dilluns, 26 de setembre del 2011

1939. Any de condemna

Sabent que m'enganyes
marxo de la meva terra.
Deixaré llavor 
per si algun dia
puc tornar a regar-la.
La immensitat del cel
ara serà la meva casa
i res mai més serà igual,
doncs per on trepitjo,
ja no és la meva herba. 
Les llàgrimes no cauen
doncs ja n'estic seca.
Quin va ser el meu pecat
per no morir en ella?
Quan passi el riu
tot quedarà enredera.
Els meus somnis.
El meu futur.
La meva llengua.
Doncs la tindré que amagar
dins aquesta la meva boca
si vull tornar a defensar-la.
No ho puc entendre.
Sols vull fer el que ells fan
viure a la meva terra,
trepitjar els meus camps
i contemplar com el sol 
mor a la carena.
El vi usat i el pa canviat,
la terra molla 
per plantar blat,
deia la meva àvia.
Sento que moro a cada pas
i les arrels m'han tallat
sense poder decidir
si el millor per mi
és lluitar per ella.
Sabent que m'enganyes.
Marxo de la meva terra.
Però tornaré.
I plantaré olivera.
El seu fruit,
la meva llibertat eterna.