dimecres, 31 d’agost del 2011

L'Orient Express

Engalanada 
puja una dama 
a un tren a mitja nit.
Es treu els guants,
en el seu compartiment.
Les maletes ja han pujat
per un altre departament.
I mentre es va despullant
el tren,
comença via a enfilar
cap al desconegut.
Mira per la finestra.
El vapor trenca el negre paisatge
i ella,
al seient és deixa
descansant per un llarg viatge.
Algú truca la porta.
Ella intueix qui és.
La passió li entra al cor
en segons àvids de sentiment.
Ara, que importa el temps.
Sols s'escolta el xiulet.
A ningú més.
Així s'inicia els seu viatge.
El viatge,
en l'Orient Express















Capseta de sucre

Vols descobrir 
el gust de la seva pell.
L'instint que t'intriga.
Doncs, sense paraules de boca
veus que la màgia s'apodera,
de tot, el que ella toca.
Amb la seva llengua et guia.
El seu cos és un mapa obert
on el tresor potser una trampa.
Però a tu et dona igual.
En la teva competència,
l'amor ja no és feblesa,
si no acte,
de lluita rival.
En capseta de sucre diuen que la trobaràs.
Qui sap si és veritat...
Quan en fosca nit
ella humana es torna
a sobre del llit,
t'ensenya,
que cada tros de la seva pell
destil·la veritat.
Doncs la roba ja no la protegeix
de les inclemències exteriors.
No li fan falta.
Els teus braços
li fan de protecció
de totes les seves pors.
Vols descobrir el gust de la seva pell?
En capseta de sucre,
diuen que la tens, 
si ella es deixa tastar.
L'amor,
ai quin invent,
doncs un cop es tasta
tothom vol repetir.
No deu ser 
pas, tant dolent.















dimarts, 30 d’agost del 2011

Mentre arriba la calma

Després de la tempesta...
Bravucona i fartanera.
Negra i cobdiciosa.
On el temor no es disfressa
sinó en altiva presència, s'ensenya.
La mar s'alça
i el temps desperta,
el que la ira marca.
Esgarrapant sentiments de defensa
contra armadura protectora,
mostrant que la vida,
es guanya dia a dia
en continua aventura.
Qui pensa que em doblega
com a petit bri d'herba,
li dic que perd el temps.
Doncs en mig de tota lluita
hi ha sempre moments per riure
d'aquell que es pensa que tot és seu.
El millor es crear somnis
per compartir 
amb vosaltres un tros de mi
si es que així en podem dir.
Mentre i potser amb desig
anem al llit,
quan
sempre,
arriba la calma.


















diumenge, 28 d’agost del 2011

Encara ens queden nous propòsits

Encara s'ha d'aprendre molt
quan un es pensa que ja se'n sap prou.
La vida es una aventura imprevisible
on mai s'està prou preparat.
Però mai, s'ha de tenir por a avançar.
Les línies no tenen un final marcat.
Qui té un somni ha de somiar
per a fer-lo realitat.
Les noves llavors no tenen edat.
Sols ganes de créixer i fer-se grans.
Encara ens queden nous propòsits
plens de màgia i un toc de sal,
per donar-nos el gust de tastar
el que potser molts es pensen
que són sols, per gurmets de fi paladar.
Somiar és gratuït.
Lluitar imprescindible.
Viure és un riure i un plorar.
L'important no és córrer
sinó aprendre a caminar.
Amb el temps,
els fruits,
ja es colliran.





















dissabte, 27 d’agost del 2011

Captiu

On estic no hi ha reixes.
Però en sóc presoner.
Captiu d'un somriure
i d'uns ulls color de mel.
D'uns sentiments que creixen
i no deixen lloc a res més.
Qui és el valent,
que lluita contra els sentiments?
No hi ha espasa prou afilada
que talli el temps que no hi és,
per fer-lo més curt 
i cosir-ne els trossets.
Què he fet jo,
per així perdre el seny?
Sols la seva presència,
fa moure tots els vents,
portant el seu aroma
per recordar-me el que no és meu.
Si segueixo totes les pautes,
deixaré se ser-n'he captiu?
Crec que un cop ja t'han robat el cor
és difícil d'oblidar
el gust que sempre et dona
el desig de voler estimar.























El combat de la vida diària

Et deixo la porta oberta.
Per què entris i surtis
a la teva conveniència.
Encara que no vull
que pensis que sóc teva.
Els títols són lligams de sang, 
que és guanyen en batalla.
Tot té un preu.
Fins i tot,
la més petita tireta.
El fàcil és acostumar-se a guanyar
i no, a lluitar per la supervivència.
Hi ha poques coses úniques en aquest món.
La resta
per aconseguir,
s'ha de barallar.
Un t'estimo.
El dolç pessic de la saviesa.
Un moment de lucidesa
en mig de l'estupidesa...
El combat de la vida diària
necessita pocs ingredients.
Respirar.
Gaudir.
Estimar i ser feliç.
Res més a afegir
si tu no vols,
es clar,
fer-ho amb mi.



dijous, 25 d’agost del 2011

No et vull perdre

No vull. 
Perdre't no vull.
No és desig.
És imperatiu d'urgència.
De necessitat extrema.
D'ignorància pura,
vestit de tristesa.
De llàgrima madura,
que perd oportunitat 
de no sortir a escenari.
Qui no causa mal,
no en plora conseqüència.
Què fàcil de dir,
quan un no és el que actua.
Tot es perd i poc és guanya.
Així és la llei
que marca el temps,
quan la solitud dona presència
allò que mai s'imagina.
La valentia no és
la paraula,
és el acte que es professa.
Escolta bé,
per que no vull tornar a repetir
el que potser,
em farà penedir...
No et vull perdre.
Ja ho tinc dit.
Si mai m'equivoco
escriuré cent mil vegades
que el cor no és de pedra
és una cosa viva
que es desfà amb la saliva
d'un petó,
dolç,
a mitja nit.









dimecres, 24 d’agost del 2011

Escrit a les estrelles

Quan pensem que les coses
no es poden canviar,
que no hi ha marxa enredera
i tot és dificultat,
sempre hi ha una estrella
disposada a il·luminar.
A ensenyar-nos nous camins
per no perdre'n el compàs.
A fer-nos riure altre cop
i treure'ns tot allò que ens fa mal.
Son estrelles que cauen del cel
i ens fan tornar a brillar.
Els dies quadrats 
ja són rodons
i giren sense dificultat.
Tenen una màgia, difícil d'igualar.
Escrit a les estrelles diuen que està
el futur que ens acompanya
i ens fa caminar.
Sols l'hem de saber interpretar.
No és fàcil,
però amb tu,
segur que ho serà.
No vull que es gasti la teva estrella.
Si ho fa.
La tornaré a buscar.
Escrit està.

















Et podràs esperar?

Segur que sí.
Sols un instant.
T'ho prometo. 
De veritat.
I els meus llavis seran teus,
la resta de l'eternitat.
Et podràs esperar?
Segur que sí.
La meva pell no canvia d'aroma.
Els meus llavis sempre tenen 
el mateix gust que tu vas tastar.
El cos no canvia,
vaig deixar de créixer ja fa molts anys.
Sols, 
que es fa una mica més vell
cada dia...
Espero que això no t'hagi d'importar.
Et podràs esperar?
Posaré les flors en aigua.
La cervesa a la nevera
i el meu cor al teu costat.
L'amor en una vitrina 
per que el puguis contemplar.
Te'n faré memòria
per si mai gosses oblidar,
el gust de la passió,
els petons de tots colors
i allò que un dia em vas ensenyar.
La tendresa amb tu al costat
és un dibuix planificat
amb tots els detalls.
Tenim tot el temps...
Et podràs esperar?







dimarts, 23 d’agost del 2011

Si estimes una dona

Si estimes una dona
fes-li saber que és ella
l'única que ocupa el teu cor
i la teva ànima.
Que és la senzillesa d'un petó
o la dolcesa d'una carícia.
El desig de la saviesa
o el perfum d'una fragància
que emborratxa amb el seu aroma.
Aquella per qui despertes 
i comences un nou jorn
i amb qui tens la valentia
de lluitar sempre en la vida.
Perquè si estimes una dona
fes-li saber a cau d'orella
que per ella moriries
una mica cada dia.



