dilluns, 11 d’octubre del 2010

Engany

En la indecència dels sentiments,
les paraules batallen,
esperant trobar la força,
per suportar la condemna.
Aquell qui arrisca el que té,
també ha de saber el que pot perdre.
La fal·làcia sols és un petit moment,
per intentar enganyar de per vida,
al que nosaltres creiem nostre,
i viu en la nostra ment.
Sabent,
però,
que potser no hi ha sortida,
ens obstinem en seguir mentint.
Com si la nostra mentida,
ens tornés a donar vida,
i ens ajudés a seguir vivint.
El fer el que vull,
no és suficient,
si va més enllà de la pell.
La llicència de mentir,
s'obté amb massa facilitat.
Mes el sentiment és tan efímer,
com l'alcohol d'un pot mal tancat. 
Sols ens recordem d'ell
si la ferida volem curar.
Un engany és una pilota,
que quan agafa velocitat,
ningú recorda,
el per què va començar a botar.









Quan tu dius el meu nom...

Sempre és la mateixa història.
Sé el que vull,
però no ho puc fer.
Tinc set,
i no puc veure.
Sempre corro,
enlloc de caminar.
I quan tu dius el meu nom,
ja no puc tornar a pensar.
Si sento la teva veu,
el meu rellotge es para,
i els segons deixen de comptar.
I jo per tu que sóc?
En el teu mapa,
on hi ha la meva creu?
En la teva vida,
on tinc jo, el meu trosset?
Pot ser serà qüestió,
de començar a demanar,
en lloc de tant donar.
Els paladars més exigents,
s'acostumen ràpid als plaers,
que potser no poden pagar.
Mes no parlem de moneda.
L'ànima no té ranura,
per cap moneda tirar.
L'intercanvi és altruista,
o això és el que vull pensar.
Per que quan tu dius el meu nom,
el món és para,
i sempre deixa de girar.