Amb les espardenyes foradades
i sense roba d'abric,
ma mare m'agafa la mà
i fugim en negra nit,
passant pel mig de l'Ebre
evitant l'enemic.
Tot es queda allà:
casa, records i amics.
Es senten bales enmig dels crits.
Jo sols puc córrer.
No em queda més.
Viure en guerra
o morir aquí.
En sec silenci.
La batalla ja s'ha acabat
els records comencen ara
i sols déu sap quan duraran.
Tornarem cap a casa
amb el cor encongit
i pensant que aquesta guerra
mai va tenir sentit.
No et pensis
que no sé el que tu saps.
L'oblit és una paraula,
que és difícil de recordar.
El sentiment que m'inunda,
es ven al millor postor.
La fortuna sempre crida
al que se sap arriscar.
Pensant que els altres vigilen
viure deixa de ser un enginy,
per passar a ser un engany,
al caure en el teu parany,
teixit del dia a dia
viscut any rere any.
Però podré sobreviure,
no necessito més el teu alè.
Respirar s'ha tornat fàcil
des de que sé com ho he de fer.
Evitant el teu record.
Vivint intensament.
Burlant als sentiments
que de tant en tant toquen la pell...
Sí, ara ja en sé!
I encara que de vegades
la feblesa em torni al cor,
respiraré profundament,
posaré la ment en blanc i pensaré,
que l'oblit no és una paraula
sinó un acte de fe.
