diumenge, 25 de novembre del 2012

Engrunes

Quan encara no sé
si tancar la porta o obrir-la,
si respirar o ofegar-me,
si viure o morir-me,
recullo les engrunes 
per intentar sobreviure.
I posar un peu darrera l'altre
per caminar tornar a aprendre,
i a buscar el meu somriure
on les ganes de viure,
volien acabar-se.  
Esperant voldré córrer
i desitjaré que el dolor 
sigui mentida,
per pensar que potser així,
la pròxima vegada
em faré invencible.
I com que sé 
que és més fàcil dir que creure,
li ensenyaré al meu cor
a valorar-se
i et mostraré com puc renàixer 
de les meves pròpies cendres.
Tot és qüestió 
de tornar a estimar-se.
Per que encara que ara de mi
en quedin engrunes,
et demostraré
com les petites coses
poden tornar a viure,
si les deixen.











dissabte, 24 de novembre del 2012

La solitud em recorda

Esperant,
marxes com el fum
entre les meves mans
i desapareixes.
Ara ja no compto les hores,
ara sols deixo 
que els meu sospirs
m'acompanyin
i em vesteixin. 
Que em diguin si saben
on puc buscar-ne les restes
d'allò que no fa molt,
n'eren parts senceres.
I no es riguin 
d'algú que va a palpentes
per que li han apagat la llum
i ara,
va a cegues.
Jo no vaig tenir la culpa
d'estimar-te
i ara la solitud em recorda,
que sóc una petita brasa
de la teva foguera, 
que abans cremava.
Consumit el desig
sols em queda marxar
intentant no recordar,
el que deixo enredera.
















dimecres, 21 de novembre del 2012

A l'esguard de mar blava

A l'esguard de la mar blava
reposa la meva mirada.
Serena.
Assossegada.
Esperant que brogit d'onada
em mulli l'esquena
i la salabror em dibuixi vestit,
en pell de seda.
La fredor manté viu
el desig de conquistar-la
allí on la roca esquerpa,
es sent esgarrapada.
Ella arriba i marxa,
sempre amb pressa.
Sols quan hi ha calma,
es transforma
amb el mirall de l'ànima,
que mulla la terra.
Llavors imaginar no costa,
poder passejar-la
i sentir sota els peus,
pessigolles de sirena.
La seva immensitat
la vista no l'avarca 
i mentre la contemplo asseguda,
somio que en sóc
perla de la seva escuma.
Allí on descansa
en secret deixa 
la porta oberta,
per que en pugui passar
si alguna nit
en necessito carícia
tot esperant,
a que l'esguard de mar blava
em mulli l'esquena.







dimarts, 13 de novembre del 2012

En sóc una víctima

No em queixo per ser petita,
ni grassa,
ni tampoc per prima.
Ni per ser guapa
o ser lletja.
Em queixo,
si em tapes la boca,
si no em permets pronunciar paraula,
si m'esborres el somriure 
d'una bufetada,
si rius de la meva llàgrima
i em fas mossegar la llengua.
Se'm trenca l'ànima
i se m'esborra la vida,
per cada senyal que tu em deixes
i que ja no s'amaga.
Sóc una ombra
dins la meva pròpia casa,
en la foscor més perpètua.
Somio amb la mort
com a única sortida
a tots els malsons
dels que tu,
omples la meva història.
Tanco els ulls
i em faig la morta
si es que mai he estat viva.
Qui sap,
potser així deixo de ser
jo mateixa
i en sóc una altra,
més forta,
més decidida
per parar-te
quan dius que sóc teva
encara que en realitat,
en sóc una víctima.














dimarts, 6 de novembre del 2012

Sota de l'aigua

No he tingut
sempre allò que volia,
qui sap si el que necessitava,
potser el que sentia,
mai el que demanava.
Sempre he pensat
viure la vida
com si s'acabés ara,
però hi ha quelcom que em detura
i encara,
no sé de que es tracta.
Intento seguir la filosofia
que el cor em dicta,
però sempre troba
alguna pared aixecada.
Llavors em curo la ferida,
agafo la paraula
i la poso a la motxilla.
Mai se sap 
el que et pot fer falta,
en aquesta vida.
Procuro no mirar mai enredera
per que no m'enxampi la tristesa,
però no sempre sóc valenta 
i  de tant en tant,
cau alguna llàgrima.
No he tingut 
sempre allò que volia,
però al no tenir-ho,
no ho he trobat mai en falta.
Per que no sé com respira,
ni del color que es pinta,
ni com es menja,
ni quan sospira.
Sols sé,
que mentre hi ha vida
hi ha esperança,
de sentir que el cor batega
encara que sigui, 
sota de l'aigua.







divendres, 2 de novembre del 2012

Ratlla i creu

Ja està tot dit.
Ja està tot fet.
Ratlla i creu
en mig d'un paper sense paraula.
De blanc immaculat 
mullat en llàgrima,
es va desfent
de poc en poc,
la meva ira.
No hi ha res més.
Un punt i apart
on la veu ja no crida
per que muda queda,
simplement.
Quin sentit té 
esperar resposta,
d'algú que ja no et sent
per que mai t'escolta.
Silenci,
hi ha algú que plora
amargament
però la seva llàgrima
resta callada i transparent.
Ratlla i creu
enmig d'un paper sense paraula
de blanc immaculat
que poc a poc,
es va desfent.