amb precisió que espanta,
nua la rodona platejada.
Enmig de la branca,
busca fugir de la tristesa dibuixada
per l'ull que la contempla
a simple vista.
I pensa que ella no és l'estranya
sinó l'ull que la mira.
Espantada i cohibida
la màgia oblida.
No hi ha temps
doncs tot es va perdre,
esperant que es fes etern
allò amb que mai vam creure.
I el tocar de les esquenes
on el llit és ple d'ombres
ens farà adonar
que mai es pot malgastar
allò que segurament mai torna.
Per que ningú es prou estrany
per no reconèixer la seva petjada
caminada sota ombra
de rodona retallada.
I encara que pensem
que la culpa sempre és
de l'altra persona,
un dia veurem
que potser,
un trosset també va ser nostra.
La veritat és una mentida
que dissimular sempre costa,
que cap llàgrima renta
ni esborra.
Hi ha preguntes en aquesta vida
que no tenen resposta.
I en la fredor
busquem caliu de mà oberta,
esperant que un dia
se'ns obri de nou la porta.
.jpg)
QUAN PARLEM DE CULPABILITAT,SI SOM COHERENTS,RECONEIXEREMQUE ÉS AL 50PER CENT,QUASI SEMPRE,EL QUE PASSA ÉS QUE SEMPRE EL QUE SE'N SAP RESPONSABLE,HI TIRA D'AQUESTA PREMISA, LLAVORS JA SOLS HI QUEDA,OBLIDAR I OBRIR-SE'N A QUELCOM MILLOR,QUE SEMPRE ESTÁ PER VINDRE.MIL.LER
ResponEliminaL'enhorabona per aquest poema tant inspirador... transmets molt amb la teva manera d'escriure i com m'han agradat, sobre tot, aquests versos : "I el tocar de les esquenes
ResponEliminaon el llit és ple d'ombres
ens farà adonar
que mai es pot malgastar
allò que segurament mai torna"
el ser poc conscients del que vivim ara, pot fer que se'ns escapin molts moments, que després ens agradaria haver viscut molt més!! amb el teu permís et segueixo, gràcies per compartir, una abraçada!