Retallada
amb precisió que espanta,
nua la rodona platejada.
Enmig de la branca,
busca fugir de la tristesa dibuixada
per l'ull que la contempla
a simple vista.
I pensa que ella no és l'estranya
sinó l'ull que la mira.
Espantada i cohibida
la màgia oblida.
No hi ha temps
doncs tot es va perdre,
esperant que es fes etern
allò amb que mai vam creure.
I el tocar de les esquenes
on el llit és ple d'ombres
ens farà adonar
que mai es pot malgastar
allò que segurament mai torna.
Per que ningú es prou estrany
per no reconèixer la seva petjada
caminada sota ombra
de rodona retallada.
I encara que pensem
que la culpa sempre és
de l'altra persona,
un dia veurem
que potser,
un trosset també va ser nostra.
La veritat és una mentida
que dissimular sempre costa,
que cap llàgrima renta
ni esborra.
Hi ha preguntes en aquesta vida
que no tenen resposta.
I en la fredor
busquem caliu de mà oberta,
esperant que un dia
se'ns obri de nou la porta.