Si mirem enrere

Barrejada
a cada passa queda,
la sensació de viure
si mirem enrere,
on la melangia n'és còmplice
d'aquesta guspira de pena
que a voltes plora
i d'altres, es recull en si mateixa
observant amb dolcesa,
un temps que ja no torna.
Però no importa,
perquè sempre descobrim
noves fites,
carícies que ens ensenyen,
i llavis que parlen
de com les sensacions prenen forma
sovint sense paraules,
perquè de sobte
un dia,
apareix la màgia,
la guspira en la mirada,
i tot el que abans pensàvem pobre,
de riquesa s'omple.
I ara la melangia,
es converteix sols en un record
que es passeja pels racons de l'ànima,
on de tant en tant surt,
per després amagar-se.