dimarts, 16 de novembre de 2010

Quan t'assaboreixo...

Ni un minut puc deixar de pensar,
en la oportunitat que la vida em brinda.
El sabor dels teus petons,
d'una dolcesa extrema, 
fan desfer el gel,
de l'hivern que ara arriba.
I no em cansaré mai de comptar,
els moments de tenir-te tan a prop.
El foc és el descontrol,
enmig dels meus llençols
que sols tu saps apagar.
I què més vols que et digui,
si quan t'assaboreixo, 
no puc deixar de pensar,
que els minuts és facin hores
i les hores eternitat.
El menjar-te és un plaer,
de difícil descripció.
El rellotge és traïdor,
pel meu paladar inquiet.
M'he tornat una sibarita,
de cada pam de la teva pell.
Ara ja no penso en ningú més.
El desig de la teva carn,
es vesteix de sentiments.















2 comentaris:

  1. Mmmolt bo,assaborir sense consumir, per poder realitzar el que realment t'agrada eternament... fantàstic.

    ResponElimina
  2. Fort i contundent, eròtic tal vegada, dona que pensar.Potser he perdut massa el temps, hi ha qui sap fer seu el temps. T'escoltaré.

    ResponElimina