dimecres, 30 de novembre del 2011

Somio amb els ulls oberts

Es desgranen els moments
dibuixats en l'espera que un no sap.
Entre la sorpresa inicial
d'assaborir el primer instant
voldríem que aquest en el temps,
es fes més llarg.
Doncs els petits detalls
amb tu,
sempre han estat molt importants.
M'has despertat un no sé què
que em pensava ja derrotat,
dormit dins el meu jo
en un racó tirat.
Una segona oportunitat
de ser feliç amb llençols blancs
que al matí fan olor de mel 
i d'un cor dins d'un cos, 
que de sobte a tornat a fer tic-tac.
La dolçor no té res a veure amb l'edat.
El desig no té mida 
color,
o sentit
si no el bombeja el més important.
Torno a ser aquella flor
que en el gerro van posar
acabada de collir.
Per que ara somio 
amb els ulls oberts.
Ric sense motiu
i estimo més que mai.
He trobat en conclusió
el que fa temps anava buscant.
Algú com jo
que em necessites a mi
al seu costat.







Papallones a la panxa

No em preguntis el perquè,
però aquest matí
m'he aixecat amb el cor content.
El somriure als llavis
i el desig despert,
amb les ganes preparades 
per sentir-te al meu costat...
llàstima que no és veritat.
Cada cop que et sento la veu
papallones a la panxa
volen al compàs
d'un sentiment qui sap,
si unidireccional.
Però ara no vull despertar
de la meva fantasia especial.
Vull ser nen per un instant
i pensar que el que vull
no té per que ser
impossible de passar.
Em faré mag per fer-les volar,
en els teus ulls
la teva boca i el teu nas,
i que corrin cap a la panxa 
i no et deixin respirar.
Per que sàpigues el que sento
quan ets difícil de tocar,
quan el meu amor té pressa 
i no el puc parar.
És un sentiment estrany
amb barreja agredolça
de l'ala d'una fada
que sense voler,
es va fer estimar.









dimarts, 29 de novembre del 2011

Rendit a les teves mans

Què difícil amagar-te el desig...
El tapo entre els meus llavis
callats al pensament.
Dissimulo els batecs
d'allò que en diuen cor
embolicat, en gruixut paper.
Les lletres ja et sabran que dir
abans que jo mogui els dits.
Recorrent pam a pam del teu cos
en vull gaudir eternament.
Sols caduca
el que tenim pressa,
per tirar de la nostra ment.
El demà vull que sigui avui
per poder repetir així de tu.
Doncs no em canso mai
dels plaers de la carn,
dibuixats en una pell 
de geografia inquietant.
Què difícil amagar-te el desig
quan et tinc al meu costat.
La teva olor,
el millor perfum
quan es queda en el meu llit,
després d'haver fet l'amor
tota la nit.
Tant fort és aquest impuls
que no crec poder parlar
sense que la llegua
vulgui tastar,
l'exquisidesa del teu amor
en el meu paladar.
Desgraciat aquell qui cau
rendit a les teves mans,
doncs mai podrà oblidar
que els petons dels teus llavis
són aire per respirar.






diumenge, 27 de novembre del 2011

De forma exponencial

Em despullo les ganes mortes
de les intencions conegudes,
amb les paraules escrites
i les pistes donades.
Del desig a cabassos
la pintura de llavis esborrada
pels petons de passadissos,
on de forma exponencial
creix la meva flama.
Els ulls parlen
d'una intenció desmesurada
on seduir-te sols és el principi
del que espero,
una nit màgica.
El teu cos m'obre la gana
i em torna la llepolia 
de tastar el que mai cansa.
Sense cordura s'inicia
el camí cap a la cambra,
on no importa el lloc
si fer l'amor, és el nostre joc,
que ens permet estimar sense trampa.
En un moment 
que la roba sobra,
descobreixo la teva nuesa pàl·lida
i la vergonya del que puguis pensar,
es transforma amb naturalesa sàvia.
Et dono tot el que tinc
sense pronunciar paraula,
les meves mans son guies
i els meus llavis àncora
dins dels sentiments, 
on ja ningú s'espanta.
Per acabar al teu costat
amb l'ànima extasiada
desitjant que el proper foc,
sigui el meu cos
el que encengui la teva flama.













