva carícia
diuen,
que mai ningú m'oblida.












divendres, 19 d’octubre del 2012

Un llacet s'insinua

De cop tot comença,
on un llacet 
s'insinua.
Res ensenya ni mostra,
sols dibuixa una cama
envoltada de seda.
La resta la deixo,
per la teva imaginació experta
que em despulla sense paraula.
Serà que trobo en falta 
la teva mitja rialla
quan el desig em toques
i el cor,
fort em batega.
Saps?
Ahir recordava
els instants a la teva vora
i com sobraven les mitges
i la respiració faltava,
quan fèiem l'amor
sense pressa.
Enyoro la carícia,
el no ploris vida meva
i el t'estimo,
encara que fos sols una mentida.
Serà que sóc idiotonta
o qui sap,
una persona que estima.
La pròxima vegada,
em trauré les mitges 
i et diré a l'orella
que les regles,
no sempre estan escrites.
La majoria són carícies
marcades a foc en l'ànima,
on no tothom hi arriba.
De cop
tot comença,
on es dibuixa una cama,
envoltada de seda
on un llacet s'insinua.
La resta
la deixo,
per la teva imaginació experta.




















dilluns, 15 d’octubre del 2012

Lliure

Avui, voldria esborrar-me.
Tancar els ulls i desaparèixer.
Trencar un got de vidre,
plorar fins a morir-me
i tornar a néixer.
Volar sense ales.
Ser, totalment lliure.
Entendre les llengües
que el teu cor parlen
i dir-te a l'oïda
que mai més, 
em tornaràs a veure.
Que no pagaràs el peatge
per estimar-me
i les teves nits seran més plàcides
sense les meves llàgrimes.
Mai sentiràs els meu nom
en la teva boca,
i el gust dels meus petons 
en la teva ànima.
La meva pell serà d'autòmat
i el meu desig un simple esquitx,
que ja ningú recorda.
Perquè avui,
voldria esborrar-me
i deixar de ser la que era
quan tu,
vas decidir, 
que seria millor oblidar-me.
Trencaré un got de vidre.
Ploraré fins a morir-me
per tornar a néixer.
I volaré sense ales
per ser finalment
el que abans era,
lliure.













dissabte, 13 d’octubre del 2012

Un llacet vermell

La vida ens agafa
en un moment inesperat,
on la sorpresa és una ullada.
I allí estic,
tancant els ulls 
amb la força d'un desig en silenci.
Esperant de les teves mans
alguna cosa més que paraules,
sóc un cos assedegat de carícies
que sempre busca aigua.
Per tornar a ser
la que floreix, 
encara que plori llàgrimes,
cridi sense terme
i respiri sense aire.
No hi ha impossibles 
que jo no pugui trencar,
crec.
Però a aquestes alçades
no en dubtaré de mi
i t'ensenyaré el que sóc,
quan la lluna i les estrelles
són al cel penjades.
Em trobaràs al llit
amb un somriure als llavis
i en mig del meu cos
un llacet vermell, 
que et convida a estimar-me.












dimarts, 9 d’octubre del 2012

Llepam

Si em deixes
t'explicaré un secret.
La meva pell és de canyella.
Madurada al sol sense presa
té un punt just de dolcesa
on s'acaba la panxa.
Allí és on guardo la màgia
esperant la teva carícia mullada
i el sospir d'una paraula
escrita sobre l'esquena
que posa llepam.
Si segueixes el teu instint
em buscaràs la boca,
per que si tu no ho fas
seré jo,
la primera en donar-te-la.
Per que hi ha moments
on no hi ha espera
i sols desitjo,
ser tota teva
i que tastis, 
tots els plaers
de la meva pell.
Potser pensaràs que sóc presumptuosa,
però sols ho podràs comprovar
si ets prou valent
de desfer-me en carícies
i tocar
la canyella de la meva pell
Llepam
i el gust serà,
del que dona 
i del que rep.
Si em deixes,
ara,
t'explicaré un secret...













divendres, 5 d’octubre del 2012

A ella li agradaria

A ella li agradaria
poder-te dir que t'estima,
que té papallones a la panxa
quan als ulls et mira.
Que de respirar s'oblida
quan et pensa i recorda,
i que s'imagina que la toques tota
quan la lluna us vigila.
Que el temps s'atura
quan li beses la boca
i mai té pressa
quan et té a la vora.
A ella li agradaria
poder treure't la roba
i ensenyar-te cada pas,
on la pell fa de guia.
Enganxada a un sospir
mastegada la paraula,
un crit de la seva gola esclata 
i et diu,
que a ella li agradaria
que tu fossis el motiu,
pel que respira cada dia.







dimarts, 2 d’octubre del 2012

Mai deixo llocs

Mai deixo llocs
que no siguin nostres,
ni racons,
on el temps ens oblidi.
Esborrant els silencis,
si aquests es dibuixen,
escrivint els desitjos
per que mai morin.
Respirant dels instants
per entendre els somnis
deixant,
que la vida giri
i mai s'aturi.
Volant amunt,
on un cel blau no té sostre
per tocar la màgia
que ens permeti,
tenir la ocasió 
de sentir i viure.
Per que mai deixo llocs,
que no siguin.



