dilluns, 29 de novembre del 2010

El jo, el tu i el que segueix.

M'encanten els moments,
en el que el meu jo no es divideix,
i torna a ser, 
per fi,
un jo per si mateix.
Quan no he de compartir-me
amb ningú.
I tot el que és per mi,
potser ho és per tu.
Quan el misteri creix,
i dona pas a l'acció
en qualsevol situació.
No calen paraules.
Amb els ulls ens direm
que el que sobra és la roba,
precisament.
Però treu-me-la poc a poc,
i gaudim de l'instant.
Embriagada de desig,
esperaré la teva ànima
que em porti a l'infern
que ja estic esperant.
Tria el que més t'agradi,
doncs no vull deixar de pecar.
El meu instint em diu,
que les portes del cel,
per mi,
amb tu,
ja fa dies que es van tancar.
No m'importa.
Jo no busco la santedat.
De corones ja no en venen
i jo no la vull tenir pas.
Em conformo amb dolcesa
i amb un toc de color,
per donar calor,
a la nuesa dels nostres cossos,
cada cop que fan l'amor.















diumenge, 28 de novembre del 2010

Jornada de reflexió

De figura indefinida,
la nit no té color.
Tothom té la mateixa opció.
De reflexió, és la jornada.
De quatre barres en vivim.
I pensem en llengua d'or
que ens dona ales al cor,
quan es somia amb una terra lliure
que no crida en va,
que la seva llengua no és estranya
i que pensa i respira en català.
Redecorar aquesta terra,
ens ha portat sofriment.
I encara no hem collit,
el que no parem de sembrar...
Ja no sabem com explicar-ho,
ni de quin color ho hem de pintar.
La llibertat de pensament,
no és la mateixa que la d'actuar.
I encara que algú vol dissimular,
i vendre la gallina per gall,
en jornada de reflexió 
el millor és madurar,
que quatre anys son massa llargs,
per recuperar-nos dels errors,
que ens han fet equivocar.





divendres, 26 de novembre del 2010

Tatuat en la pell

Et porto tatuat en la pell,
com estigma de vida.
Ets la senya que em guia,
i em mostra el camí.
No puc marxar gaire lluny,
si tu no ets amb mi.
El que m'agafa el cor
i m'estreny la mà.
El que es despulla d'ignorància
i es deixa estimar,
sense pensar,
si aquesta és la nostra fi.
El que dona l'essència,
sense esperar res a canvi.
I arrisca el moment,
per un sentiment.
Aquell que de nit,
mentre fa l'amor
sospira,
i murmura el meu nom
besant-me la pell.
El que no compta els dies,
ni els minuts,
ni els segons...
En els teus ulls llegeixo,
que de desig,
no mor l'amor.
Deixa'm estimar-te l'ànima,
la resta ja vindrà sol.
Tatuat en la pell porto,
el meu descobriment:
la teva boca dibuixada,
que segella aquell estigma
que neix del sentiment.













dijous, 25 de novembre del 2010

Sedueix-me

Varvall.
Cabernet
i amb copa,
em sedueix el paladar.
Sols de mirar-te penso,
en el moment d'atacar.
La memòria és selectiva,
i no necessita iniciativa,
per començar amb tu el joc.
Plantejar-me el sentiment,
ja no és una estratègia.
Simplement plaer.
Sedueix-me la innocència,
d'aquella que potser pensa,
que té l'amor sota control.
Menja'm sense por.
El desig és de tots dos.
Per tornar a repetir,
l'excusa ja és escrita.
El moment oportú.
Les paraules exactes.
El tacte del que busca
el misteri que no s'explica.
El color del pensament
ja s'ha difuminat,
per tornar a començar.
Jocs de llit aquesta nit,
seduïts pel nostre instint.
I et menjaré la boca,
sense deixar-te respirar.
Tranquil,
jo ja et donaré la vida,
si tu amb mi vols continuar.
Sedueix-me.
I digues si no és veritat,
que dels meus llavis has provat,
la dolçor del qui t'estima
i que mai pots oblidar.