dissabte, 26 de novembre del 2011

Potser seré aquella llum

Potser no hi ha tros
ni petit ni gran,
ni negre ni blanc,
ni dolç ni salat
quan la teva pell
em frega, el desig de la carn.
Potser seré aquella llum
que algun dia et guiarà
per gaudir dels impossibles
que mai has imaginat tenir,
tan prop de les mans.
Potser 
qui sap,
si ho sóc tot
del no res arribat.
Un instant,
un moment,
dibuixat sense paper
sols amb la tinta d'estimar
per que no s'esborri mai més.
Allò que no es pensa fer malbé
si tu la cuides bé, potser seré.
El que un dia vàrem trobar
en tancar els ulls 
en un moment d'intens plaer.
Doncs diuen 
els que n'entenen bé,
que l'amor és un potser
que qui sap
si mai serà
allò que creix
al teu costat.
Potser seré,
allò que no es pensa fer malbé
si tu, la cuides bé.





divendres, 25 de novembre del 2011

Te'n recordes del títol?

Els teus llavis parlaven
d'aquella nit amb mi
on no hi van haver imatges,
sols carícies per als sentits.
En aquella habitació
s'encengué el nostre desig
i aprenguérem a distingir
on teníem els braços
els llavis i els dits.
Recordo que en el sopar
la taula que ens separava
era massa gran,
vaig pensar.
Però no et podia dir
que feia estona,
em moria per un petó
de la teva dolça boca.
El vi no era especial,
el menjar era normal,
però amb tu tot va canviar.
Doncs el que era llarg és va fer curt
i el temps va volar,
el desig va créixer
per no acabar-se mai.
Quan es va apagar la llum
la pel·lícula va començar...
Te'n recordes del títol?
Aigua que dona vida a la natura
en sortir de la foscor de la nit,
rosada que ens mullava
les ganes i l'esperit.
La lluna ens va tapar els ulls
quan vam fer l'amor, en aquell llit.













dijous, 24 de novembre del 2011

Viatjar al teu costat

Del viatge més petit
en trec un món sencer
per compartir paraules i fets.
Doncs sé, que amb tu,
mai puc caure.
Em vens a recollir enlaire
si l'atac és contundent
i em cures l'ànima,
quan la valentia es perd.
Viatjar al teu costat
és experiència viva,
que amb els anys
creix i es fa gran.
Com fruita madura
agafa dolçor 
del gust de tenir-te,
sempre, al meu costat.
La teva paraula m'alimenta.
Els teus ulls em guien.
El teu cor em manté viva.
Tu i jo som un,
des del primer dia.
Tenim escrit un contracte
que diu,
germans de per vida,
que vaig signar amb la sang
d'un amor incondicional.
Doncs ets la meva millor part
d'allò que en diuen estimar
amb ànima de germà.
Viatjar amb tu
és experiència viva
que em fa ser, 
una miqueta més gran
cada dia.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Acarono el silenci

N'estàs segur que me la dones?
Entre paraules
em trobaré en mig dels actes,
dibuixats al pensament
de les portes d'estimar.
Doncs no és fàcil donar
si no és rep.
Res és incondicional.
Acarono el silenci
que diu l'eco del teu crit
entre sordes promeses 
de tenir-te sols per mi.
Disfressada llibertat
de mentides i d'enganys
entres paraules dolces
i altres paranys.
Però em deixaré seduir
encara que hi perdi
per tu,
cor i esperit.
Doncs jo sé 
que el millor estrany 
és el que es desitja conèixer
sense intenció d'esbrinar,
si l'amor és de per vida
o sols un instant.
He canviat de pensar
a cop dels anys
i ara sols busco
un instant de llibertat. 
N'estàs segur que me la dones,
o la tindré que robar?
Acarono el silenci
que diu l'eco del teu crit
quan es fa gran el meu llit
sense tu,
al meu costat.

















dimarts, 22 de novembre del 2011

On les notes dansen

Les notes dansen
distretes en l'aire
compassades,
acariciades per les tecles.
Juganeres es disfressen
entre partitures escrites
amb símbols i ratlles negres.
Purpurina de música 
i pols d'estrelles,
en la butxaca de l'intèrpret.
Si tanco els ulls m'imagino
en elles transportada
bressolada en la dolçor 
que tots volem sentir,
un sentiment infinit
que t'arriba a l'esperit.
No és cap secret si us dic
que no us puc explicar 
la textura
i el sentit d'aquella música,
on les notes dansen 
distretes en l'aire
compassades,
acariciades per les tecles.
Sols, 
que no puc deixar mai d'escoltar
el que m'alimenta l'ànima 
i transformo amb paraules.
Si tanco els ulls m'imagino,
per elles transportada.



