dissabte, 30 d’octubre del 2010

Ja sé el que vull...o potser no...

Quan tot comença a ser fàcil,
quan sembla que tot ha passat,
arribes com un remolí,
arrasant la meva vida
sense deixar-me decidir,
si et vull tenir al meu costat.
El teu poder és tan gran,
que no em fa por equivocar-me.
Potser serà la confiança,
o aquest sentiment ocult.
Potser serà l'enyorança
o el necessitar saber 
què era jo per a tu.
El record dels teus llavis,
em desperta la passió,
que dormida,
respira,
amagada en un racó.
Buscant la sinceritat del meu cor,
em trobo amb la paret de la ment.
El misteri provoca desig,
dels teus llavis de caramel.
Si tota seducció és innata,
no cal que et digui el que jo he aprés.
L'amor és una aventura,
on segur no hi caven tres.





















dijous, 28 d’octubre del 2010

El que veig amb els meus ulls

El que veig amb els meus ulls,
és d'un color blau llampant,
sense rostre definit.
Veig una ànima neta,
que li falta el desig
i l'intenta trobar en un altre camí,
lluny de seva casa.
Buscant olors noves,
que l'incitin a estimar.
I encara que sigui pecat,
s'intentarà redimir,
del que la oportunitat
li dona en aquest instant.
Qui estigui lliure,
que tiri la primera pedra.
Qui no ha buscat pas,
sentir-se de nou valorat?
L'amor és una llavor,
que no s'ha de deixar de regar.
Els meus ulls ja no hi veuen.
Resten tancats.
L'oportunitat és una carta
que s'ha de saber jugar.
Vull ser cega per un instant,
i que em guïs al teu paradís.
El que veig amb els meus ulls,
sempre per mi serà,
el que tu em vulguis mostrar
amb la punta dels teus dits.











dimecres, 27 d’octubre del 2010

Sense intermediaris

De paraules buides el sac n'és ple.
Lligades amb cordill de ràfia.
Dibuixades amb macramé
per les passes del temps.
Complicat no és saber triar.
Complicat és saber el que es tria.
Intermediaris de sentiments,
en el camí de la vida.
El tic-tac del teu cor,
em manté la flama viva.
Respirar és un tresor,
per aquell qui t'estima.
En la teva duana em vas parar,
i em vas demanar passaport.
Amb segell indefinit,
vas voler marcar el meu cor
quan jo en volia sortida.
Desgraciat d'aquell qui dona,
més del que mai rebrà.
Estimar no té balança
on aquest es pugui pesar.
El comprar i el vendre és un joc,
on els sentiments surten cars.
Signa'm un taló en blanc on posi:
Amor sense intermediaris.
I llavors, potser ho veuré clar.





























dilluns, 25 d’octubre del 2010

La que hi veu en la fosca

Resseguint el teu cos en la fosca,
llegeixo el braille dels teus sentits.
Quan sense llum,
aquests és mostren,
despullats de secrets per a mi.
La teva boca m'ensenya, 
els racons més amagats.
On per la meva sorpresa,
s'amaguen amb tendresa
els desitjos dels amants.
L'ocasió és un pecat,
disfressat de petó.
Despullada la innocència,
sols queda la presència
del cos desdibuixat.
La vergonya s'amaga darrera la passió.
Qui com aquell que té,
per escollir la ocasió,
de sentir-se embriagat,
del perfum del teu amor.
I quan més menjo de tu,
més gana en tinc.
En la fosca he llegit,
que l'amor i el desig,
sempre van acompanyats
del sentiment més bonic.
El teu cos és un pecat
del que no em vull redimir.



























diumenge, 24 d’octubre del 2010

De vellut

Quan de sobte es tanquen les llums,
el pessigolleig t'envaeix,
dolç i traïdor.
L'escenari es fa gran i tu petit.
El cor et batega tan fort,
que sols penses que l'instint t'ha fallat
i que ara ja no pots pas fugir.
Agafes l'instrument
i et deixes endur.
Aquella dolça melodia,
embolcalla l'habitació.
De vellut les notes dansen,
plenes de sentiments de colors.
No hi ha ningú.
Sols l'instrument i tu,
confrontats en situació.
Cada so,
et transporta a un altre món
on t'agradaria quedar-te més temps.
El vellut és la dolçor
que tots voldríem tenir al cor,
en els moments de dolor.
La melodia calla.
El silenci és un segon.
L'aplaudiment és el tresor
que respira immensitat,
encara que aquest duri poc.





