Records impossibles

D'entre tot el que es trenca,
d'entre tots els bocins i retalls
trobo els teus llavis
en records impossibles
on l'oblit juga a fet i amagar
en cada corba de carícies,
perquè oblidar-te és infactible
tant com dir-li al destí,
que em penedeixo de saber-te.

Siguis on siguis

Siguis on siguis
entre muntanyes, rius o planes,
entre camins petits
o grans galàxies,
entre la llum o la foscor,
entre anades i vingudes,
dies, mesos i anys,
al mar o en terra ferma,
et buscaré
i et trobaré,
siguis on siguis.

Arrecerats en la foscor

Arrecerats en la foscor
busquem les cantonades
perquè els nostres llavis es trobin
i les nostres mans s'aferrin
sense deixar escapar cap pam
de desig, fal·lera i gana,
aprenent de cada carícia
el camí de retorn,
per tornar a començar
si mai s'esgarria l'amor
entre la roba
i aquell farcell de petons,
que avui ens pengen de l'ànima.

Quan m'oblidis

Un dia,
quan m'oblidis,
tornaràs a escoltar el meu nom
i dintre de la teva boca
tindràs el gust agredolç
dels records que s'amunteguen,
però jo no en tindré la culpa,
perquè al no ser-hi
no podràs dir que recordes
a algú que ja no existeix.

Olor de poble

Una porta vella grinyola
reptant al silenci
i li diu que el temps no passa
si ella el tanca
amb pany i forrellat
dins la memòria
de quan érem petits
i ens mullàvem els peus
en aquella bassa
on l'aigua era sempre freda,
i els estius feien olor de poble
amb cadires a la fresca
on la gent gran et deia,
per fer-te gran
no vulguis córrer.

Per als meus avis allà on siguin.

Malentès

T'he volgut dir
i tu has entès
una paraula escrita
a la que li falten ulls i boca,
per explicar-te'n el sentit.
I aquí comença el malentès,
on no hi ha cames per córrer cap a tu,
ni mans que eixuguin llàgrimes,
ni mot que toqui l'ànima
perquè sense voler,
hem construït una paret
que atura tots els batecs
i no els hi deixa dir,
que som un per l'altre
encara que a vegades
apareix, un t'he volgut dir
i tu has entès
una paraula escrita,
a la que li falten ulls i boca,
per explicar-te'n el sentit.
Perdona'm.
Aquí comença l'acord
entre la teva boca i la meva
i el silenci que sols es trenca,
per un profund gemec.

Jo imagino...

Jo imagino petjades
en escales de marbre,
amb cels amb estels
que mai s'acaben,
onades de cotó
que no mullen
i dolços petons
que sols de pensar-te
em deixen sense oxigen.
Imagino que el temps mai finalitza
quan em tens al teu llit
enmig de flassades
petons i somriures,
amb el gust que mai ens cansa,
perquè som nosaltres mateixos
els que volem repetir
després de fer màgia.
No importa qui som,
sinó què som un per l'altre.
No són els cossos,
bé, potser si a estones
i d'altres,
la carícia,
l'ànima,
el desig i sobretot,
una pell que em conec de memòria.
Perquè us penseu
que imagino petjades
en escales de marbre?
Per què amb tu
els cels amb estels,
sempre es queden sense paraules.

El motiu

No és sempre el motiu
el que ens empeny a viure,
a vegades, és una inèrcia
que ve amb els anys
que l'experiència dóna
després de riure i plorar
i deixar les nostres mans
plenes de la terra
on es treballen els sentiments
on existir,
és sempre el motiu
que ens empeny a viure.

Enmig d'un desert d'enyor

I si tot no fos res
o res ho fos tot.
Miratges enmig
d'un desert d'enyor
assedegat d'actes.
Impulsos aturats
que busquen l'impacte
de trencar amb un dia qualsevol
i transformar-lo,
amb una caixa de sorpreses,
amb coets que omplen el cel
de llums i colors.
Però, i si tot no fos res,
o res ho fos tot.
Llavors l'enyor seria anhel
i l'anhel un dolç petó
enmig d'un desert.

Una lleialtat disfressada de fal·làcia

Odio ser,
la dissortada sort d'una mentida
que ataca amb l'estaca,
d'una lleialtat disfressada de fal·làcia.
Tant costa de dir,
que ja no m'estimes?
Dues paraules
i després, marxo de la teva vida
encara que en plori llàgrimes.
Tot passa,
fins i tot aquesta angúnia
que em sacseja l'ànima
després de dir-me,
que ja no sóc aquella
per la que sospires.
No pateixis
quan giri cua
faré màgia
i desapareixeré per sempre,
si és que el sempre existeix
després d'estimar-te.

Hem conegut la nit

Hem conegut la nit
enmig d'agrestes tempestes,
bassals d'aigua
plens de plors,
el gust amarg de l'oblit
i l'avidesa del que el temps
passi en un sospir
i s'aturi altra vegada
si no és molt demanar,
allí on la nit ens va presentar
i les rialles ens van deixar nus
en aquella petita habitació,
per fer l'amor un i mil cops.