dimecres, 24 de novembre del 2010

Si jo no fos

Si fos diferent,
ja no seria jo.
Jo no em conec d'altra manera.
Transparent no és un color.
És tenir l'ànima neta.
Encara que hi hagi pols,
intento de fer neteja.
A vegades, 
però, és difícil,
si una en perd la guia
que de petita se li ensenya.
Parlar amb tu,
em tranquil·litza.
Em treu les pors
i em difumina la pena.
Ets el bàlsam
dels meus temors,
que em prenc 
quan me'n fa falta.
Si jo no fos...
qui seria?
Gràcies a tu,
segueixo sent
la que lluita,
la que riu,
la que plora
i la que viu.
Gràcies per la paciència.























dilluns, 22 de novembre del 2010

Et porto al cor

Ser més que un club,
és un prestigi,
amb segell incorporat.
Destinat sols als que pensen
que millorar,
no s'escriu mai en passat.
Construir és paraula fàcil,
en boca del que no en sap.
Al terreny com en la vida,
cada toc és primordial.
Escoltar al cor.
Pensar amb el cap.
Tenir paraula.
Seguir lluitant.
Et porto al cor,
i tu ja ho saps.
Cridar el teu nom,
cantant els gols,
això ens fa grans.
I direm sense por,
a que ens facin sentir petits,
que els colors d'aquest equip
ens surten de ben endins.
Estimar-te és un plaer.
Tenir-te,
el millor per mi.



















Versió original

Tot ha canviat.
Ja era escrit. 
Contestar-te que no,
era més fàcil,
que dir-me que sí.
Ves qui ho havia de dir.
Tu buscaves.
Jo he trobat.
Sempre és cosa del destí.
Ell juga amb tu
i se'n riu de mi.
Tornar a recordar
sentiments enterrats,
és difícil de pair.
Mes, he aprés a ser valenta
i a jugar amb el perill.
Les il·lusions ja s'han plantat
i jo no sé com seguir.
No vull que ens faci mal.
Ni a tu,
ni a mi.
Però la lògica guanyarà,
als sentiments que tenim.
T'ho dic, 
per que a mi ja m'ha passat,
i he tingut que abandonar,
un regal a mig camí.
Me'n recordo dels teus ulls
i una llàgrima cau.
La ment no entén,
que un desig puntual,
el cor el transformi,
en amor indefinit.







dissabte, 20 de novembre del 2010

Recorda que no sempre t'agrada...

Quan el somriure ens cau del rostre,
i respirar és una dificultat.
Quan la tristesa ens atrapa,
i no la sabem esquivar...
necessito d'una mà amiga,
que em guï cap al teu costat.
Que em faci adonar,
que per tot és pot lluitar,
i que el silenci no es la sortida,
si el que busco és llibertat.
Redecora els teus sentiments,
si és qüestió de prioritats.
Les senyals de la vida,
s'han de saber interpretar.
Mai els somnis, 
per mi,
havien estat tan reals.
I saps,
jo d'aquests,
no en vull pas despertar.
Recorda que no sempre t'agrada...
tornar a la realitat.
No pateixis.
Tancarem els ulls
i així,
podrem continuar somiant.









divendres, 19 de novembre del 2010

Pensa un desig...


Vestida de passió, 
amb l'ànima nua.
Ningú pot saber el que té,
fins perdre el desig pel que tenia,
si la llengua s'ha tornat muda.
Les monedes tenen doble cara.
Tot depèn de qui les tira.
Ens agrada més rebre
que donar,
sentir,
que entregar,
oblidar que perdonar.
Els pols oposats s'atreuen,
si no que m'ho diguin a mi.
Segueixo pegada a tu 
i encara no sé el per què,
et desitjo dia i nit.
He entrat en una espiral,
difícil de parar.
Sobretot, quan l'instint,
no ens deixa aturar.
Mentre tot resideixi al cor,
la salvació és garantida.
L'amor és un tresor,
que s'hauria de guardar,
per la resta de la vida.
















