dimarts, 15 de novembre del 2011

Ningú pensa que no sóc de pedra

Ningú pensa que no sóc de pedra
i el cor s'encongeix quan tu no hi ets,
ni que l'amor és una perla
difícil de conservar en el temps.
Que el sentiment no és una paraula
escrita en un paper
i que les llàgrimes mullen
encara que les eixugui el vent.
Que la llengua s'equivoca
tapada en la seva capseta 
i que el sol torna a lluir 
després d'una nit freda
quan tu no hi ets amb mi
per rescatar el que té pressa.
Que les onades no es cansen
i busquen refugi en sorra blanca
esperant dormir en els teus braços
quan ens trobi la matinada.
Que els meus petons són aire
respirats amb gelosia
compartits amb el rellotge,
d'una cita furtiva
escrita a foc de per vida.
I quan ja no sé que pensar
per que tot m'ha vençut,
torno a recordar
que de la teva boca vaig tastar
el desig del desconegut.
Ningú pensa que no sóc de pedra.