Hi ha paraules màgiques
que no s'escriuen
és diuen,
que arrelen en ànimes buides
i troben consol
en llavis assedegats.
Hi ha paraules segellades
en ànimes dormides
que esperen carícies,
per poder despertar.
On els silencis
no marquen pautes
sinó intervals,
dels que mai arriben tard.
Són petites converses
de complicitat
on sols dos,
entenen de que van.
No els hi calen guies,
ni ensenyances
doncs l'instint va per davant.
Hi ha paraules que maten,
d'altres que insinuen
i d'altres,
que ens ensenyen a estimar.
Avui he trobat una fada
però m'ha dit
que no li digui a ningú.
És menuda
i té les ales gastades
i unes galtes rosades,
que es fan grosses quan somriu.
Sempre va descalça,
doncs no necessita
sabates per volar.
La meva fada
té la mirada perduda
i no sap on ha d'anar.
Ha perdut la seva màgia
enmig de llàgrimes d'acritud
i ara passeja trista,
enmig de desconeguts.
Avui m'he trobat una fada
però m'ha dit
que no li digui a ningú,
que li fa falta que l'estimin
i que per recuperar la seva màgia,
li fa falta algú com tu.
Atura't.
Aquí s'acaba la història.
Amb uns segons de diferència
em passat de tenir la bossa plena,
a tenir-la buida.
De tenir amor,
a tenir rancúnia.
De tenir ganes,
a perdre-les.
Quina valentia la teva
de matar-me
d'una sola estocada
per l'esquena,
quan més confiança et feia.
Atura't.
Ja res em queda.
Fins i tot
les llàgrimes,
van decidir oblidar-te
i marxar lluny
on la por,
no fos la meva guia per viure.
Atura't
i pensa.
Això és el que volies?
Doncs mira,
tu mateix
t'ho has servit amb safata.
Exacta
a la que en que un dia
et vaig regalar l'ànima
i ara em tornes,
les seves engrunes.
Agafada amb pinces,
la sinceritat es passeja nua
per l'existència.
A vegades ens agrada
i d'altres,
ens fa mal a la vista.
Tot depèn de qui se la mira.
Però realment
quan és valenta,
és quan al mirall es contempla.
Allí ningú l'enganya,
ni el temps l'atura,
ni es pot tornar enredera.
És ella mateixa.
Pura.
Feta de cristalls de llàgrimes
i de pedaços de rialles
de tota una vida
que no li agrada,
vestir-se d'hipocresia.
Però a vegades li toca
dissimular i entendre,
que no és tot fàcil
i menys,
anar nua
quan l'altra gent,
sols intenta vestir-se
per protegir-se,
del que molts pensen
una vergonya
i realment,
és poesia.
Potser no seràs
millor que ningú,
però no importa
si no ho ets.
Mai es pot acontentar a tothom
quan tothom,
pensa diferent.
Quan la dreta és un sentit
i el batec la condició,
la paraula és impediment
per que el silenci,
es faci sentiment.
I li digui al teu cervell
que no vol el consentiment,
d'algú que no s'ho creu.
Com l'aigua i el seu brogit
que ens amera la pell,
així serà la condició.
La que rellisca per un cos,
però que ens neteja
al mateix temps.
La porta que s'obre
no és més gran que la
que es tanca,
però potser sí més ampla.
Llavors és quan apareix
allò que ens arrossega
i pel que viure no ens importa.
La meva sort
serà aquesta,
un trosset petit de cel
enganxat a la teva boca.
Impossible aturar-me
quan ets el motiu
de que la meva imaginació voli,
del que el meu sospir s'escapi
i el meu desig augmenti.
No tinc la voluntat per oblidar-te,
al contrari.
Sempre penso amb tu
com la intenció,
que va despullada per la sala.
La que provoca que l'atrapi
i li faci l'amor,
estirada a terra.
L'ànsia li diu a la paraula
que el silenci pot ser una arma
per convèncer a la teva llengua.
Atrapada en la meva boca
no té mes sortida
que ser meva.
La lluna,
m'ha dit que no et vesteixis
que et vol nua aquesta nit,
per sospirar-te en cada corba.
No és tonta.
Jo ja no sé que fer
per aconseguir la carícia
que em desfaci l'ànima.
Serà
que ets la culpable
de la necessitat de tenir-te
més aprop cada vegada.
Per que ho sento
amb imaginar-te,
la gana no em passa.