dissabte, 23 d’octubre del 2010

En 7 segons

Et puc seguir fins a l'infern,
buscant un lloc calent,
per protegir-me d'aquest fred
que vesteix el meu hivern.
El desert serà un sospir,
comparat amb el martiris de la carn.
Set segons sols em caldran,
per deixar-te gust de mel,
en els teus llavis de sal.
Suposo que saps nadar.
Si no, saps que em tens a mi.
Per deixar-te ofegar
i poder-te reanimar, 
respirant del meu alè
en el moment més important.
Mai un temps,
ha estat tan llarg.
Sempre hi ha un moment curt,
per cada instant.
Els segons no corren igual,
si ets el que estima,
o el que es deixa estimar.
Set segons.
Set passos a seguir.
La mirada serà suficient
per mostrar-te el camí,
que et portarà
cap al meu cel,
si amb mi,
tu hi vols venir.























dijous, 21 d’octubre del 2010

Serenitat

Són petits miratges del dia,
que ens donen la oportunitat,
de reflexionar,
si aquesta vida,
és per als que lluiten
o ens ensenyen a lluitar.
La temprança és un estat,
difícil d'aconseguir.
Les bombolles de sabó
sempre acaben per petar.
El silenci és un bon aliat,
o el pitjor dels enemics.
Serenitat és un petó,
el color d'una cançó,
la visita d'un amic.
Serenitat és un adéu,
en un moment tranquil.
El saber com actuar,
el somriure del teu fill,
la mirada del qui estima
sense cap condició.
Serenitat és l'acció,
que jo voldria aconseguir.











dimecres, 20 d’octubre del 2010

Caminar un pas cada dia

Em dona igual sentir el fred.
Si és això el que sento a flor de pell.
El riure,
el caminar,
el patir 
i l'estimar,
comencen per un mateix.
Quan s'espera que la vida,
s'allargui fins l'infinit.
i de sobte, 
algú en talla el fil,
t'enfades,
pel que mai més, ningú podrà tornar a unir...
La moneda a donat creu.
La història ja s'ha acabat.
El desig es torna gel,
si tu no hi ets al meu costat.
Tremolar és un instint,
per tornar a entrar en calor...
després que la tristesa,
m'hagi envaït el cor.
Mes, sols conec una solució.
Caminar un pas cada dia,
tot sentint l'emoció,
de compartir amb tu aquesta vida,
fins que m'arribi la mort.













dilluns, 18 d’octubre del 2010

Intens

Baixant per la gola, espès.
Negre i intens cafè.
Em recorda que l'amargura,
coordina amb la dolcesa,
del bombó dels teus llavis.
Remeno l'instant,
del sucre diluït,
per olorar la intensitat,
del teu cos en el meu llit,
quan em comences a estimar.      
Amb cullera de plata,
escuro cada gota de la tassa,
que em recorda el que tinc.
Mes no desaprofito cap instant,
i retinc aquella olor,
que em fa pensar el teu cos,
quan tots dos en fem l'amor.
I com aquell que no vol
desaprofitar l'ocasió,
en prenc una segona tassa,
pensant que m'agrada intens...
Negre cafè.
Baixant per la gola espès.
Remenat amb cullera de plata,
per a donar-nos més plaer.















diumenge, 17 d’octubre del 2010

T'estimo amb nuesa

Si el pensar fos innat,
tindria molt de guanyat,
doncs això de trencar-me el cap,
últimament,
no ho porto gens bé.
Mira'm i explica'm els teus secrets.
Els meus ja estan tots ensenyats.
Es poden contar amb els dits d'una mà,
els que encara ningú sap
i em queden per mostrar.
Serà que t'estimo amb nuesa,
i se'm transparenta l'esperit,
quan et miro als ulls 
i et desitjo tot per mi.
Sols hi ha un problema,
que té difícil solució.
Tu vas deixar de fer-ho,
molt abans que jo.
I aquest és el sentiment que em trenca,
sempre pel mateix lloc.
Jugar amb desavantatge,
em fa sentir com la idiota,
que sospira a la teva porta,
per la teva ànima morta.
Pensat-ho bé, tots dos tenim el mateix cor,
en diferent situació.
Quan jo estimo ho faig amb nuesa.
Quan tu dius que m'estimes,
ho fas amb cuirassa.
Segur ja és hora que faci, 
el que fa temps que hauria d'haver fet.
Vestir-me l'ànima serà el principi,
per aquest hivern no passar fred.

























