Difícil de trobar-la,
entre la màgia
i el somni, de tenir-la.
Sempre és ella la que marca
l'inici i la pausa,
el deliri i la proesa,
d'aguantar-se les ganes
de posseir-la.
Per que mai hi ha prou temps
per estimar-la,
doncs l'infinit
sempre queda lluny,
quan li mires als ulls
i li pintes
estrelles a la cintura.
Si muda em queda la boca
és per que ella m'ha pres la llengua.
La pròxima vegada
li robaré l'ànima,
pintant-li el meu desig
amb els meus llavis humits.
Única és i no s'ho pensa,
ella diu que no és res
i jo sense ella
em quedo sense paraula,
i sense estrella.
