dissabte, 11 de desembre del 2010

Esperança

D'aquella boira espesa,
en voldria retallar,
els moments d'incertesa,
difícils de passar.
M'agradaria fer el cor fort,
i dibuixar-ne un somriure,
dels que es pinten indefinits.
El més fàcil seria tancar els ulls
i deixar de pensar,
que tu, el que algun dia vas sentir,
jo no ho vaig imaginar.
Esperança és la bufanda,
que aquest hivern m'han regalat,
per cobrir-me el cor,
perquè no agafi refredats.
Potser si és veritat,
que de segones oportunitats
creixen amors segurs i grans.
La recepta inacabada 
que no vaig poder tastar,
el dia que vam decidir
el principi del final.
Esperança és un estel
que ha baixat del cel,
per tornar-me a il·luminar.






Menjant-te els llavis

Fem el que tu vulguis.
La imaginació amb tu,
té un grau d'experiència.
Els teus sentits em desvetllen
i no puc deixar de pensar,
que menjar-te els llavis seria,
una fantasia a realitzar.
Sense que t'adonessis,
com aquell que no vol,
la sorpresa seria el factor,
que desencadena l'acció,
on tots dos volem acabar.
Embriagat per la dolcesa,
la meva llengua busca
resseguir-te l'esperit.
Difícil em queda
doncs, 
i no sé per on començar,
si sols de mirar-te als llavis
no puc deixar de somiar.
Les paraules sobren.
La mirada guia.
El sentiment s'impacienta,
al que es vol i desitja.
No vull començar,
per no haver d'acabar.
Els teus llavis són per mi,
un desig permanent,
i si els tasto pot passar,
que no vulgui abandonar,
el que se'm ha deixat provar.
No importa,
pagaré el preu,
de perdre el que no tinc
per un desig realitzat.
Qui sap,
pot ser tu després seràs,
el que no podràs oblidar,
el gust que se t'ha donat.