dimecres, 17 de novembre del 2010

Essència de llimona

Enganxa't a mi,
com la necessitat que busques,
en el laberint la sortida.
Aquella que es mostra tal com és,
des del matí,
fins que acaba el teu dia.
Aquella que pensa,
que la valentia,
és un sentiment ple d'iniciativa.
La que plora i riu,
la que canta i calla.
La que estima el que diu,
i desitja el teu món,
que ara comença.
Essència de llimona,
de pell adobada.
El que busca el cel,
té terra marcada.
Senyal del que estima,
el risc de la vida.
El pensament,
pot ser un instrument de precisió.
Pensant en tu,
he operat el meu cor,
amb risc de dolor.
M'he posat la vena als ulls.
Bufaré les espelmes 
i el desig és complirà.
Segur!
La vida és un instant,
que no s'ha de deixar escapar.
Essència de llimona,
de pell adobada.
El que busca el cel,
té terra marcada.















dimarts, 16 de novembre del 2010

Quan t'assaboreixo...

Ni un minut puc deixar de pensar,
en la oportunitat que la vida em brinda.
El sabor dels teus petons,
d'una dolcesa extrema, 
fan desfer el gel,
de l'hivern que ara arriba.
I no em cansaré mai de comptar,
els moments de tenir-te tan a prop.
El foc és el descontrol,
enmig dels meus llençols
que sols tu saps apagar.
I què més vols que et digui,
si quan t'assaboreixo, 
no puc deixar de pensar,
que els minuts és facin hores
i les hores eternitat.
El menjar-te és un plaer,
de difícil descripció.
El rellotge és traïdor,
pel meu paladar inquiet.
M'he tornat una sibarita,
de cada pam de la teva pell.
Ara ja no penso en ningú més.
El desig de la teva carn,
es vesteix de sentiments.















diumenge, 14 de novembre del 2010

Les regles del joc

Una altra vegada m'he tornat a salvar.
He comptat sis,
i tu no m'has atrapat.
Sóc una fugitiva,
que del teu cor s'ha fugat.
Tornem a jugar?
Sense embuts t'explicaré,
que la vergonya he perdut,
després de les trampes que he fet.
Però, què vols que et digui?
Les mentides,
mai m'han agradat.
Després de tot el que saps...
Vols que tornem a jugar?
La paciència és una virtut,
difícil d'adquirir,
per qui s'atreveix,
a iniciar el joc amb mi.
No diguis que no t'ho he advertit.
Les llàgrimes seran de tots dos,
el dia que les regles del joc,
no ens donin més oportunitat
que la necessitat d'oblidar,
tots els records i petons,
amb el temps acumulats.
De moment, però,
deixa'm guanyar.
El premi serà el meu cor,
amb un petó embolcallat.





















Turbulències

Aquest caramel agre-dolç,
és difícil d'empassar.
Els motius ens dicten els moments.
Els moments ens fan pensar
que potser el que ara toca...
Turbulències en el meu mar.
Del tot a res,
en un instant.
Vull córrer cap a tu,
i tancar el cercle que he creat.
Em vens a cercar?
Si tu poses el vaixell,
jo hi poso el meu mar.
Potser nedem contracorrent.
Potser m'hauràs de salvar.
Tot serà,
depenent,
del que tu vulguis arriscar.
Per sentir mai s'està preparat.
Les sorpreses del cor,
arriben sense xarxa de seguretat.
Necessito el que ja tenia....
Llàstima que ja ho he oblidat.









dissabte, 13 de novembre del 2010

Sense preu

El batec del meu cor,
ha canviat d'ubicació.
Em despullo poc a poc,
doncs encara no tinc pressa.
La dolcesa dels teus llavis,
em fa sentir peresa 
de tornar-me a vestir.
El petó és la paraula.
El permís del sentiment.
El saber per on comença l'instint,
de menjar-te lentament.
Del que mai en tinc prou,
n'estic segura,
és del teu cos desdibuixat.
La penombra és l'aliada,
del que no m'agrada ensenyar.
Sense preu és el meu gust,
de tornar-te a tastar
i repetir sense avorrir-me,
fins perillosa sacietat.
Sols et puc dir una cosa,
que et guïs pel teu instint.
El perfum del meu cos,
et portarà sense preu,
al sentiment del teu desig.





























