diumenge, 29 de juliol del 2012

Dolça

Petita.
Amagada en poca cosa.
Enganxada a la paraula.
A un sospir de matinada,
a l'aigua de la pluja.
A tot allò que no és toca
però sabem que mai ens sobra.
Ella sempre serà,
la cosa més dolça. 
Imaginada per la teva ment
on ningú et molesta,
o a ningú li has d'explicar
el perquè penses en ella
fins la sacietat de la nit,
del dia,
on la teva ment desitja
en sigui,
la protagonista absoluta.
Camina descalça
per no fer soroll per on passa,
doncs no li agrada
ser motiu de conversa.
No és que sigui solitària
és que pensa que no té cap importància
el que fa la resta,
respira com tothom,
de la mateixa manera.
Llavors no entén 
l'expectació que causa.
Ella sols és
una cosa petita
que s'amaga en la paraula
encara que tu pensis 
que sempre serà,
la cosa més dolça.


















dijous, 26 de juliol del 2012

De petita tenia una capseta

Recordo que de petita
tenia una capseta
i dintre hi vaig guardar,
un polsim de màgia,
un toc d'innocència
barrejat amb la pressa.
Aquella que em volia fer gran
sense esperar,
a tenir els ulls oberts,
l'ànima forta
i la il·lusió preparada
per si moria en combat,
en la primera estocada.
El temps va passar,
i vaig pensar que ja era
hora d'iniciar l'aventura.
Em vaig treure l'armadura
i vaig estimar.
Però com tot en aquesta vida
ha de madurar
ho sabeu bé, 
vaig ser ferida 
com qualsevol mortal.
I quan ja em pensava dessagnada
vaig recordar la capsa.
I en obrir-la vaig retrobar-me
amb el polsim de màgia
i el toc d'innocència
una mica gastada.
I en un racó arraulida,
a la il·lusió,
per començar de nou
cada cop que em fes falta.
Recordo que de petita
tenia una capseta,
i dintre hi vaig guardar
el cor,
la vida 
i l'ànima,
per que quan fos gran,
no oblidés mai 
que la il·lusió,
és el que sempre ens salva.









dimarts, 24 de juliol del 2012

Amb la gana de tenir-te

No m'enganyen pas els sentits 
quan et noto la mirada.
Quan sento un calfred
passejant-me l'esquena descoberta.
Que m'ensenya
a que la vergonya,
s'ha quedat a la porta
i ha deixat passar a l'audàcia
d'un desig que no té espera.
Per que sempre falta temps
per explicar-li a la gana,
a passar fam de pressa.
Resseguint cada corba
la línia recta s'imagina
penjada d'un somriure.
Aquell que busca la boca
sempre,
amb la gana de tenir-te.
Per que ningú és tan gran
quan la llum s'apaga.
No fa falta.
Els continents es descobreixen
passa a passa.

Què importa.
Avui, 
m'esperaré el que faci falta
per entrar, 
on la imaginació em guia,
on cada bocí pot ser 
l'aventura de la meva vida.
Per que,
no m'enganyen els sentits
quan et noto la mirada,
passejant-me l'esquena descoberta
d'un desig que porta pressa.
Amb la gana de tenir-te,
avui,
crec que hauré de tenir paciència.















dilluns, 23 de juliol del 2012

Diguem si ho has aconseguit

Digues si has aconseguit perdre.
Oblidar la intuïció de sentir
i dir-li a teu cor que,
jo mai vaig existir.
Que sóc la resposta equivocada
a un batec sense esperança,
a un moment on la mentida
va obrir la finestra
per explicar-li a la nit,
que somiar impossibles
ja no té molt de sentit.
Quan la fosca 
ja no és còmplice de cap desig
i els somnis sols records
que mai ningú va tenir,
em pregunto
quantes vegades hauré de plorar
per entendre el significat
del que un dia em vas dir.
Sempre seràs allò
que batega en el meu cor
i vaig deixar escapar
per no saber caminar,
sense tenir cap temor.
L'amor és un cordill
que nua dos parts
si volen un mateix camí.
Diguem, si ho has aconseguit.
























