diumenge, 27 d’abril del 2014

Recordes?

Què difícil és sempre oblidar-te
després de tenir-te
on el pensament té el tacte
d'allò que ens deixa nus,
i s'entossudeix a dir-me
quin gust tenien els teus llavis
quan jo sóc la primera
que fa callar a la llengua,
dient-li, que ets massa lluny.
Perquè,
encara que les distàncies
mai són perfectes
jo prefereixo aquelles,
que sempre et fan tancar els ulls,
i et diuen a cau d'orella
si recordes primaveres,
i caloroses nits d'estiu.
Serà que somio desperta
o qui sap si ara,
ja no ho puc fer sense tu.












dilluns, 21 d’abril del 2014

Avui, queda un dia menys

Avui queda un dia menys per saber,
com serà la resta.
Per estar al corrent si em vols,
si em necessites,
si sóc la peça que et fa falta
potser qui sap per no ignorar,
al que fa dies que et batega
i no et deixa pensar amb claredat
si és el moment oportú,
de córrer cap a tu,
sense mirar enrere.
Les pors s'amunteguen,

el desig,
ja fa hores que té pressa
i s'oblida que el temps va a poc a poc
quant tu,
quant jo,
tenim la gana sota el coll
i una processó que demana penitència
deixa passar
lentament els instants,
d'una setmana que es fa eterna.
Perquè no ens queda altre remei
fins que arribi divendres,
que pensar
que cada dia,
queda un dia menys
per imaginar,
com serà la resta.









divendres, 18 d’abril del 2014

Com la resta de mortals

Caminar enrere
és acció prohibida,
diuen aquells que corren.
Els homes no volen,
les llàgrimes no criden,
i el cel, no pot plorar.
Que sabran ells de silencis
si no tenen força per callar
quan et tenen a la vora
i no et poden deixar de mirar
i sospiren deixant buit,
l'aire que els altres necessiten
per seguir vius i explicar,
que un dia
van descobrir un impossible
que camina per la terra,
com la resta de mortals.


dimarts, 15 d’abril del 2014

158

Cent cinquanta-vuit instants que et tremolo,
moments que et penso,
badalls que et somio
i per on la meva llengua pot caminar,
si pel teu cos em perdo.
Dies que no t'oblido
i boques que callo,
les mateixes que van dir
que jo i tu,
no depeníem d'un número.
I raó els hi dono
quan cent cinquanta-vuit passes corro
i no deixo de fer-ho
fins que amb tu em topo,
tancant els ulls i obrint la boca
perquè em diguis
amb cent cinquanta- vuit petons,
avui et desitjo.
Carícies petites

i ulls que toquen,
parts prohibides.
Cent cinquanta-vuit motius
que paraules no necessiten 
per explicar-te com farien l'amor,
amb tu cada nit.
Perquè per això ja et tremolo
els moments que et penso,
i per on la meva llengua pot caminar,
si pel teu cos em perdo.
Justament,
cent cinquanta-vuit.







dissabte, 12 d’abril del 2014

No sóc jo sense...

No sóc jo sense un nosaltres,
sense quatre braços
i quatre cames
per aixoplugar-nos del fred,
sense la imatge d'un t'estimo
que passa per la teva boca com el vent
i deixa nua la meva ànima,
emportant-se les paraules,
que fa innecessàries el moment.
No sóc res si tu no hi ets,
si m'oblides,
si enterres els sentiments
que abans eren nostres
i ara,
qui sap de què.
Perquè de qui
ja sé que no,
però qui sap si un dia tornen
i recorden el camí
i s'enganxen als teus llavis
i em donen permís per dir-te
que jo, mai vaig oblidar-te,
perquè això,
és del tot impossible.






dimecres, 9 d’abril del 2014

Expectant al que m'espera

Ja no busco
planificar la meva vida,
ara, la bec a glops tal com passa
tal com arriba,
i així, en gaudeixo de cada instant
expectant al que m'espera,
sigui una llàgrima
o una carícia,
petons d'una boca que em desitja
o d'una mà,
que m'ajuda a no caure.
Perquè el demà ningú el sap
i el ara és tan efímer,
que amb una aclucada d'ulls s'evapora
transformant-se en un passat,
que de la mateixa manera,
mai torna.
Ja no planifico la meva vida,
serà que em faig gran
o que simplement,
vull fruir de la que em queda.
La incògnita no és quan,
ni de quina manera.
Hi ha preguntes
que no tenen resposta,
perquè l'instint,
sempre es mou per inèrcia.






diumenge, 6 d’abril del 2014

Si mirem enrere

Barrejada
a cada passa queda,
la sensació de viure
si mirem enrere,
on la melangia n'és còmplice
d'aquesta guspira de pena
que a voltes plora
i d'altres, es recull en si mateixa
observant amb dolcesa,
un temps que ja no torna.
Però no importa,
perquè sempre descobrim
noves fites,
carícies que ens ensenyen,
i llavis que parlen
de com les sensacions prenen forma
sovint sense paraules,
perquè de sobte
un dia,
apareix la màgia,
la guspira en la mirada,
i tot el que abans pensàvem pobre,
de riquesa s'omple.
I ara la melangia,
es converteix sols en un record
que es passeja pels racons de l'ànima,
on de tant en tant surt,
per després amagar-se.









divendres, 4 d’abril del 2014

Addicta a tu

Em tens a disposar,
on tu vulguis,
on tu diguis,
no hi ha rellotge que ens aturi
ni dia que ens marqui
que no podem tornar a quedar,
si és el que tu vols,
si és el que tu desitges,
en somnis o millor en realitat
doncs, la gana no em passa
sols de mirar,
i necessito tocar-te
i saber que ets real,
perquè la imaginació es cansa
de tant treballar
i busca carícies,
on poder descansar.
Addicta a tu.
On vulguis,
on diguis,
em tens a disposar.