divendres, 17 d’octubre del 2014

Jo imagino...

Jo imagino petjades
en escales de marbre,
amb cels amb estels
que mai s'acaben,
onades de cotó
que no mullen
i dolços petons

que sols de pensar-te
em deixen sense oxigen.
Imagino que el temps mai finalitza
quan em tens al teu llit
enmig de flassades
petons i somriures,
amb el gust que mai ens cansa,
perquè som nosaltres mateixos

els que volem repetir
després de fer màgia.
No importa qui som,
sinó què som un per l'altre.
No són els cossos,
bé, potser si a estones
i d'altres,
la carícia,
l'ànima,
el desig i sobretot,
una pell que em conec de memòria.
Perquè us penseu

que imagino petjades
en escales de marbre?
Per què amb tu

els cels amb estels,
sempre es queden sense paraules.