dimarts, 28 de setembre del 2010

Ja no sóc la teva musa...

Sí, ja ho sé.
La inspiració en mi es va acabar.
No et preocupis.
Ara ja ho puc suportar.
Llàstima dels esforços,
per mantenir la casa en peu.
El desig era tant gran,
que potser no vaig saber vigilar,
el que s'amagava dins teu.
T'has oblidat dels meus petons?
La dolçor dels teus llavis,
ha quedat segellada,
dins del que em pensava meu.
Però el que mai em podràs prendre,
el que sempre retindré
i mai podré oblidar,
és que en algun moment,
segur que em vas estimar.
Ja no sóc la teva musa.
Ho sé.
El que tu no saps.
És que al final,
segur que ho tornaré a ser.
Digues-li vanitat.
Però a les muses de veritat,
ens agraden,
com a tu,
els grans reptes disfressats.













Il·lusió

La guspira del cor,
busca una sortida 
per mostra-se a tothom.
Quan un realment està content,
no li importa ensenyar la seva intimitat
a la resta de la gent.
I demostrar que sentir,
no es una feblesa,
si no el més pur desig
de mostrar-se tal com és.
Les espelmes d'un pastís.
El paper d'un regal.
Tot provoca il·lusió,
si està ben embolicat.
Desfer-ho és un instant.
Viure no té sentit,
si no en podem gaudir.
La il·lusió és un coet,
que s'enlaira en el nostre cel,
mostrant-nos els colors
que veiem amb ulls de nen.