A l'esguard de mar blava

A l'esguard de la mar blava
reposa la meva mirada.
Serena.
Assossegada.
Esperant que brogit d'onada
em mulli l'esquena
i la salabror em dibuixi vestit,
en pell de seda.
La fredor manté viu
el desig de conquistar-la
allí on la roca esquerpa,
es sent esgarrapada.
Ella arriba i marxa,
sempre amb pressa.
Sols quan hi ha calma,
es transforma
amb el mirall de l'ànima,
que mulla la terra.
Llavors imaginar no costa,
poder passejar-la
i sentir sota els peus,
pessigolles de sirena.
La seva immensitat
la vista no l'avarca 
i mentre la contemplo asseguda,
somio que en sóc
perla de la seva escuma.
Allí on descansa
en secret deixa 
la porta oberta,
per que en pugui passar
si alguna nit
en necessito carícia
tot esperant,
a que l'esguard de mar blava
em mulli l'esquena.