Modèstia

No hi ha silencis.
Simplement petits espais de temps
en que el meu jo
no escolta paraula.
Tot emmudeix 
i es fa la pau al meu voltant.
Ningú em coneix.
Ningú de mi en sap.
Puc ser una princesa
o un elefant.
I que més dona?
Si el que importa
és cada dia,
fer-me una miqueta més gran.
Jo vaig néixer,
d'un trosset de fang
que s'intenta poc a poc,
anar modelant.
La modèstia és l'ingredient
del pastís principal.
El que hagi de passar
escrit de fa temps està.
No per ser millors,
som més importants.
Donar la mà és ajudar.
Estimar és compartir.
S'ha de saber parlar i callar
a parts iguals.
Doncs diuen que tenim dos orelles
i una boca...
Per alguna cosa serà.











dilluns, 22 d’agost del 2011

Marta

Sempre he sentit dir
que en el pot petit 
hi ha la bona confitura,
i sempre queda afegir,
que també en petites dosis,
es ven el verí.
La que sempre dubta per on caminar.
I de tant en tant es menja el mon,
però molt de tant en tant.
Ara ja no recordo el moment 
en el que vaig començar.
La que respira com tothom
i estima com ningú.
Perdoneu,
aquesta,
és la meva visió, 
segur.
Qui em coneix sap que sóc clara.
La mentida en mi hi cap poc.
Alguna en dic.
El viure te les fa dir.
Espero que no us molesteu,
si no us desvetllo res que no sabeu.
Encara que no hi ha misteris
més enllà del que us penseu,
sempre hi ha petites dosis
que no es poden explicar.
La màgia,
s'ha de saber dosificar.
No la meva,
sinó la que em vaig trobant.













dissabte, 20 d’agost del 2011

Motivació

Cada muntanya serà una vall
i el meu instint no em mentirà
si amb això aconsegueixo
com sempre,
tirar endavant.
L'impossible es convertirà en un joc de nens
i els meus somnis es faran realitat.
Tan senzill i tan cert
com que dos i dos fan quatre
i els ocells volen pel cell.
La motivació serà un grau d'experiència
que la vida em farà guanyar a pols.
No importa, 
estic preparada
per alçar-me cada vegada
i mantenir el destí a ratlla,
si és això el que tu vols.
La veu se'm farà forta.
Els actes contundents.
La ment sàvia i alliçonada...
Per cert...
Si el que em motiva és un engany
ja he caigut en el meu propi parany,
i motivar-me no és suficient
per donar-te el títol de valent
si ara, em resultes un estrany.
Serà millor intentar oblidar
si és que mai he pogut esborrar
el teu rostre de la meva ment.



divendres, 19 d’agost del 2011

Murs que parlen

Diuen que les parets no parlen,
que callen secrets
entre el guix i la pintura,
entre el temps i l'escriptura
que en elles es pinten.
On tot s'atura,
plasmat en un per sempre
que no calla.
Amb lletra fina o gruixuda
la intenció és el que hi fica.
Ni la pluja pot esborrar 
el que la tinta pot deixar marcat.
Els sentiments no sols viuen al cor,
sinó escrits en un paper
o en parets pintats.
Ideals.
Amors.
Sensacions atrapades
en aquell precís instant.
Murs que parlen
amb paraules sordes,
aquelles que s'escriuen 
i potser,
mai s'escolten.





















dimecres, 17 d’agost del 2011

Esperit Lliure

La última nota donarà el toc de sortida,
la que ens farà tocar el cel i volar.
Després, 
tot serà possible,
fins i tot somiar
amb un esperit lliure
on tothom espera arribar.
On no hi ha res,
que ens pugui lligar
i el pensament és d'un mateix
i no dels que tens al voltant.
On un sí és decisió
i no imposició del que diran.
I el no, condició de ganes d'actuar.
El camí recte no s'haurà de triar
si el que es vol és tombar.
El que per mi és infinit,
per tu pot ser un instant.
I veus, 
no hi ha res de mal.
Viure, riure i estimar
són condicions importants
per que l'esperit lliure pugui créixer
i fer-se gran.



A flor de pell

No cal que sigui estiu
per sentir la teva calor
a flor de pell.
Quan tu ets a prop,
el motiu és un batec,
la teva olor,
la sensació que sense tocar-te
m'inundes tot el meu jo.
El mirar-te crea condició
d'aproximació.
Vull trencar les normes
que no em permeten passar
i així iniciar,
el que tots dos,
estem esperant.
La suavitat del que toco,
m'incita al desig.
El pecat incontrolat
de tenir-te sols per a mi.
A flor de pell
en mig de molta gent.
Pobrets, ells que sabran,
si el que toco
és la suavitat d'un sentiment molt gran.
La brisa del mar ens farà d'abric
d'un estiu,
on no fa falta que faci calor
per sentir la teva pell.
Quan tu ets a a prop,
el motiu és un batec,
la teva olor,
la sensació que sense tocar-te,
m'inundes tot el meu jo.















dilluns, 15 d’agost del 2011

Groc pot ser el color


Passejant pel carrer,
gris, avorrit i xafogós,
m'han abraçat sense motiu,
i tot s'ha tornat de color grogós.
M'he fregat els ulls 
però res ha canviat.
I he sentit dolça escalfor,
que brollava inesperadament
d'un cor cansat.
Groc pot ser el color
que em torni la il·lusió.
Per valorar-me una miqueta.
Per gaudir d'aquesta vida.
Per tenir diferent opció.
No sempre s'ha de donar
esperant que et tornin.
Lo millor és donar sense esperar.
El resultat ja arribarà.
L'important és sentir-se bé
amb tot allò que nosaltres fem.
Les opinions fan créixer i madurar.
Algunes ens fan plorar.
Però sempre, pensar.
Passejant pel carrer
gris, avorrit i xafogós,
m'han abraçat sense motiu,
i tot s'ha tornat de sobte,
groc intensitat.




Tinc trenta minuts

El ja és ahir
i no t'ho vaig poder dir.
El somiar s'ha fet etern
i s'evapora el sentiment
en aquest curt plaç de temps.
Tinc trenta minuts.
Ni més,
ni menys.
Per dir-te quan,
com, 
de quina manera,
sols en tinc trenta...
I és en aquest moment quan,
la meva llengua es torna lenta
i no et sap explicar,
que necessita més temps
per estimar.
I amb trenta minuts què és pot fer?
Vine i t'ensenyaré.
Les sensacions d'un segon
poden no aparèixer en tota una vida.
O qui sap,
en un instant,
la màgia, es pot fer real.
Últimament dels barrets de copa,
surten somnis genials.



















dissabte, 13 d’agost del 2011

Els teus llavis

Dibuixats en la penombra
vas resseguir la línia marcada.
Intuint el seu dibuix
en vas alimentar el gust i les ganes.
Cada moviment era un encert.
Sabies el que menjaves.
Però potser, 
no ho recordaves.
Fer-te memòria per mi
va ser un plaer.
Tu hi vas posar la màgia
i jo...
No feia falta fer res més.
Jo t'ofereixo.
Tu tastes.
I en mig d'aquella follia,
d'un llit mig desfet,
em mirares fixament
passejant els teus dits
tocant melodies estranyes,
i em vas dir:
El primer que volia fer
el dia que vaig conèixer
va ser,
robar-te un petó
dels teus llavis.
Diuen que quan un toca el desig
difícilment l'oblida.
Així m'ha passat a mi.



























dijous, 11 d’agost del 2011

Magnètica

Situació.
Condició.
Intuïció.
Conseqüència.
Reacció.
Atracció.
Magnètica conclusió.
La que em diu per on he de seguir camí
si hi ha camí per seguir.
Mai res està marcat,
crec jo.
Encara que el que jo cregui,
a qui li pot interessar.
Simplement una part
enganxada a una altra.
Senzill però complicat.
S'atreuen,
sempre,
els pols oposats.
La terra sempre dona voltes...
Per alguna cosa serà.
Diuen que hi ha connexions
que no es poden explicar.
Ni falta que fa.