dilluns, 21 de novembre del 2011

En qualitat de convidada

Vaig passar per la teva vida
en qualitat de convidada
un instant d'un dia fred 
de la primavera passada.
Em donares la benvinguda
amb l'escalfor del foc 
fet amb brasa,
d'un amor incipient
que es mostrava,
sense cuirassa,
i on els petons tenien dolç sabor
de tot el que ens agrada.
Els dies passaven 
i creixia el calor
sense l'escalfor de cap foc.
Dies de rialles i rauxa.
El cel sols tenia un color,
pintat amb el desig 
dels sentiments transformats en màgia.
La tardor arribà
amb fulles seques i pluja
anunciant una notícia
que mai voldria esperada.
Havies de marxar
on el sol es pon en ratlla.
El destí que ens va fer trobar
ara ens separava.
Però sempre recordaré els teus ulls
un instant d'un dia fred
la primavera passada,
on vaig passar pel teu cor
en qualitat de convidada.











dissabte, 19 de novembre del 2011

Silenci, benvingut a mi...

Silenci, benvingut a mi...
intentant donant-he forma. 
La provocació d'un estat verge 
on no hi ha frontera, 
sinó camí,
on hem lliuraré a la paraula
per fer-me sentir.  
La seva textura de vellut serà,
acariciada en sentiments
d' avantguarda
i on el passat es mantindrà,
sempre,
en la mateixa ratlla.
Mastego la seva olor
trencada pel color
de la partitura en cançó.
I res més,
doncs l'aire que respiro
no fa cap soroll,
sols, eterna màgia
d'allò que es transforma
en un instant de paraula.
La seqüència d'una acció
que no es veu però es palpa.
Si mai teniu l'oportunitat
de mastegar el silenci,
assaboriu el seu gust,
engoliu el seu l'aroma i 
guardeu-lo en l'ànima.
En el món en que vivim 
el silenci és un tresor
cobdiciat per la paraula. 











dijous, 17 de novembre del 2011

El poder de la fe

Encara es fosc al cel
quan repica la campana
i em fa despertar del coixí
en la fosca matinada.
Amb silenci absolut
arrossego la meva ànima,
per donar-li de menjar a l'esperit
que comença a tenir gana.
I quan entro dins del claustre
imagino fesomies, 
desdibuixades sota un hàbit 
que modifica les nostres petites vides.
El poder de la fe 
que mou muntanyes,
el que fa apagar les flames
i lluitar contra les feres
dibuixades en les ànimes.
Sentiment constant
entre el bé i el mal,
que sovint s'agafen de la mà
per fer-nos equivocar.
Doncs el cel
sempre serà allà dalt
el que la terra,
en voldria tenir un petit espai.
Per que no hi ha lloc
on es pugui esborrar,
el dit màgic de la fe
si el mou la voluntat.













dimarts, 15 de novembre del 2011

Ningú pensa que no sóc de pedra

Ningú pensa que no sóc de pedra
i el cor s'encongeix quan tu no hi ets,
ni que l'amor és una perla
difícil de conservar en el temps.
Que el sentiment no és una paraula
escrita en un paper
i que les llàgrimes mullen
encara que les eixugui el vent.
Que la llengua s'equivoca
tapada en la seva capseta 
i que el sol torna a lluir 
després d'una nit freda
quan tu no hi ets amb mi
per rescatar el que té pressa.
Que les onades no es cansen
i busquen refugi en sorra blanca
esperant dormir en els teus braços
quan ens trobi la matinada.
Que els meus petons són aire
respirats amb gelosia
compartits amb el rellotge,
d'una cita furtiva
escrita a foc de per vida.
I quan ja no sé que pensar
per que tot m'ha vençut,
torno a recordar
que de la teva boca vaig tastar
el desig del desconegut.
Ningú pensa que no sóc de pedra.