divendres, 12 de novembre del 2010

Escolta al teu cor

Quan et vaig veure
per primer cop,
vaig pensar que els àngels existien,
i em venien a robar el cor.
Els teus ulls no m'enganyaven,
respiraven veritat.
El cel de la muntanya,
havia vingut a ciutat.
Buscaven altres aires,
que jo no sé si et puc donar.
L'amor és una moneda,
que no es pot bescanviar.
Disfressar el que volem,
no sempre té bons resultats.
Mes,
a vegades,
és positiu arriscar.
Escolta el teu cor.
Què et diu en aquests instants?
La veritat sols s'escolta,
si no és disfressa d'il·lusió.
En els teus ulls em vaig perdre,
en el teu cor em vaig trobar,
en els teus llavis vaig sentir,
que pot ser,
sols pot ser,
em començaves a estimar.
Si els àngels han baixat del cel,
jo aquest, no el deixo marxar.











dimecres, 10 de novembre del 2010

La fera que porto dins

Es desperta de bon matí,
ensucrada de cap a peus,
per no poder dormir,
a la bèstia que porto dins,
del que tu difícilment veus.
Cremallera en mà,
es difumina els ulls
i es maquilla el pensament.
Es pinta els llavis per besar,
al que em pot arribar estimar,
si l'aconsegueixo estabornir,
amb un petó dels meus.
I quan tot sembla ja tranquil,
i la feina ja feta,
trec a la petita fera,
per que surti a passejar.
Tothom té dret de llibertat.
El monstre que porto dins,
necessita meditar.
Els sacrificis sempre costen,
al qui els vol realitzar.
La meva fera s'alimenta 
d'un trosset de vanitat.
I quan arriba la nit,
la deixo dormir tranquil·la.
Descansa esperant el dia
per tornar a atacar,
aquell que potser avui,
per fi, 
es deixarà menjar.













dilluns, 8 de novembre del 2010

Confiança

La vida ens dibuixa cercles concèntrics,
units per línia fina.
La construcció de la confiança,
es fa dia a dia.
Torres més altes han caigut.
Torres més petites cada dia creixen.
La voluntat és d'un mateix,
de trencar o no les regles.
El sacrifici pot ser molt dur,
la recompensa molt sàvia.
El que vol recollir el fruit,
primer ha de plantar llavor,
per ser recol·lector
del sentiment més pur.
La confiança és una ratlla,
dibuixada en un paper,
molt petita i estreta,
que s'amaga quan té por
i surt quan es torna valenta.
Educar els sentiments
és de difícil control.
Confiança és un tresor,
dibuixat en el cor,
que tremola en la foscor,
i és perd quan és fa malbé.



























dissabte, 6 de novembre del 2010

Distància

La línia fina,
entre la bogeria i la cordura.
Els metres que falten per donar-te la mà.
El temps que falta per tornar-te a estimar.
El voler oblidar
posant la cuirassa,
per si tenim por de tornar a lluitar.
La segona oportunitat de la vida,
que ens ajuda a pensar.
Els pams que falten per recórrer,
viure amb tu l'eternitat.
Dos punts separats,
que potser no es volen tornar a unir.
Potser serà millor així,
per no acabar fent-nos mal.
El adéu que sempre és marca,
en la pell del nostre temps.
El desig creix amb la distància,
disfressat de sentiment.
Camino sense pressa,
deturant-me cada instant.
Potser si m'enganyo a mi mateixa,
la distància esborrarà,
les ferides mal curades,
del que fou el meu passat.





















El que escric

Escriure és sentir.
El poder de la imaginació fet paraula.
Fer camí,
resseguint cada ratlla,
explicant sentiments de trossets 
retallats de la meva ànima.
Intentar lligar mots 
i que tinguin concordança.
És com ballar amb el diable
que no saps mai quan t'enganya.
Com la paraula.
Depèn qui la diu,
depèn qui l'escriu,
és d'amor o d'odi,
simpatia o enyorança.
Escriure és com tocar un instrument
del que traiem tota la màgia.
És cuinar a foc lent,
el que quedarà de per vida.
Les paraules se les emporta el vent.
L'escriptura és de vida infinita.
Escriure és un tremolí
que em passa pel cos,
quan us vull explicar,
les flaqueses del meu cor.
Permeteu que sigui justa,
i no deixi mai d'aprendre.
Cada mot que us escric,
és el que a mi em dona vida.