dijous, 23 de febrer del 2012

Un grapat de temps

El temps allí mai va tenir edat.
Vam nedar en les seves aigües
descobrint que les rialles,
també mullaven.
La sorra de color daurat
ens mostrava les nostres ganes
d'algun dia fer-nos grans.
Teníem massa presa
per aprendre a caminar
per sobre de la pell,
que oloràvem vora el mar.
Allí no hi havia més vida
ni altra necessitat
que acaronar-te els cabells,
mirant com aquell cel
ens portava immensitat.
I respirar...
L'estiu va anar passant
i un dia,
el blau del mar es tornà gris.
Vas marxar.
No hi havien rialles,
ni carícies,
ni cel 
ni immensitat per tocar.
Vaig agafar un grapat de temps
i el vaig tirar al mar,
pensant,
que qui sap si algun dia
quan seríem grans,
trobaríem el moment
per tornar-nos a estimar.
Per que allí
un dia em vas dir
que el nostre amor,
mai tindria edat.
Vaig asseurem a la sorra
i vaig plorar.