dilluns, 14 de novembre del 2011

Aquí hi ha màgia

Quan el somriure es contagia,
la mirada s'il·lumina
i el calor es transmet amb una carícia,
aquí hi ha màgia.
No es necessita paraula 
per mostrar fantasia
doncs sols en l'acte resideix 
el que es crea.
Hi ha moments inesperats
que mostren eternitat de per vida
amb un trosset de cel
o una ullada de picardia.
Quan es materialitza l'ambient
dona igual el passar calor 
o fred,
res importa més que el cor sent.
Per que la complicitat viu
allí on sempre neix.
En l'instant d'una passió.
El desig d'un petó.
El calor d'un altre cos
que necessitem per passar l'hivern
i que arribi la primavera
amb florida condició
i ens mostri de nou l'amor.
Més una cosa et diré.
Jo no pateixo mai fred
si em mostres la teva passió
tatuada en el teu cos.
Quan el somriure es contagia
i la mirada s'il·lumina
el calor, es transmet amb una carícia.





dissabte, 12 de novembre del 2011

Amb gust de maduixa

Hi ha gustos que es poden imaginar
però mai oblidar.
Quan un va a l'aventura
tanca els ulls i es deixa dur
sense importar el camí que li queda
si realment,
vol caminar.
Amb la tranquil·litat
en tanca els ulls
i comprova amb gust
que el que tasta,
és el que fa temps que va buscant.
I quan en queda prou embriagat
pensa que no en vol despertar
de la dolcesa del seu gust
amarada dins la seva sang.
Per que compartir el que es desitja
té un plus de condicional
fins que cap dels dos 
en vulgui renunciar.
Hi ha moments inesperats
i sentiments retrobats pel que sempre
hem volgut recordar.
Amb gust de maduixa
em vas besar 
en aquell llit tan gran,
on es va perdre la vergonya
i va néixer algun lligam
que encara nosaltres no sabem desxifrar.
Et deixo dormint el son
que ahir ens va despertar
jugant a descobrir
els gustos d'uns petons
que mai,
hauríem imaginat.









dijous, 10 de novembre del 2011

Predestinats

No dono pas a res
i t'ho explico tot sense paraules.
Les meves mans no busquen
sinó respondre't,
a allò que encara no se sap.
Serem investigadors
del que encara no ha passat
però tenim al pensament que passi.
Doncs hi ha persones
predestinades a estimar-se
i d'altres a voler estimar.
Com que encara 
no ho he pogut esbrinar,
no sé en quin grup posar-me.
Espero que tu em sàpigues guiar.
No ho sabem 
però ja està tot fet.
Preparat el camí
l'acció és un sospir 
que ens porta a nostra fi.
I després diran 
que mai fou així
però jo sé
i tu saps,
que ja fa temps,
estava tot escrit.



dimecres, 9 de novembre del 2011

Ulls de sorra

En pell resseca
el sol em crema,
on l'aigua no arriba
ni ha acariciar-me l'ànima.
Allí en la llunyania
sols terra,
terra seca.
Si alço els ulls 
no hi veig altra cosa que sorra,
una sorra que no vull meva.
El temps canvia.
I on al principi 
el res era protagonista,
trobaràs un poble 
en eterna lluita.
Aquí la gent també crida,
riu i plora
i els nens juguen
amb ulls de sorra,
cada dia.
Esperant que torni
el moment de la partida
esperaré asseguda...
Mentre,
en pell resseca el sol em crema
on l'aigua no arriba.









dilluns, 7 de novembre del 2011

El que no veus

Hi ha sensacions 
que no es poden explicar
per que no hi ha paraules
per definir, el que aquestes volen dir
amagades sota el coixí de la nit
que les fa callar.
El que no veus 
té tot el sentit
per un cor petit,
que no para d'explicar
l'important que ets per mi.
I quan intento dissimular
la llàgrima em fa morir
la necessitat de cridar
que ni que sigui un trosset
et voldria al meu costat
quan cau la negra nit.
Acaronant la teva pell,
bevent del teu desig,
i pensant, que això nostre,
no tindrà mai fi.
El que no veus
darrera està d'uns ulls foscos,
llavis molsuts
i cos petit,
disfressada de seguretat
per aparentar ser
una miqueta més gran així.
Però a la realitat no es pot mentir
i em mi descobriràs,
que no sóc el que no dic.
Ja saps on em pots trobar.
Recollint llàgrimes de sota el llit
fins que hem vinguis a salvar
dels fantasmes que mengen ànimes
quan tothom, està dormint.







