ni grassa,
ni tampoc per prima.
Ni per ser guapa
o ser lletja.
Em queixo,
si em tapes la boca,
si no em permets pronunciar paraula,
si m'esborres el somriure
d'una bufetada,
si rius de la meva llàgrima
i em fas mossegar la llengua.
Se'm trenca l'ànima
i se m'esborra la vida,
per cada senyal que tu em deixes
i que ja no s'amaga.
Sóc una ombra
dins la meva pròpia casa,
en la foscor més perpètua.
Somio amb la mort
com a única sortida
a tots els malsons
dels que tu,
omples la meva història.
Tanco els ulls
i em faig la morta
si es que mai he estat viva.
Qui sap,
potser així deixo de ser
jo mateixa
i en sóc una altra,
més forta,
més decidida
per parar-te
quan dius que sóc teva
encara que en realitat,
en sóc una víctima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada