No en sé més.
Sóc sols un petit bocí
que intenta sobreviure,
a vegades a batzegades
i sovint sense destí,
però sempre,
amb la mateixa fita,
ser jo mateixa
encara que em pugui perdre
i necessiti que algú em trobi
perquè el més important
en aquesta vida,
és compartir
i deixar volar la imaginació,
aquella que ens junta
amb una bona copa de vi
i un somriure als llavis,
aquella que ens porta a pensar
què no importa on
ni quan
sinó amb qui,
perquè a vegades,
sols una mirada atura el temps
i la resta,
deixa d'existir.
Hi ha gent que no sap
que té entre mans
fins que ho toca,
mentre d'altres
sols imaginant,
en descobreixen la seva màgia.
Perquè totes les respostes
no estan entre les paraules,
sinó en els silencis que les callen
i ens fan ser
quelcom més savis,
doncs, suposadament,
les escoltem abans de dir-les.
Però tot canvia
quan l'amor entra en revel·lia
i agosarat ataca,
per què ningú para un batec
en mig d'una lluita.
Aquella,
que ens deixa ferida
encara que no sigui mort immediata,
perquè estimar,
és un joc de mans
d'on pot sortir,
la millor victòria
o la pitjor fugida,
tot depèn de les mans,
del que toquin
o qui sap,
del que imaginen,
perquè les carícies,
sovint comencen amb somnis,
fins que es materialitzen.
Qui fa màgia
mai ho conta,
sols ho practica.
Perquè hi ha secrets,
que sempre,
es porten a la tomba.