La solitud em recorda

Esperant,
marxes com el fum
entre les meves mans
i desapareixes.
Ara ja no compto les hores,
ara sols deixo 
que els meu sospirs
m'acompanyin
i em vesteixin. 
Que em diguin si saben
on puc buscar-ne les restes
d'allò que no fa molt,
n'eren parts senceres.
I no es riguin 
d'algú que va a palpentes
per que li han apagat la llum
i ara,
va a cegues.
Jo no vaig tenir la culpa
d'estimar-te
i ara la solitud em recorda,
que sóc una petita brasa
de la teva foguera, 
que abans cremava.
Consumit el desig
sols em queda marxar
intentant no recordar,
el que deixo enredera.