Són aquestes sensacions
les que vesteixen,
de tant en tant l'ànima.
Les que perden el nom
quan la saliva no passa
i ningú vol recordar
per si de cas,
la pena no marxa.
Les que ens fan córrer lluny
sense moure ni un peu
i cridar sense veu,
que no tenim temor
ni recança.
Sols és això, por.
Per si aquesta enyorança,
no marxa.
Compartida amb la copa
es disfressa color sang
i em fa sentir valenta.
La que porta afilada espasa
i sap, ella pensa,
com no patir al teu costat,
si la llàgrima l'ennuega
a la primera oportunitat.
Per que sempre és més fàcil
parlar amb boca plena
quan el sentiment ja ha marxat,
alçaré la copa per brindar
que tot, forma part del passat.
Però ai,
en primer glop
quan passa gola avall,
torna,
aquesta sensació de buidor.
La punyalada al cor
que mai s'espera,
cridant de nou un no
i resant,
que no ens afecti massa el record.
Encara que el temps vagi endavant
sempre hi haurà instants,
que et portaran enredera.
Serà que viure és així
un tramat de fils
que ens vesteixen l'esperit
quan s'estima
i d'enyorança,
ens fan morir.