divendres, 15 d’octubre del 2010

Independència

El meu país té una franja,
per on tothom el vol unir. 
Els arbrers, els rius i les muntanyes,
fan de frontera,
del camí dels perseguits.
Plantar desitjos és ben difícil,
si a la terra li falta cultiu.
Per molt que se la llauri,
si no tenim llavor,
farà falta del nostre amor,
per que el sentiment arreli
i sigui, el sentiment de tots.
I tant difícil és d'entendre,
que vulguem mantenir el nostre tresor?
El tresor és la nostra terra,
la nostra llengua,
el nostre cor.
El que tothom faria per casa seva,
si algú busca robar.
Els sentiments són millor que l'or,
més lluent que es pot trobar.
Independència és una flor,
que algú va voler collir,
quan el que havia de fer,
en realitat,
és fer-la més gran,
per poder-la compartir.











dijous, 14 d’octubre del 2010

Per art de màgia

Sóc el teu desig sense complir,
l'amor que tens a flor de pell,
la que viu amb l'enemic,
sense haver pogut gaudir d'ell.
Sóc el saber el que vols
i que encara no has pogut tenir.
Sóc la gota de rosada,
que marxa de matinada
quan el sol comença a sortir.
Sóc el petó disfressat,
al que vols prendre l'esperit
i no es deixa mai atrapar. 
La que té por de conèixer-te,
i enamorar-se de tu.
No sé si donar aquest pas.
Per por, que un trosset del meu cor,
quedi partit per la meitat.
Sóc la que busca sortides,
enmig de carrers tallats.
La que sempre s'equivoca,
quan l'amor obre la boca,
per dir-te la veritat.
I potser un dia serà,
qui sap,
per art de màgia el teu millor truc.
Sóc la que apareix,
i desapareix,
la que viu al teu costat,
i que sense fer gaire soroll
la teva ànima a comprat.






















dimarts, 12 d’octubre del 2010

El que corre i no té ales.....

És l'única cosa,
que no es pot aturar.
El seu sinònim és vida.
L'antagonista és la mort.
No cap enlloc,
per que no es deixa atrapar.
I sols està en el meu cor,
en forma del record,
que tu en ell has deixat.
Si el poguéssim tirar enrere, 
tornaríem a fer els mateixos errors,
doncs l'home és l'únic animal,
que ensopega en el mateix lloc.
Deixa marques,
per fer-nos més humans.
I és l'únic que ens cura,
enfront les adversitats.
Quan volem que passi ràpid,
va lent.
I quan volem que vagi lent,
va ràpid.
Incongruent.
Temps,
qui en tingués un saquet,
per gastar-lo en vanitats.
La vida és un cabdell,
i el temps és el gat,
 que sempre juga amb ell.















dilluns, 11 d’octubre del 2010

Engany

En la indecència dels sentiments,
les paraules batallen,
esperant trobar la força,
per suportar la condemna.
Aquell qui arrisca el que té,
també ha de saber el que pot perdre.
La fal·làcia sols és un petit moment,
per intentar enganyar de per vida,
al que nosaltres creiem nostre,
i viu en la nostra ment.
Sabent,
però,
que potser no hi ha sortida,
ens obstinem en seguir mentint.
Com si la nostra mentida,
ens tornés a donar vida,
i ens ajudés a seguir vivint.
El fer el que vull,
no és suficient,
si va més enllà de la pell.
La llicència de mentir,
s'obté amb massa facilitat.
Mes el sentiment és tan efímer,
com l'alcohol d'un pot mal tancat. 
Sols ens recordem d'ell
si la ferida volem curar.
Un engany és una pilota,
que quan agafa velocitat,
ningú recorda,
el per què va començar a botar.









Quan tu dius el meu nom...