dilluns, 1 d’octubre del 2012

Tornar a néixer

Si poguéssim abans de morir
mirar enredara,
segur que tornaríem a néixer.
I seríem infants 
dormits en bressols 
d'una lluna distreta.
I aprendríem a caminar
de la mà d'aquells que ja no hi són
per que van desaparèixer,
però que en la nostra ànima
viuran per sempre.
I trepitjarem tolls d'aigua,
i jugarem a la plaça,
i cridarem,
fins la veu perdre.
Contant estrelles en les nits d'estiu,
viurem amors que mai s'obliden
i el pas dels anys
ens ajudaran a créixer
i a fer-nos grans per reconèixer,
que aquesta vida és massa curta.
Perquè
quan ens hem volgut donar compte,
la mort ens dirà 
que no ens serveix de res
mirar enredera,
per tornar a néixer.











dijous, 27 de setembre del 2012

Anònima vull ser

Anònima.
Entre el soroll d'una plaça
amb el cel pintat de cendra,
el caminar s'accelera.
Amb el brogit de la paraula
ningú m'escolta.
Però no em fa falta
per que anònima vull ser
aquesta tarda.
I sense ser vista
obrir la finestra,
i camuflar-me
en la transparència
de mirar sense ser observada.
Esperant que la màgia 
faci presència,
m'embolcallo de la música.
El cor fort batega
i la mà escriu amb pressa
per que per desgràcia, 
tot lo bo finalitza
i la tranquil·litat marxa.
Sospiro.
Tanco la llibreta
i el poema s'acaba.




dimecres, 26 de setembre del 2012

Enganxada a la teva boca

No hi ha espera més ingrata
que aquella que s'imagina
enganxada a la teva boca.
Somio cada nit ser teva
d'una vegada.
I vaig comptant els dies,
les hores
i els instants,
que els meus llavis
passen fora d'ella.
I t'imagino a la vora
quan el foc em crema
i no precisament l'ànima,
sinó el desig és el que que m'abraça
quan penso,
fer l'amor amb tu 
fins la matinada.
I com em despulles
i em treus la roba
i em menges tota.
No deixes cap espai
sense que les teves mans
em deixin sola
i m'acompanyes on les ganes,
amarada em posen,
embriagada,
d'uns llavis que m'ensenyen
a ser aquella que t'imagina,
enganxada a la meva boca.
















diumenge, 23 de setembre del 2012

Ennuvolada

Estic com el temps.
Ennuvolada.
Pensant si aquests batecs 
són dels peus,
del cor o de l'ànima.
Perduda 
en mig d'un sentiment que no calla
i crida molt fort
que em fas falta.
Però la teva paraula no arriba.
Sols tinc el silenci de la pantalla
i la incertesa 
que m'obliga, 
a tocar de peus a terra.
Amb una mica de sort,
demà serà un altre dia,
sortirà el sol,
tornarà l'aroma de la brisa
i m'eixugarà la llàgrima.
I farà callar a aquesta llengua
que sols espera una paraula
per que li torni el somriure,
fins la pròxima batalla.





dijous, 20 de setembre del 2012

Tocant-me nua

Qui diu que el temps té espera?
Ara el meu ja t'imagina 
tocant-me nua,
com l'onada d'una platja
enjogassada.
I m'obre la gana de tenir-te
en carícia,
vora d'aquella mar
que ens mulla,
quan el desig ens crida.
Encara que no necessito
platja per somiar-te,
ni estrelles,
ni tant sols lluna.
Amb la teva boca
vora la meva,
sols busco paciència
per esperar tenir-la.
Per que quan tastem
el que nostra ment imagina,
potser no hi haurà tornada.
Però ara no m'importa,
ja no puc oblidar 
el que per tu sento,
per que ja no és sols una paraula
és un carícia
que imagino 
cada nit,
com onada 
d'una platja enjogassada,
tocant-me nua.












Veritats matemàtiques

Què li diuen uns ulls
a una pintura,
que sembla que tingui vida.
Entre copes de vidre
i una oliera pintada
passejo la tarda.
N'hi ha una que sembla 
que em vigila
i em diu a cau d'orella 
que m'espera asseguda
a que vinguin a buscar-la.
El telèfon de la sala no sona
per que no hi ha cap veu que crida.
I no us conto pas cap mentida
si us dic,
que el temps
aquí s'atura
i deixa entre parèntesis
la il·lusió d'una pintora,
amb veritats matemàtiques.




dimarts, 18 de setembre del 2012

Lila

Jo escric,
tu llegeixes.
Jo t'explico,
tu imagines.
Jo t'ensenyo,
tu em captives.
Jo et desitjo
i tu et deixes.
De lila el teu somriure
pintant el teu instint,
on els llavis es perfilen.
Sense oblidar-me un instant,
repasso cada moment
el record que a tothora em deixa
el gust de la teva boca.
Morint en una estona
per que sigui eternament meva
enganyo a la meva ànima
i li dic que algun dia,
no la deixaré escapar.
I serà per sempre meva
el lila,
la boca
i el desig que en un instant es perfila
on jo escric
i tu llegeixes.
Jo t'explico,
tu imagines.
Jo t'ensenyo,
i tu em captives.
Jo et desitjo
i tu et deixes
conquistar-te cada nit.