dijous, 15 de setembre del 2011

No tinc el que no existeix

Tocava la una.
Rellotge que avança.
Cervesa s'acaba
apurant l'últim glop
per veure passar el temps,
sense pressa.
Gent angoixada camina
i jo mirant en la llunyania,
observo quieta.
L'aire no crema
la brisa que passa.
Una fulla cau
i a mi, 
que  m'importa...
Si tingués el poder
aquest moment faria etern
per gaudir-lo en essència.
Però no tinc el que no existeix.
Em deixo endur per la màgia
del sol del mig matí
que m'acarona la galta
i em fa sentir viva
mentre poso el fil a l'agulla
del trosset d'aquesta nit
escrit,
en llibreta negra.
Tanco els ulls 
i em deixo per les muses envair.
Així és quan millor estic.
Sola però amb mi.
De tant en tant la solitud s'agraeix.
Costa tornar a la realitat.
Al carrer.
Al seu brogit.
Per uns instants he fugit
on sols sé jo que estic.
En el meu interior hi ha un racó
on et convido a passar.
No és pel que tinc.
És pel que jo en tu, hi puc trobar.