Sempre és la mateixa història.
Sé el que vull,
però no ho puc fer.
Tinc set,
i no puc veure.
Sempre corro,
enlloc de caminar.
I quan tu dius el meu nom,
ja no puc tornar a pensar.
Si sento la teva veu,
el meu rellotge es para,
i els segons deixen de comptar.
I jo per tu que sóc?
En el teu mapa,
on hi ha la meva creu?
En la teva vida,
on tinc jo, el meu trosset?
Pot ser serà qüestió,
de començar a demanar,
en lloc de tant donar.
Els paladars més exigents,
s'acostumen ràpid als plaers,
que potser no poden pagar.
Mes no parlem de moneda.
L'ànima no té ranura,
per cap moneda tirar.
L'intercanvi és altruista,
o això és el que vull pensar.
Per que quan tu dius el meu nom,
el món és para,
i sempre deixa de girar.















dissabte, 9 d’octubre del 2010

Alzheimer

Avui m'he mirat al mirall,
i no em conec.
Serà que el meu jo s'ha perdut,
entre el laberint del pensament.
La casa,
és tota estranya.
Segur que jo he viscut aquí?
Les mans no em caminen,
ni els peus abracen...
perdó,
potser no era així.
Ja no sé que és riure,
ni estimar.
De tant en tant, 
però,
recordo la meva mare
com em donava la mà,
per portar-me a passejar.
La ment s'ha tornat fosca,
i ja no la sé il·luminar.
La por m'acompanya,
cada instant d'aquest camí,
doncs,
per molt que ho intento,
i jo no vull cedir,
el record és el que em mata
quan no recordo ni com em dic.







divendres, 8 d’octubre del 2010

Les tecles de l'amor

En petita penitència,
seré el teu murmuri indiscret,
que vigila com respires.
Les tecles del teu cor tocaré,
fins saber-ne la cançó. 
Encara que si t'estimes més,
aquesta,
te la puc ensenyar jo.
Pot ser algun cop desafini,
i el meu instrument no sigui el millor...
Ensenya'm a estimar-te,
i tot canviarà de color,
si escoltes el batec del teu cor.
El saber ens ensenya,
a posar les notes.
El desig ens diu com tocar-les....
La barreja és el sentiment,
que es descriu en el moment,
del teu murmuri indiscret, 
que algun dia jo tindré.











dijous, 7 d’octubre del 2010

Trossets del que penso

No tinc res que em pertanyi,
el tic tac del meu cor,
un dia,
també em deixarà.
La vida,
és una cursa 
difícil de guanyar.
Tothom tenim ganes de recuperar
el que hem perdut,
i sovint no sabem com fer-ho...
Tinc l'esperança 
de que no és tan difícil,
com se'ns vol demostrar.
Una simple mirada ens pot orientar,
on és millor tornar a respirar.
Ningú naix ensenyat.
Per tant....
Preparo paper i llapis,
i un trosset del meu jo,
per que el que llegiu,
potser, qui sap,
si algun dia,
quedarà, per sempre,
dibuixat en el vostre cor.

























dimarts, 5 d’octubre del 2010

Instint

Segueix-me.
La meva flaire et guiarà per deserts de passió 
i desitjos d'aventura.
El meu somriure et mostrarà,
que les preocupacions són fàcils d'oblidar,
si et desfàs en la meva boca.
Seguiràs el meu rastre,
per no perdre segon,
en petons d'un mar salat, 
on sols el teu cor és el que flota,
amb un ritme compassat.
No farà falta la llum per mostrar-te,
la meva ànima encesa.
Ni les llàgrimes per aprendre,
que no desitjo oblidar-te,
i viure amb tu,
el que em resta.
Segueix-me.
El meu amor et mostra el camí,
com la millor estrella del cel.
El sentiment no és fingit,
simplement és un ardit,
per que em desitgis per sempre,
en els teus braços cada nit.



Fent pinya....

Tens temps pels canvis?
Tens temps per que t'envaeixi
el que considero el meu jo?
Els camins que ens han unit,
potser, 
qui sap,
algun dia ens podran separar.
Però sempre retindrem en la retina,
els colors dels petits records,
que ells,
han aconseguit deixar.
Aquells que es pinten,
quan torna a sortir el sol
després d'un dia de pluja,
i no queda cap núvol al cel...
O d'aquells que no són tan bons,
i ens ensenyen a sobreviure,
en mig d'una jungla d'asfalt,
que precisament no és de mel.
Tot serà qüestió,
del que estiguis disposat.
Els sacrificis més bons,
sovint, 
són els que suposen algun esforç,
per alguna de les parts.