Bandera blanca

Quan tanco els ulls
sols puc imaginar-te
en un petit bocí de la meva vida
on vas obrir camí.
Allí poc a poc construeixo somnis
que voldria visquessis amb mi.
Però sé que no són més que això.
Els somnis d'algú que encara camina
i imagina que la vida amb tu
pot tenir altre sentit.
Quan l'amor et fa un forat
en l'ajustada agenda del destí
se li ha de donar bandera blanca
per que entri amb tota llibertat.
Qui sap quan marxarà
i deixarà un forat difícil de tapar...
És més fàcil decidir el entrar 
que el sortir.
Doncs la porta és més petita
quan la tanques 
que al obrir-la.
Deu ser, la perspectiva.
I com que en l'amor
res té sentit
sé que et puc dir a cau d'orella
mentre dorms a mitja nit,
que ets la cosa més fantàstica
que m'ha passat a mi,
a part de nàixer
respirar
i sentir.
Quan tanco els ulls
sols puc imaginar-te...
la resta ja es decidirà
tot fent camí plegats
traient banderes blanques
i conquerint, 
petits o grans espais.















dijous, 3 de novembre del 2011

Tens un do especial

Seguint el teu ritme
enganxar-se a tu,
és impossible.
Amb tu ja no tinc rellotge. 
El dia i la nit canvien
simplement, 
per la claredat factible.
Què importa que visqui
si sempre és al teu costat.
No em necessito alimentar
doncs d'emoció amb tu no en falta,
i simplement això
ja em fa gran.
Ets una caixa de sorpreses
apunt d'esclatar.
La melmelada amb tu es va inventar
col·locada en els teus llavis
per poder-la tastar.
I qui es pugui resistir 
segur que no s'ha fixat bé
amb el que tu pots oferir.
Tens un do especial.
Coordines temps i espai
sense que passi un segon
desaprofitat al teu costat.
Digues-li al proper instant
que tingui els segons més lents
per poder aprofitar de tu
la melmelada,
el do,
el temps i l'espai 
amb dosis extres
sense pensar 
si aquest,
en té data de caducitat.













Inoblidable serà

Quan recordo aquell moment
de tenir-te tan a prop
se m'esborra el pensament
de la resta de temps
viscut fins llavors.
Sols tocar la teva pell
m'encén el sentiment 
que tinc envers a tu.
Ja podria fer fred
que la calor ve a mi
sense gaires contemplacions
i em fa pensar que el desert
té menys graus que jo.
Sols fa falta un pensament.
El frec de la teva pell
per que entri amb funcionament
la màquina del desig
que instiga al sentiment
a actuar, 
sense cap contemplació.
Cada petó el consentiment
que em deixarà cada cop més prop
de poder aconseguir
un trosset del teu cor
per poder fer-lo meu.
Inoblidable serà
el que vulguis transformar
del somni,
a factible realitat.
Quan recordo aquell moment
de tenir-te tan a prop
se m'esborra el pensament
de la resta de temps
viscut fins llavors.
I no és que em falli la memòria
és que tu has decidit
amb el frec dels teus dits
que mai he d'oblidar
que la teva pell pot ser
el que m'encengui els sentits
per la resta de l'eternitat
si et quedes, per sempre amb mi.









dimarts, 1 de novembre del 2011

Tornaré quan es faci clar

Quan un pensa que tot li sobra
és per que té alguna mancança
que no s'ensenya ni es mostra
però surt en primera plana
quan la nit arriba.
Els monstres a altes hores
són més ferotges
i no ens deixen pas dormir.
Transformant en malsons tot el que toquen
diuen mentides si se'ls deixa dir.
I jo per no perdre el costum
tendeixo a deixar-me enganyar
per aquest tou subconscient
que últimament,
explica que em vol deixar.
Les llàgrimes que cauen
ja no poden rodolar
doncs s'assequen abans no puguin sortir.
Ja no necessito mocadors de paper,
necessito fugir de mi.
Sóc la meva pròpia trampa
dibuixada per l'horror
de no saber com patir.
I si penso en el demà
sols tinc una oportunitat.
Agafaré una maleta
anomenada llibertat 
per perdrem en un infinit
on les pors,
no em puguin atrapar.
Tornaré quan es faci clar.
Quan la nit s'hagi dormit.
Quan em diguis que jo per tu
sóc quelcom més
que un passat que va morir
dins d'un cor 
que no es va saber fer servir.