diumenge, 29 de juny del 2014

Quan ens mossegui la gana

Podríem fer
que la meitat de nosaltres
fos una meitat i tres quarts,
la porció d'una queixalada,
un bocí,
un trosset
per guardar-lo,
quan ens mossegui la gana.
Material de supervivència
fent de l'ànima la motxilla
i de la resta,
el racionament d'una bufada,
el sentiment d'una mirada inquieta,
el tremolor per l'espatlla
i l'aire pur,
que sempre ens dóna vida.
Podríem fer
que l'enyor fos sols una paraula
i esborrar-la quan ens molesta
transformant-la en carícia,
si aquesta ens esgarrapa.
Una meitat i tres quarts,
la porció d'una queixalada,
un bocí,
un trosset
per guardar-lo,
quan ens mossegui la gana.


 











divendres, 27 de juny del 2014

Et tinc

Et tinc
on aquell racó de mar
fa les ones arrissades,
en un retall de cel
cobert de glòria
que, a vegades,
es mor de pena
i renaix en cabussar-se,
allí on més mullen les ganes.
Un trosset dolç de pastís
que volem fer etern en la boca,
en l'aclucada d'ulls que convida
i en la mà,
que descarada tot ho toca.
Et tinc lluny però prop,
en una caixa de sorpreses,
tancant portes,
obrint finestres,
on els secrets sempre imaginen
que un dia ja no seran paraules
si no coses que sols l'amor,
pot convertir en actes.
Allí et tinc.

 





dijous, 26 de juny del 2014

La llibertat feta paraula

Un fil que no lliga,
sols acaricia.
Que embolcalla,
però no atrapa
si el destinatari,
no ho desitja.
Això sóc jo,
la llibertat feta paraula.
Un batec que potser tremola
de tant estimar
o qui sap,
un sospir,
un punt en l'infinit
que busca qui el trobi
i li digui
que el millor,
sempre està per venir.
Una partícula
que sempre somia,
ser la princesa de la festa
amb granota a la faldilla
convertida en príncep,
quan tothom diu,
que és impossible.
La que plora i riu,
però sobretot,
la que és ella mateixa.
En això consisteix la llibertat,
en un fil que no lliga,
sols acaricia.
Que embolcalla,
però no atrapa,
si el destinatari,
no ho desitja.


 





dimarts, 24 de juny del 2014

Diuen que vols seduir-me

Diuen que vols seduir-me,
que els teus ulls
no deixen de mirar-me
per si poden derrotar-me
i que les teves mans
voldrien ser les paraules,
que hom pensa mentre actua.
Els teus llavis
el compàs de les carícies,
el teu al·lè,
la silueta retallada,
del plaer a totes hores.
El teu cor,
la màquina perfecta
que gronxa la meva ànima,
quan aquesta plora.
Diuen que vols seduir-me,
que vols treure un conill
d'un barret de copa,
bombolles de colors
que mai esclaten,
portar-me al cel
amb els peus tocant al terra
i dir-li a la primavera,
que si us plau,
a partir d'ara,
sigui eterna.
Diuen que vols seduir-me.
Jo penso, però,
que l'únic que vols,
és estimar-me.







diumenge, 22 de juny del 2014

M'equivocava

Qui sap si avui em despullo
i submergida en aigua freda,
deixo de respirar de la teva boca
i amb la llengua de foc esculpeixo
dotze normes incorrectes
que mai s'haurien de seguir,
però que es prenen la llibertat
de sorgir de l'infinit
i passejar-se agosarades
per una pell que t'enyora,
convertida en sal
quan es va girar enrere
per mirar,
si el passat podria tornar.
M'equivocava.
Em despullo per sentir
que el teu cor encara batega,
malgrat avui,
aquest no ho faci per mi.
Jo, ja vaig tenir l'oportunitat,

l'ocasió,
el moment per seguir
al teu costat,
doncs, jo pensava,
que l'únic que necessitava
era tenir-te,
però no era així.
M'equivocava.









dimecres, 18 de juny del 2014

T'acarono en la distància

T'acarono en la distància
vigilant que res es perdi,
doncs, de totes les engrunes en menjo
perquè mai,
estic a règim de carícies.
I entre el sentiment i la pausa,
tremolor de les cames
que sols volen sentir-se tocades
per la tebior de les paraules
que abans em despullaven,
i ara em vesteixen,
perquè tu dius que ja no toca
això de què l'amor vols fer-me
si sols som dos amics,
que s'acaben de conèixer.
Així que oblidem-ho tot.
Res ha passat,
més tot pot tornar a succeir
si imagino que mai vaig ser res
i el millor,
com tu dius,
sempre està per venir.









diumenge, 15 de juny del 2014

Els batecs de l'amistat no enganyen

Hi ha vegades,
que es necessiten dues mans,
quatre abraçades,
i milions de mocadors
que eixuguin unes llàgrimes,
sense preguntar d'on surten.
La veritat que no cal,
quan ja es coneix
aquell silenci
que amb els anys,
es transforma en una mirada
que ja ho sap tot,
sense paraules.
Els batecs del cor mai enganyen,
els de l'amistat, tampoc;
i així, com el que no vol la cosa
tres estrelles del cel
il·luminen la meva terra
i em guien quan estic perduda,
i em curen les ferides de l'ànima,
i em diuen,
que encara que no sóc perfecta
necessiten les meves abraçades,
per cada dia somriure.


