dimarts, 30 de març del 2010

Ebre, la batalla en blanc i negre

Amb les espardenyes foradades
i sense roba d'abric,
ma mare m'agafa la mà
i fugim en negra nit,
passant pel mig de l'Ebre
evitant l'enemic.
Tot es queda allà:
casa, records i amics.
Es senten bales enmig dels crits.
Jo sols puc córrer.
No em queda més.
Viure en guerra 
o morir aquí.
En sec silenci.
La batalla ja s'ha acabat
els records comencen ara
i sols déu sap quan duraran.
Tornarem cap a casa
amb el cor encongit
i pensant que aquesta guerra
mai va tenir sentit.

Aprenent

No et pensis 
que no sé el que tu saps.
L'oblit és una paraula,
que és difícil de recordar.
El sentiment que m'inunda,
es ven al millor postor. 
La fortuna sempre crida
al que se sap arriscar.
Pensant que els altres vigilen
viure deixa de ser un enginy,
per passar a ser un engany,
al caure en el teu parany,
teixit del dia a dia
viscut any rere any.
Però podré sobreviure,
no necessito més el teu alè.
Respirar s'ha tornat fàcil
des de que sé com ho he de fer.
Evitant el teu record.
Vivint intensament.
Burlant als sentiments
que de tant en tant toquen la pell...
Sí, ara ja en sé!
I encara que de vegades
la feblesa em torni al cor,
respiraré profundament,
posaré la ment en blanc i pensaré,
que l'oblit no és una paraula
sinó un acte de fe.

divendres, 26 de març del 2010

Pedra, paper, tisora...

Cada dia busco paraules
per a dir-te com em sento
i sols puc trobar mirades
que m'expliquen el que em perdo.
Pedra.
Paper. 
Tisora.
El que esclafa, embolcalla i talla.
Guarda el secret en vida
per temor que el dia a dia
ens destapi el que s'amaga.
Discreció del que cultiva
la planta de la saviesa
i la rega amb delicadesa
per que creixi sense mentida.
Tenir un somni
és el més gran que et pot passar;
lluitar per viure'l
és un instint
Saben que tot té un principi i un final
busco sentit al que no en té
i recordo sense nostàlgia
que la meva vida és així.



Inici


El que es viu és un adéu
que lentament comença
quan el que parla diu:
Senyors, això d'aquí s'acaba.
Quan somriure ja no és una farsa
i respirar torna a tenir profit,
lluitar dona sentit, si la vida se'ns escapa
com ho fa l'aigua entre els nostres dits.
Coratge és el que dona força
quan no tenim un futur escrit
i caminar lentament provoca,
la seguretat que s'enyora,
quan deixem de ser petits.
Mes, quan obrim els ulls de sobte
i ens trobem amb la nostra realitat,
pensem que la vida no és lògica
i que mai ens hauríem de fer grans.
Per molta experiència que és guanyi
i saviesa en un instant,
enyoro aquella innocència innata
que tenen tots els infants.
Sempre es viu un adéu
que lentament comença,
quan el que parla diu:
Senyors, això d'aquí s'acaba.

 




dimecres, 24 de març del 2010

Per la Maria...

No em deixis mai sola nena meva.
No creixis.
Quedat nena com lo que ets.
Sembla que no pugui pas ser
ahir dins el meu ventre
i avui ja marxes sense que jo hi pugui  fer res.
Els dies passen i no m'adono
que cada dia et perdo un trosset.
No, no creixis nena meva!
Dona'm una mica més de temps
per entendre que la vida
sols té un sortida:
nèixer
crèixer
i viure-la intensament



diumenge, 21 de març del 2010

Amistat



Jo sempre estaré aquí.
Per tu.
Per mi.
Per tot dos.
Per sinó
per si...
Per si algun dia et perds 
i no trobes el camí.
Per si et roben el temps
i els segons es converteixen en anys,
per si el negre es l´únic color
que tu pots pintar
i si oblidar no et resulta tan fàcil
com creies en el primer instant...
No et preocupis...
Jo et faré sentir,
per tu,
per mi,
per tots dos,
per sinó
per si...
per si algun dia
que jo sempre estaré aquí. 