divendres, 20 de juliol del 2012

Digues en silenci

Escolta,
digues en silenci
coses que ningú pensa.
Explica que la veu
és una arma secreta
i el batec del teu cor
la bala que dispara,
la nostra nuesa.
Per que potser quan arribi
la sensació de tristesa,
l'ànima ja faci temps 
que sigui morta
i ens ensenyi el camí per enterrar-la
sense paraula.
Perquè escolta,
els sentiments es desfan en batalla
quan ens surten per la boca,
diluïts en mig de llàgrima.
La que mai calla.
La que mai pensa.
La que ens ensenya,
a que el dolor és una paraula
que es pot tatuar de per vida,
dins del que batega.









dissabte, 14 de juliol del 2012

Solitud

Sento el gust de la nit en la gola.
Saliva espesa.
El cor tremola. 
Enganxat amb una tireta
sé que encara batega
fins i tot quan la por,
és la meva íntima amiga
i espero,
en mori per mancança.
Que em deixi obrir nova finestra
i contemplar un altre dia
quan la llum torni,
a ser meva.
I segur que arriba,
doncs diuen
que mentre hi ha vida
hi ha esperança.
Dibuixaré una ratlla
i no deixaré passar més
a aquesta buida tristesa
i a la solitud li diré,
que oblidi la meva adreça.
Per que respirar
es pot fer a tot arreu
mentre hi hagi un lloc,
on quedi confiança.
Dibuixaré una ratlla,
obriré una nova finestra
i et vindré a buscar
per que la solitud
ja no sigui la meva companya.





Si l'ànima et diu

Si l'ànima et diu 
que tinc un secret molt gran,
mira'm als ulls 
i ells et contaran
les faules que algun cop,
tots hem somiat.
Viatjar a un lloc llunyà.
Tocar els estels amb la mà.
Volar.
Tenir, tot el temps per disposar
d'allò que sempre 
ens agradaria somiar.
Posseir el futur
quan encara no és passat
i el present embolicar,
perquè mai hagi estat.
Quin record més gran
aquell que encara no he tastat.
Provar-lo qui sap,
si m'obrirà de nou
aquest instint agosarat.
El de voler la llibertat
quan encara sóc lliure,
de poder-la triar.










dijous, 12 de juliol del 2012

Dins d'una estrella

Diguem una paraula
i et regalo un poema
dins d'una estrella
que ens ensenya,
que no hi ha camins
impossibles d'esborrar.
Doncs imagina que es fa petita
i dorm cada nit al teu costat,
enganxada on la vida
li ha tornat a explicar
com es torna a ser feliç.
A pensar en el més enllà,
a pintar colors
on el gris es torna blanc.
Saps?
Un dia vaig saber que mai sabré
si la llum que m'il·lumina
m'arribarà mai a estimar.
No passa res.
Doncs seguiré esperant
que hi hagi una oportunitat
que em porti cap a un cel
on m'il·lumini un estel
la resta de l'eternitat.
Diguem una paraula
i jo,
et regalaré un instant.
La carícia d'un petó
envoltat d'intensitat.



diumenge, 8 de juliol del 2012

La fada que l'encisa

La imaginació li vola
quan en ella pensa.
I sempre desitja
que arribi el temps de lluna,
per veure-la.
Somia que li toca la pell
sense que ella ho sàpiga
i olorar el seu aroma
per saber quina essència,
té el seu cos quan estima.
Moriria per tastar la seva boca
ni que fos una vegada
i eixugar-li la llàgrima
quan plora.
La distància és traïdora
i la seva ment,
massa ràpida.
Ella en té la màgia
de fer que en la llunyania,
sigui propera amb la paraula
que li toca sempre l'ànima.
No sap qui és
ni per què tant li agrada.
Tanca els ulls i pensa
amb la seva rialla,
i sols pot dir
el que va pensar un dia:
si l'amor és màgia,
ella és la seva fada
que l'encisa.




dimarts, 3 de juliol del 2012

Duna

En sinuosa corba
es desfà la seva ombra
mentre camina.
Arqueja l'esquena.
No mira mai enrere per on trepitja.
El dia li obre la gana
i pensa que la distància més curta
serà la que imagina,
doncs quan el temps passa 
res l'atura,
per que no hi ha cap marca
que li assenyali el final de la vida.
Porta una bossa 
que a vegades li pesa,
on amb lletres daurades
llegiríeu saviesa.
La deixa a terra i descansa.
Respira de l'aire la cruesa
i troba a faltar 
l'essència de la màgia.
La que fa un temps
va tenir a la bossa
i per portar mal lligada
va desaparèixer entre la sorra.
Ara ja no passa ànsia.
Simplement espera,
a que l'amor torni a la bossa
i s'ajunti amb seva ànima.