dimecres, 10 d’agost del 2011

Diuen que sí

Les meves carícies
i els teus sentits.
Diuen que sí.
Quan és a tu qui et volen tenir.
De qui volen ser.
Del que es volen vestir.
Sempre, diuen que sí.
Doncs no és difícil
caure en temptació,
de les teves mans 
i els meus petons.
No ho explicarem aquí.
Sols els hi direm
el que volen sentir.
Perquè nosaltres
ja farem camí.
Gran o petit.
Ells que sabran.
Nosaltres sí.
I seguirem, 
per suposat
amb mil sentits.
Doncs les carícies, 
els petons,
l'olor del teu cos,
i tots els ingredients 
que poses en el llit...
diuen que sí.







dimarts, 9 d’agost del 2011

Ulls blaus

Em vas dir
i jo et digué,
i la comunicació
s'inicià a distància.
No ens veiem.
Sols paraules escrites
en un moment oportú.
Tu tenies totes les pistes
jo sols,
les que em volies dir.
La por no em va fer recular.
El teu interès obria el camí
que jo també volia descobrir.
Seria,
pels teus ulls blaus.
No em vas donar moltes pistes,
sols un color.
El que miro sempre,
si l'oportunitat es dona.
I es va donar.
Sopar.
Vetllada animada.
Ulls blaus.
Petó daurat.
Inici de passió
amb un principi 
sense final declarat.
Els petons és lo que tenen,
no es fixen amb els colors
sinó amb la intensitat.















diumenge, 7 d’agost del 2011

Estic de vacances

Digueu-li al temps que no m'esperi.
Que he posat el cartell de vacances.
Que ja no sé que són els minuts
ni les hores,
ni els dies.
Tot és un conglomerat
que es guia per les sensacions,
no per les marques d'un temps imposat.
Estimo sense control.
Respiro sense pausa.
I assaboreixo tots els instants
per que encara que no vulgui
i no porti rellotge
hi ha un temps que va passant.
Però ara no hi vull pensar.
Em vull perdre en el blau del cel.
En els sospirs de no fer res.
En les migdiades eternes
i l'amor sense preses.
Sabeu?
Estic de vacances 
i no compten els minuts perduts
sinó els que trobo que he perdut,
durant tot l'any.
Be, no hi pensaré.
Les vacances no són eternes.
Com quasi bé res.




















divendres, 5 d’agost del 2011

Bocins

Això és,
per a qui no sap que cada tros
es fa d'un pam 
del que nosaltres 
potser creiem mort
i d'altres poden recuperar.
Reciclant els sentiments,
visitant cors diferents,
ens ensenyaran a caminar 
entre les boires 
d'un passat, que sovint,
voldríem esborrar.
La pregunta sense resposta
de per que va passar
crema en la foguera 
de les meves vanitats.
I voldria fer-lo en mil bocins
i tirar-lo dins el mar.
Ofegar-lo en aigua salada
això és el que voldria fer
per que de les meves llàgrimes dolces
ja ha estat prou aliment.
El gran també es pot fer petit.
Ja estic farta de patir.
En faré bocins
i potser així,
el problema,
serà més fàcil de pair.

















dijous, 4 d’agost del 2011

Amb majúscula d'inicial

Caminant,
dibuixat en un no res
ens inventarem històries
que en uns anys ens faran 
plorar o riure,
qui sap?
Si et donessin l'oportunitat
on voldries viatjar?
Retrocediries en el temps
o seguires endavant?
Els de sempre et servirien
o de nous en vols tenir?
Tampoc t'imaginaves
el que et preparava
fa anys,
el teu destí.
El teu camí mai ningú el pot fer
més si acompanyar
en el teu caminar.
El moment és un regal 
que s'ha de saber aprofitar.
En passen mil.
Mai cap d'igual.
Per això cada instant s'escriu,
amb majúscula d'inicial.