Aquest poema va dedicat a les meves nenes.
Us estimo molt.










Les regles són les regles

Les regles són les regles.
Estima, però no t'enamoris
ni li diguis a cap home
que te l'estimes,
ni cridis al cel que pots morir-te
si no tens les carícies
que fins ara et donaven,
tot el motiu per viure.
Les regles són les regles.
Dies comptats, ni un de més,
doncs, no serveix que el cor
et supliqui,
et demani,
que segueixis implorant
que necessites,
la mirada que et treu la roba,
sense necessitat de despullar-te.
Aquí s'acaba,
en un instant,
en un adéu que sense veu
s'acomiada,
qui sap si per sempre.
Les regles són regles,
ja ho saps.
Estima, però no t'enamoris
ni li diguis a cap home
que te l'estimes,
ni cridis al cel que pots morir-te
si no tens les carícies
que fins ara et donaven,
tot el motiu per viure.

 


divendres, 13 de juny del 2014

La resta és el queda

La resta és el que queda,
un bocí que va ser,
un és penjat d'un fil,
un fil vermell que mai es trenca.
La carícia d'un batec,
l'aroma del pensament,
el somriure de trapella
barrejat a la perfecció,
entre sentiments contradictoris
d'ara sí i ara no,
en la nebulosa dels perquès.
La por i la valentia,
una habitació en penombra,
aigua calenta
i després freda,
d'una pluja d'estels,
que s'estavellen en la nostra boca.
La nit i el dia,
el temps que s'escapa,
la calor que el desig endrapa
i no entén la teva por,
encara que la respecta.
La resta és el que queda
i enmig de tot,
un tu i un jo,
que mai, deixaran d'estimar-se.
 
 
 

Amb olor d'espígol

A vegades,
la màgia entra de sobte.
En un dir
que no fa falta,
on calla la mirada,
i sobren les paraules.
Regals del cor
que mai s'obliden,
regals, amb olor d'espígol
que sempre vindran
a bategar en un moment concret,
en un instant precís
i que mai podran tenir
altra aroma,
que el que em vas posar a les mans.
Un present,
en forma de sentiment cosit a roba
que ningú més pot apreciar
si no t'ha mirat als ulls,
tocant el seu tacte
i escoltant,
d'on va sorgir el miracle.
Quedo en deute amb tu
de per vida,
perquè si em permets
ara mateix,
no hi ha paraula
que pugui pagar,
l'aroma d'un sentiment
ni res que es faci amb el cor,
quan sols hi ha una olor,
que ara mateix m'envaeix.
Un saquet brodat a mà
que posaré prop del sentiment,
per sempre.









dimecres, 4 de juny del 2014

Dos curiosos viatgers

Som, dos curiosos viatgers
que no tenen por a la nit,
i que sempre busquen recer
fins que torni a venir el dia,
de poder-se tocar
allò que van descobrir,
els hi donava la vida.
Som ingenuïtat i melangia,
desig i màgia,
dos, que ahir es lliuraven en un llit
i avui en volen repetir,
per no oblidar mai més
el gust d'una pell,
que es lliurava en la fosca
plena d'instants i d'instint,
d'avui i el sempre
que sense tu,
ja no s'imagina.
I com que esperar em costa
i el temps s'entossudeix a anar lent,
contaré els segons,
els minuts i els dies,
a veure si aquests
decideixen passar de pressa,
i l'ànsia que em persegueix,
en els teus llavis
es torna l'aliment
de dos curiosos viatgers,
que sempre busquen recer,
fins que torni a venir el dia
de poder-se tocar,
allò que van descobrir,
els hi donava la vida.


 








dilluns, 2 de juny del 2014

Si tu, la toques de lluny

Encara li rellisca
l'aigua per l'esquena,
quan ell la mira.
Està molla
i li regalima el desig
per on la boca diu,
que res més necessita,
si tu la toques de lluny.
I encara que no sap quan,
sí que imagina com la follia
li diu a la nit,
que avui,
es farà de dia en aquell llit.
Perquè no en dubta
del seu instint
i aquest,
encara que mullat,
avui està ben viu
i se li mou per dins
sense deixar-la respirar
quan, l'atracció de dos
els deixa nus i xops,
enmig d'un desert cobert d'amor.
L'ingredient és senzill,
un vull que es transforma en carícia
en un únic sentit,
perquè no hi ha res millor
que deixar-se portar pel desig,
quan aquest compta els segons
mentre ell la mira,
quan, encara,
per l'esquena,
l'aigua li rellisca.




diumenge, 1 de juny del 2014

Enyoro

Recordo cada instant,
cada minut,
i tots els batecs.
Recordo que la lluna
no estava penjada del cel,
però no ens va fer falta,
perquè amb els ulls tancats
jo, sols volia tocar
la teva rialla
que es dibuixava trapella
i deia sense paraules,
que ens sobrava la taula
i la gent de la sala,
i la necessitat de poder aturar el temps
quan, dues veus,
van saber de la cara
i van comprovar que el cos
li demanava al desig,
tirar endavant,
arrasant sense aturar-se.
Va ploure una mica,
recordes?
No portàvem paraigua
però no ens importava,
perquè l'anhel,
ja feia estona que ens mullava.
Un petó?
Això no es pregunta.

La guspira va fer el foc,
el foc la foguera,
i la resta...
impaciència per la próxima vegada.
Enyoro cada instant,
cada minut,
i tots els batecs
(que lo sepas).