dissabte, 9 d’octubre del 2010

Alzheimer

Avui m'he mirat al mirall,
i no em conec.
Serà que el meu jo s'ha perdut,
entre el laberint del pensament.
La casa,
és tota estranya.
Segur que jo he viscut aquí?
Les mans no em caminen,
ni els peus abracen...
perdó,
potser no era així.
Ja no sé que és riure,
ni estimar.
De tant en tant, 
però,
recordo la meva mare
com em donava la mà,
per portar-me a passejar.
La ment s'ha tornat fosca,
i ja no la sé il·luminar.
La por m'acompanya,
cada instant d'aquest camí,
doncs,
per molt que ho intento,
i jo no vull cedir,
el record és el que em mata
quan no recordo ni com em dic.







4 comentaris:

  1. L'impressió de la realitat com descrius l'Alzheimer m'ha deixat a mi sense paraules, quina angoixa ha de ser veure una persona a un mirall i no reconèixer-se.

    ResponElimina
  2. He plorat amb aquest poema, he tingut 2 familiars a casa amb aquesta situacio i es molt dur. Graces a aquests poemes la gent que no ho viu de prop sap el que se sent i el dur que es. MOLTES GRACIES!! Ets una gran artista fent poemes i sense coneixet hem transmitixes que ets una gran persona. Felicitats pels teus treballs!

    ResponElimina
  3. No es pot expressar millor. Sentiments i sensacions.

    ResponElimina
  4. A vegades sembla que no pugui ser, però tots ens fem grans,Marta, tots.

    ResponElimina