Viatge interior


Avui és el dia perfecte
per amagar-me dins d'aquesta boira.
Ningú et coneix.
Ningú et veu.
Ningú et sap.
El viatge se'm farà curt.
L'anonimat és el que dóna
sensació de llibertat.
Com els rails d'aquest tren que no s'acaben

podria ser així.
No formant part de res.
Sempre formant part de tu.
O si més no,
sempre poder guardar aquests instants per si els torno a necessitar.
El dia a dia
ja es prou desdibuixat.
La ment necessita un sospir
un sentiment de llibertat
que li doni
 ales a la ment
i al cor caliu humà.






diumenge, 14 de març del 2010

Atrapada

No entenc la teva senyal.
Viure al límit és el teu precipici
i seguir-te pot resultar-me mortal.
Mirar-te és desitjar-te la carn.
Tenir-te, no sé pas...
El que queda per menjar-te                      
guanya al desig dels amants.
Olorar-te tota la pell
i no deixar cap bocí
és viatjar a l'infinit
sense pagar cap peatge
al cruel i temerari destí.
I si encara tinc alè,
et robaré un dolç petó.
Potser demà serà tard
per seguir-te fins el límit
dels desitjos de la carn


dijous, 11 de març del 2010

En la linea de foc

Sabeu com es sent realment algú 
que sap que ha de morir? 
En la línia de foc.
Si no lluita el maten
i si s'amaga ja es mort. 
Per què a ell? si mai a ningú ha fet mal. 
No volia aquesta guerra
i ara no sap com disparar.
Les bales se li acaben 
i pensa a cada instant,
el que podria haver sigut 
i mai ha pogut estar.
Potser si hagués tingut més traça.
Potser si hagués estat més valent.
Potser si la vida hagués estat més amable
o li hagués somrigut simplement.
Hauria pensat el poc que li quedava 
i no ho hagués sabut mai
que les regles de la vida 
li havien preparat un parany.
Carrega.
Apunta.
Dispara.
En la línia de foc tot si val.





dimarts, 9 de març del 2010

Veritats

Tanca els ulls i pensa.
Si tots saben el teu nom 
mai et podràs perdre. 
Així sempre podràs recordar,
l'olor d'aquells estius 
i el calor dels teus hiverns. 
L'amor dels qui et desitgen 
i el temps dels qui t'esperen.
Sensacions mil.
Vida una, 
que no es torna a repetir.
Alimentat de cada somriure, 
gaudeix de tots els instants, 
enamorat de cada moment 
i recorda'ls durant els anys.
Perquè són ells qui ens salven 
i ens ensenyen a fer-nos grans. 
I si algun dia, 
sense saber perquè,
et trobes plorant aquells records, 
no importa.
Els que saben el teu nom, 
mai t'oblidaran. 



dissabte, 6 de març del 2010

Tic-tac

Tic tac, tic tac. 
El temps que passa ja és passat. 
Aquest rellotge mai es cansa 
de dir-me sempre la veritat?
La veritat que m'agrada, 
la que busco,
la que dono, 
la que ensenyo, 
la que amago i comparteixo, 
la que deixo, 
la dels altres i la meva, 
la que es disfressa i la que pesa.
Temps és el que falta. 
Veritat és el que sobra. 
Vida és el que tinc. 
Amor és el que se'm dona.

dimecres, 3 de març del 2010

Temps

Recorda que dins el meu infinit 
sempre hi haurà un pensament per a tu.
Que el millor està per vindre
i sempre es podrà repetir.
Somriure tornarà a ser fàcil,
plorar un moment de la vida
i tenir-te un plaer dels sentits.
El t'estimo serà una carícia 
que m'omplirà de desig
i els teus petons la porta oberta
als meus sentiments més petits
Recorda, que dins el meu infinit
sempre hi haurà un pensament per a tu.
Fora, em podràs trobar a mi.


dimarts, 2 de març del 2010

Queda't

No marxis....
Ni un segon lluny de mi.
Ni un instant vull que perdis 
en un altre camí. 
No vull perdre el teu rastre
i la teva fragància vull tenir.
No. 
No marxis
que la teva veu vull sentir
tot dient-me a l'oïda:
Jo per tu puc morir.


dilluns, 1 de març del 2010

Per a tu...


T'importa que et miri als ulls?
Encara que tu no t'ho creguis.
Sempre seràs per a mi
Tant importat com la vida.
I ningú podrà dir-nos mai que,
Mentre tots dos seguim aquí,
Oblido el que per tu sentia.





Reflexes






Sovint no em reconec en el mirall i fora de fer-me sentir malament: M'AGRADA!!!

No hi ha mai projecte petit ni somni massa gran que no es realitzi.
Les paraules són petites i els actes grans em deien, al igual que la por de la inseguretat de reconèixer-me. Però malgrat tot,  em desperto cada dia amb el batec del cor i l'alè de l'esperança de que aquell serà el més especial de tots,  per poder somriure, plorar o cridar...que més dóna el que faci. L'important és fer-ho i tenir el convenciment que encara no em reconegui en el mirall m'agrada com em sento.