d'una paraula,
que enganxada a un silenci
la va fer emmudir.
Si l'amor era una llàgrima,
ofegada es va quedar en ella
sense poder retrocedir.
Volia parar el món,
cridar fins a morir,
oblidar-se d'allò
que li naixia dins el pit.
Però tot va continuar igual.
Al dia li seguí la nit,
i a un dilluns un dimarts
com a cosa natural.
Decidir oblidar.
Anestesiar-se del dolor
que no la podia deixar
per així
qui sap,
si tornar a sentir.
Mes un dia la sorpresa
la va venir a visitar
i tres paraules
va tornar a escoltar.
Hola com estàs?
Qui en vulgui saber el final
sols cal que li llegeixi els ulls
i ells li explicaran,
que es van tornar a trobar
on el desig no es pot apagar
quan aquest,
és de veritat.
Recordo una petita porció
d'una paraula
per que la resta,
ja l'ha he oblidat.
